Les causes invisibles

Una definició perfecta del substantiu ucronia seria la novel·la que avui ens ocupa, Les causes invisibles. Per als habituals dels gèneres fantàstics, queda clar de què parlem, però  m’arriscaré a desenvolupar-ho una mica per a qui no hi estigui familiaritzat.

Ucronia

No heu pensat mai, davant d’un fet històric: «què hauria passat si…»? Doncs exactament això és el que fa aquest subgènere de ciència-ficció. Ens col·loca davant d’un fet històric real i en canvia els resultats per donar lloc a un entramat històric diferent del que es va esdevenir en la realitat. Per posar un exemple que a mi m’agrada molt, Philip K. Dick a L’home del castell fa guanyar la Segona Guerra Mundial als nazis i als japonesos, que es reparteixen els Estats Units. Un altre que també m’agrada molt i ens toca de més a prop: Jo soc aquell que va matar Franco, en què Joan-Lluís Lluís fa que passi el que diu el seu títol l’any 1943, amb tot de canvis en la història de Catalunya que… ara no explicarem.

En el cas que ens ocupa, és Jaume Valor qui prova sort (de fet, ja en tenia experiència) i se’n surt de meravella.

Steampunk

Si no sou d’etiquetes, afegir el terme steampunk a l’anterior pot ser que us faci explotar el cap. Com a mi. Però sí, aquesta fantasia de Jaume Valor entra de ple al subsubgènere del steampunk. Tal com diu el nom en anglès, ens remet a l’època i la tecnologia del vapor i les revoltes socials. Per posar també algun exemple, La màquina del temps de H.G. Wells entrarien dins d’aquest apartat.

Les causes invisibles

Sinopsi

El llibre comença el 10 de setembre de 1820; és el cinquè «any sense estiu» (a causa de l’erupció del volcà Tambora, a Indonèsia, el 1815). A causa d’aquest embat climatològic, a Europa hi ha molta fam i aquest fet deriva en revoltes i moviments revolucionaris arreu. A Anglaterra, el rei Jordi s’està morint i el lord camarlenc Hertford i el primer ministre Wellington intriguen, cadascú pel seu cantó, per fer-se càrrec de la regència de l’imperi britànic. A França, el dictador ─no, el ciutadà!─ Fouché (que és qui mana al Cos Republicà, o sigui a la federació entre França i les Repúbliques germanes, entre les quals Catalunya) intenta envair Anglaterra i de passada massacrar… ai, però no ens avancem. I a Catalunya ─al Comú de Catalunya, que és com es diu la nostra República─ tenim una consellera en cap, l’Eulàlia Güell, amb una empenta considerable i que va fent equilibris entre el Consell de Cent, els Ulls (la policia política de Fouché al Comú), la Milícia Republicana (l’exèrcit propi), la Mà Roja (els revolucionaris)…

La novel·la

Que Les causes invisibles és una ucronia ben feta, ben acabada i que funciona, no n’hi ha cap dubte. En dona fe que, quan apareixen a la narració personatges històrics com ara Napoleó, Jordi IV d’Anglaterra, la seva filla Carlota Augusta i d’altres, has d’anar per força a l’enciclopèdia a encertir-te que allò no va es va esdevenir ─a la realitat─ com el narrador ho explica. Igualment amb Fouché o Alí Bei. I així, al llarg de les 400 pàgines de què consta la narració.

Però la novel·la no és només un text d’anticipació o d’especulació històrica. Es pot prescindir del pes històric i llegir-la ben bé com a una novel·la d’aventures, a l’estil d’Els tres mosqueters (amb un munt de diferències, per descomptat), ja que hi ha molts viatges i salts d’acció entre França, Anglaterra i Catalunya, amb unes intrigues de palau considerables, espies (malgrat ells mateixos) i una certa dosi d’enigma “invers”, on el lector sap fins a cert punt què està passant perquè segueix tots els personatges, però no així els protagonistes de l’acció. També hi ha ironia, humor i una mica de mala bava, que fan que les parts més espesses passin lleugeres i bé.

Estructura

Quant a l’estructura, la novel·la està dividida en cinc parts, i cada part en un nombre de capítols d’entre 10 i 14, però no pas gaire llargs. Alguns són brevíssims, d’una pàgina o poc més. Cada capítol du el nom del personatge que el protagonitza i, quan arribem a conèixer els protagonistes, en veure qui és el noi o noia del capítol següent, ja ens fem una idea de per on aniran els trets, tot i que no sempre l’encertarem.  Com que els capítols “salten” de protagonista en protagonista i d’un escenari a un altre, la simultaneïtat en les accions és molt clara. Aquesta estructura dona una agilitat al relat que fa que avanci d’una manera prou ràpida i que els capítols es vagin succeint un rere l’altre sense temps per respirar i sense aquella sensació desagradable d’haver de passar moltes pàgines per trobar dosis d’acció. Lògicament, els noms dels capítols es repeteixen sovint, i potser per això no s’ha considerat pertinent incloure l’índex de capítols que per a alguns lectors amb manies, com ara jo mateixa, és important.

Personatges

La novel·la és curulla de personatges històrics reals: la princesa Carlota Augusta d’Anglaterra, Joseph Fouché, Jean-Marie Jacquard, Alí Bei (Domènec Badia), Lord Hertford i alguns altres que hi apareixen només esmentats. En raó del desenvolupament de la trama, el seu trajecte vital canvia respecte al que va tenir lloc en realitat. Per si algú es perd pel camí d’aquesta ucronia, l’autor ha tingut l’encert d’incloure un glossari al qual tornarem més avall.

Personatges femenins

Hi ha una abundor de personatges femenins que fa goig ─tenint en compte l’època històrica en què es desenvolupa l’acció─ i no hi són per a fer-hi bonic, sinó que sostenen una bona part de la trama. La consellera en cap Güell, l’oficial de policia Valira o l’Agustina són persones fortes, amb una clara consciència de qui són i del que volen aconseguir, i no esperen que ningú els vingui a treure les castanyes del foc. Fins i tot l’hereva al tron anglès, tot i viure en un món molt més rígid que les altres dones de la novel·la, és capaç de jugar les seves cartes i aconseguir coses que no desvelaré jo aquí.

Els principis republicans

Per a algú de cor republicà com jo, l’estrella de tres puntes que es troba per tota la novel·la s’acull amb joia a l’inici, però esdevé més un jou que no pas un alliberament. Les successives onades de terror que es viuen al Cos Republicà des de la Revolució del 1789 converteixen el símbol dels principis republicans en una maledicció. Una cita que fa mal: «Als galons dels oficials dels Ulls hi brillava l’estrella de tres puntes: la llibertat, en nom de la qual restringien els moviments dels ciutadans amb salconduits; la igualtat, per a la qual els separaven en classes; i la fraternitat, que els obligafa a espiar-se i denunciar-se els uns als altres». Quina mala llet i quina perversió de principis! Buf. Aquesta cita la trobareu al principi del llibre, per tant no faig cap avançament indesitjat.

Ciència, ginys, mitjans de transport

He xalat com una beneita amb els mitjans de transport que descriu, i també amb els invents, per no parlar de la terminologia que utilitzen els personatges per a referir-s’hi. Com que alguns dels personatges són científics, s’hi refereixen amb termes que avui ens semblen divertits i que ens remeten a l’Encyclopédie,  la monumental obra francesa de mitjans del segle XVIII en què participaren els millors científics i filòsofs de l’època. No citaré cap d’aquests noms: us respectaré el plaer de la descoberta. Molts els coneixem molt bé a la nostra època, això sí, amb noms força diferents.

Glossaris

Després dels agraïments, Jaume Valor ha tingut l’encert d’afegir una cronologia europea a la seva ucronia que ens ajuda a situar-nos en la trama. Immediatament després, i per ordre alfabètic, trobem un glossari i un llistat de tots els personatges i institucions que apareixen i s’esmenten a la novel·la; Valor caracteritza amb una indicació (r.) els reals i una de (fic.) els ficticis. També hi trobareu personatges (r.) que esdevenen (fic.) per obra i gràcia de la seva ploma esmolada. L’autor és extremadament metòdic i no deixa escapar cap ni un detall.

L’autor

Jaume Valor Montero és doctor en Arquitectura i escriptor. Com a arquitecte, és titular juntament amb Laura Llimós de l’estudi Valor-Llimós Arquitectura, en el qual desenvolupen projectes tant públics com privats, amb els quals han obtingut diversos premis d’arquitectura. Jaume Valor també exerceix de professor universitari a la UPC (és Professor Agregat Serra-Húnter) i du a terme projectes de recerca, alhora que publica articles i estudis sobre arquitectura i recerca en aquest àmbit.

Com a escriptor de ficció, ha escrit relat curt, faceta en la qual ha estat premiat a la Biennal de Barcelona (1985), al certamen Escriptura Ràpida de Sabadell (2012) o a l’Inspiraciència-CESIC (2013). Com a novel·lista, compta també amb la trilogia La República Pneumàtica, també una ucronia steampunk situada, aquest cop, a l’Imperi Romà.

Si us ve de gust deixar un comentari sobre aquesta entrada, deixeu-lo aquí.