Etiqueta: Montserrat Segura

T’atreveixes a llegir llibres independents?

T’atreveixes a llegir llibres independents?

Vejam. És una simple pregunta: t’atreveixes a llegir llibres publicats per editorials independents? Potser, de primer caldria aclarir què s’entén per editorial independent. Per simplificar, diré que el món editorial es divideix en dues grans categories: les editorials grans i les altres. Hi ha més Segueix llegint…

Reptes que no arriben a cap

Reptes que no arriben a cap

M’estic convertint en una experta en reptes que no arriben a cap. En l’última entrada, deia que la col·laboració amb Taller de Teatre prometia. La veritat és que prometia tant, que ja teníem quasi la meitat de l’obra treballada. Amb actors que havien interioritzat tant Segueix llegint…

Altre cop en Pep

Altre cop en Pep

Coberta llibre En Pep
Coberta del llibre

Doncs sí, altre cop En Pep, el nen que somiava sardanes és una gran alegria i un motiu de celebració. Per a algú que escriu com jo ─a deshores i sovint sense saber gaire cap on va allò que escriu─, veure que l’esforç no és endebades constitueix una injecció de moral molt gran. Això és el que passa amb aquest llibre (l’editor diu que, ara sí, és un llibre perquè l’edició actual compta amb 72 pàgines, que és el mínim de pàgines que cal per a què una obra sigui considerada un llibre i no un fulletó o altra cosa), escrit durant el 2017 i editat en primera edició no venal per l’Ajuntament de Figueres el 2018, o sigui fa quatre anys.

Per què, un llibre infantil sobre sardanes?

Ho he explicat molts cops, quan he fet alguna xerrada en escoles o instituts, en alguna entrevista. El 2017, a la meva ciutat, Figueres, va passar una cosa meravellosa i és que, per fi, va ser-li reconeguda la vinculació amb la sardana i li fou conferida la Capitalitat de la Sardana d’aquell any. Era el mateix any en què s’esqueia el bicentenari del naixement de Josep Maria Ventura i Casas, conegut com a Pep Ventura, i els de les sardanes de Figueres ─el Foment de la Sardana Pep Ventura─ s’hi van haver d’esforçar de valent. La bona veritat és que allò va ser una festassa que va durar 15 o 16 mesos, amb ballades, concerts, conferències, presentacions de llibres… i contacontes. De contes recents per explicar a la mainada, només hi havia l’excel·lent Llegenda de la sardana, amb la qual la gran Olga Cercós va fer el primer dels dos contacontes que es volien dur a terme, però ja no es trobava res més. Bé, ni recent ni antic.

En aquell moment, jo formava part de la Junta del Foment. Per això, la Biblioteca Carles Fages de Climent em va encarregar fer la recerca d’una obra similar per fer el segon contacontes. En no trobar-ne, el coordinador de la Capitalitat em va proposar d’escriure el conte corresponent. Parlant-ho amb els companys de Junta, semblava adequat fer-lo sobre Pep Ventura, a tall d’homenatge. M’hi vaig posar entusiasmada. I a mesura que passaven els dies, anaven sorgint idees diferents; en comentar-ho amb Alfons Gumbau, el coordinador, em va suggerir d’articular una proposta  que pogués ser publicada en el marc de la Capitalitat i el Bicentenari. Després de sospesar diferents opcions de publicació, el regidor de Cultura Popular, Quim Felip, va decidir que l’edició es faria des del mateix Ajuntament i que es repartiria gratuïtament a escoles i instituts de Figueres i l’Empordà. Vaig proposar els quatre il·lustradors que volia que m’acompanyessin ─el multipremiat internacionalment Dani Torrent; la recentment guardonada Marina Gibert; Pau Bahí (qui ja havia fet la portada de El contracte Wong) i Roser Segura (que havia il·lustrat també La reina faraó) i l’edició va començar a tirar endavant. El Pep de llavors es va presentar l’octubre del 2018, fora ja del Bicentenari i la Capitalitat, però amb la voluntat que ambdós tinguessin una continuïtat encara en aquell any.

Per què, una reedició ara?

Ja al moment de la primera publicació, hi havia hagut converses amb l’entitat impulsora de les Capitalitats de la Sardana, la Confederació Sardanista de Catalunya, per tal que aquesta obra pogués formar part de la campanya per fer de la sardana un patrimoni immaterial de la humanitat. Pels motius que fos, això no va ser possible, i el llibre va tirar endavant en l’edició que coneixem. Amb tot, la Confederació no veia malament tornar-ho a provar un cop els autors recuperéssim els drets de publicació. Per això, el 2019 ja vam començar a tenir algunes converses per a una nova edició que no es van acabar de concretar. El 2020, va passar el que tots sabem i no vull tornar a esmentar, però, tot i així, ens hi vam tornar a posar, i els implicats hem vist com en Pep tornava al carrer, aquest cop amb la voluntat de circular per tot Catalunya i ser ben present en els àmbits sardanistes i arreu. Al capdavall, aquest recull de contes va néixer amb aquest propòsit, el d’ajudar a divulgar la sardana entre els més petits del nostre país, amb una eina que els ensenyants puguin utilitzar i que, sense cap intenció dogmàtica, pugui ser present a totes les llars amb mainada (perquè es tracta de contes per a mainada), a totes les escoles i a totes les biblioteques dels Països Catalans.

Injecció de moral

A una escriptora amb feina de dia, sempre li va bé una injecció de moral. Com que soc del pilot que no tenim accés a grans mitjans d’informació, una publicació nova em dona la possibilitat de fer-me publicitat a través de les xarxes socials i també que, durant uns dies, els mitjans de comunicació més propers puguin donar-hi cobertura i fer-se’n ressò, la qual cosa t’infla la vanitat una cosa de no dir (tothom en té, poca o molta) i et fa tenir els teus quinze minuts de glòria ─una glòria molt limitada, tot s’ha de dir─ de què parlava Warhol. Algunes llibreries et demanen anar-hi una estona a signar el dia de Sant Jordi, i això sempre fa goig, i et dona dret a ser present a la revetlla de la diada del llibre que, des de fa una colla d’anys, organitza la Biblioteca Carles Fages de Climent i que no ens perdem mai si ens hi és donat un lloc. Què passarà d’ara en endavant? Res: potser sí que viurem uns quants dies de rebombori (personal, és clar), perquè has d’estar per les xarxes socials, preparar Sant Jordi, anar a la perruqueria (la imatge és important), parlar amb gent, explicar-ho… i preparar-te per a les presentacions, perquè ja m’han anunciat que, mínim, hi haurà entre cinc i sis, però en podrien ser més.

Més enllà d’això, no canviarà gran cosa en la vida de l’autora amb feina de dia. Els drets d’autor arribaran d’aquí a un any i els compartirem entre tots cinc (els il·lustradors i jo). Si hi ha moltes vendes, els impulsors de l’edició i els autors ens en felicitarem; si n’hi ha poques, arronsarem les espatlles i ens consolarem pensant que, si més no, ho haurem provat. Continuaré escrivint quan pugui i somiant amb el dia que pugui deixar de treballar ─per més contenta que estigui amb la meva feina─ per ser feliç dedicant-me només a l’escriptura. Però això cada cop s’assembla més a la jubilació.

 

‘En Pep, el nen que somiava sardanes’, reeditat

‘En Pep, el nen que somiava sardanes’, reeditat

En Pep, el nen que somiava sardanes acaba de sortir al carrer en una nova edició. Es tracta d’un recull de quatre contes infantils que, d’una o altra manera, tracten sobre la sardana. El conte que obre el recull i li dona nom ens remet Segueix llegint…

Anna Teixidor, periodista d’investigació

Anna Teixidor, periodista d’investigació

En els dies en què redacto aquesta entrevista, a Anna Teixidor i Colomer (Figueres, 1978) ─juntament amb Marc Faro i Costa─ li ha estat atorgat el premi Carles Rahola al millor projecte de comunicació periodística pel treball Josep Costa Serra (1898-1976), la mirada d’una nissaga de Segueix llegint…

El cas de la noia de Portbou, el germen

El cas de la noia de Portbou, el germen

El germen

El cas d’on parteix la idea de la meva obra de teatre ─per a mi, un gran repte─ és conegut, si més no a la comarca de l’Alt Empordà. Segurament, el podcast de la sèrie Crims de Catalunya Ràdio l’ha popularitzat arreu de Catalunya. Una noia jove, vestida amb un vestit que sembla de núvia es penja d’un pi prop del cementiri de Portbou. Era el 4 de setembre de 1990.

En els últims anys, la vigília de Tots Sants s’ha popularitzat (no sé si encara es fa) una visita guiada pel cementiri de Figueres. Els guies eren tres personatges ben coneguts a l’àmbit local: la historiadora de l’Art Mariona Seguranyes, que posava l’accent en l’art funerari del recinte; el biòleg i fotògraf Josep Maria Dacosta “Daco”, que instruïa sobre l’arbrat de les zones enjardinades, i el forense Narcís Bardalet, que explicava algunes de les històries que amaguen els nínxols del cementiri. El doctor Bardalet havia pronunciat una conferència prèvia a l’activitat on havia tractat, naturalment, temes relacionats amb la mort.

La noia de Portbou

En una de les ocasions, vaig decidir assistir-hi. Una de les històries que va explicar el doctor Bardalet va ser la de la malaurada noia de Portbou. Després de més de vint anys del succés luctuós, el nínxol de la jove continuava ostentant un número identificatiu sobre la paret sense làpida que en tancava la història. És a dir, ni se sabia qui era, encara, ni ningú no l’havia reclamada. Si ets persona, escoltant aquest relat necessàriament has de sentir una mínima compassió. El forense figuerenc va deixar anar una frase amarada de nostàlgia o de retret, no ho sabria dir. Va dir (més o menys): m’hauria agradat poder fer alguna cosa més per aquesta noia.

Aquesta idea (el suïcidi de la jove juntament amb la frase del forense) em va quedar gravada a la ment.

 

cementiri figueres
Entrada del cementiri de Figueres

 

Publicacions a la revista Alberes n. 26

Publicacions a la revista Alberes n. 26

De nou he tingut el goig de participar amb dues publicacions a la revista Alberes n. 26. En aquesta ocasió no he elaborat un dels seus Perfils, com faig habitualment, sinó que m’han convidat a participar en el Dossier dedicat, aquest cop, al teatre. La Segueix llegint…

Magda Bosch, dona de teatre

Magda Bosch, dona de teatre

Magda Bosch, dona de teatre allà on n’hi hagi, és la responsable del club de lectura Llegir el teatre de la Biblioteca Carles Fages de Climent de Figueres i una actriu de les que deixen empremta. Tot i que conec Bosch des de fa un Segueix llegint…

Agraïment

Agraïment

Carta (d’agraïment) al director  publicada en diversos mitjans de comunicació.

Fa gairebé quatre anys, vaig escriure En Pep, el nen que somiava sardanes, un recull de  quatre contes infantils amb la sardana com a eix principal. Volia cobrir una mancança de materials en aquest tema, mancança que es va posar de manifest durant l’any del bicentenari del naixement de Pep Ventura i Figueres Capital de la Sardana. El passat 18 de desembre, em van atorgar un premi a la Promoció i Difusió de la sardana dels Premis Capital de la Sardana 2021 precisament per aquest recull.

Per a mi ha estat una satisfacció molt gran que vull compartir amb el conjunt de gent que va fer possible l’edició dels contes i, com a conseqüència, aquest honor. Són el llavors regidor de Cultura Popular de l’Ajuntament de Figueres, Quim Felip, i el tècnic de Cultura d’aquell moment, Pep Torner; els companys i companyes de la Junta del Foment de la Sardana Pep Ventura, capitanejats per Montserrat Mauné, i Alfons Gumbau, qui em va proposar la idea i va facilitar tot de qüestions accessòries.  També, els il·lustradors dels contes: Dani Torrent, Marina Gibert, Roser Segura i Pau Bahí. Finalment, la Confederació Sardanista de Catalunya i la comissió corresponent de Guíxols Capital de la Sardana 2021, en el marc de la qual m’ha estat concedit aquest guardó. A totes les persones i entitats esmentades, el meu profund agraïment.

Montserrat Segura i Feliu

Figueres, 19 de desembre de 2021

Afegeixo la meva més sincera enhorabona a l’amic i company de Junta al Foment de la Sardana Josep Quer, que al seu torn va rebre el premi a la Dedicació.

Informació
Lliurament del guardó a la Difusió i Promoció de la Sardana 2021