Una ‘rihla’ del segle XXI: Uns déus ferotges

Una ‘rihla’ del segle XXI: Uns déus ferotges

Una rihla del segle XXI

Saps què és, una rihla? Jo, abans que Uns déus ferotges sortís publicat, tampoc no ho sabia. Ara que ja les conec, és possible que un dia d’aquests en llegeixi alguna, i això serà mèrit d’aquest llibre. Ja sabeu allò que diuen, que un bon llibre sempre et porta a un altre. I dit això, cal explicar que una rihla és la crònica d’un pelegrinatge a la ciutat santa de la Meca; un recull de vivències esdevingudes durant els viatges per motius religiosos, d’estudis o per desig de viure aventures, com és el cas que ens ocupa. Aquest tipus de literatura es comença a trobar durant el segle XII a Al-Andalus i al Magrib i generalment les trobem en llengua àrab, tot i que n’hi ha una en llengua castellana, del segle XV. Uns déus ferotges, si tal com preveuen els estudiosos de la universitat de Miskatonic D.G.M i Solomon Hellessius, fos una rihla autèntica, seria la primera escrita en llengua catalana.

rihla
Coberta del llibre ‘Uns déus ferotges’

Uns déus ferotges

Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig entrevistar Daniel Genís, autor d’Uns déus ferotges, a propòsit del projecte El Biblionauta. Li vaig demanar com definiria ell aquesta nova criatura i em va dir que el considerava una mena de viatge sobrenatural, com una road-movie literària; o un viatge fantàstic que va de Balansiya (València) a la Meca passant per Egipte i se situa entre Les mil i una nits i l’univers de Lovecraft, «però sense monstres amb tentacles». Pot respondre a qualsevol de les dues definicions; està tan a prop d’A les muntanyes de la follia com de La narració d’Arthur Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe, sense oblidar-nos de la famosa Xahrazad amb les seves històries.

 

El que busca, troba; el que creu, acaba veient

Aquesta és la divisa d’Abu Jafar, un noi de setze anys, musulmà de la Balansiya del segle XII, que viu i treballa al fondac ─alberg─ dels seus pares, on fa d’escarràs quan no va a estudi. És amant de les narracions orals que expliquen els parroquians i els viatgers, escassos i mísers, que hi passen. Influenciat per aquestes narracions i enamorat d’oïdes d’una princesa que ni tan sols sap si existeix de debò, decideix fer el que ell mateix considera una traïció i abandonar la llar que no li és llar, buscant amor i experiències de camí cap a la Meca, on pensa adreçar-se per després escriure’n la seva pròpia rihla. Pel camí, farcit de destrets i d’entrebancs, trobarà l’amor però també una por profunda que el portarà a escriure aquesta crònica del viatge en una sola nit. Què passarà després? Descobriu-ho vosaltres, si us hi veieu amb cor.

A les muntanyes de la follia
Coberta del llibre ‘A les muntanyes de la follia’
Abu Jafar

Aquest personatge m’agrada perquè és complex i gens pla. És badoc i poca-traça; de vegades, també és covard i du a terme accions reprovables. Alhora, és somiador i es veu a si mateix capaç de les més grans gestes. Alguns cops es revela com a generós i ho dona tot, i en algun moment, també se sent responsable de la sang dels Banu Kinana, avantpassats seus, la qual cosa el farà protagonitzar alguna acció eixelebrada, que el farà anar a mal borràs. Abu Jafar és com qualsevol que ara passi pel carrer (potser una mica més capsigrany, sí). I per això, si fos fill nostre, el castigaríem, el renyaríem o el felicitaríem. Però, sobretot, l’estimaríem.

Al cul del món

Aquest és el títol del primer capítol i, alhora, un exemple del llenguatge amb què està escrit aquest viatge fantàstic. En envestir l’escriptura d’aquesta novel·la, a l’autor se li devia presentar una disjuntiva interessant i de solució complicada: com a especialista en literatura medieval, podia agafar el model de llenguatge dels llibres de l’època i mirar de reproduir-lo. En certa manera és com escriure en una llengua que has estudiat: la coneixes però no l’acabes de dominar. L’altra opció és la via “Sánchez Piñol”: la que va adoptar l’autor de Victus i que, finalment, és el model que trobareu en la novel·la. Que també té el seu què, perquè es fa difícil imaginar-se un noi musulmà i de l’edat mitjana parlant com un estudiant de batxillerat actual. Amb tot, un cop superades les primeres pàgines (amb expressions com ara: cony! érem pobres; si hagués tingut més collons; sense calés…), la narració d’Abu Jafar llisca i aconsegueix arrossegar-nos d’una aventura a una altra, d’una història a una altra, mirant de no deixar res per l’endemà, i així fins al final del llibre.

La narració d'Arthur Gordon Pym
Coberta del llibre ‘La narració d’Arthur Gordon Pym’
Tekeli-li

No hi ha cap dubte que Genís sap escriure, i ho fa molt bé. En la narració, es mou entre una llengua rica i saborosa i una altra de més vulgar (vegeu els exemples anteriors). Deixo aquí una frase curta però que m’agrada especialment: «(…) Tot sigui per l’estranya companyonia que confereix haver doblegat el genoll damunt la mateixa sorra». La documentació ha d’haver estat exhaustiva: noms de persones i llocs ─els Banu Kinana, entre molts altres─, vocabulari, fets, obres literàries… I aquesta mitologia pròpia (que fa de molt bon aprofitar de cares al futur), per bé que utilitzant alguns elements presents a l’obra de H.P. Lovecraft i abans a la de Poe i que és, en si mateixa, una troballa. Afegiré (sense avançar res) que hi ha una història, la de les esclaves, que em fa pensar en La ratlla i el desig, de Pere Calders.

La ratlla i el desig dins Cròniques de la veritat oculta
Llibre ‘Cròniques de la veritat oculta’, en el qual està recollit el conte ‘La ratlla i el desig’
Els experts de la UM

Genís també té l’habilitat de saber engalzar la història d’Abu Jafar i la cerca d’aquest seu Graal amb el grapat de narracions orals que completen i donen sentit a moltes parts del llibre. I fer-ho amb l’aval dels savis de la universitat de Miskatonic, que ens situen la narració de Jafar en el temps i lloc oportuns i ens tranquil·litzen, amb notes a peu de pàgina, respecte a fets incomplets o que no lliguen. L’acabament brusc de la rihla de Jafar, fa que la nota final sigui necessària per no deixar-nos amb un pam de nas tot i que, potser, és un pèl massa descriptiva.

Tinc un però. Trobo a faltar una mica d’exhaustivitat en la correcció final de la rihla – novel·la. És veritat que avui en dia l’IEC accepta expressions que fins fa poc eren proscrites, com ara “donar-se la volta”, però a mi em fan sagnar ulls i orelles. I ho haig de dir. En algun paràgraf m’he trobat fins a tres cops la paraula “cosa” o l’expressió “de no dir”. Hi ha un ús excessiu de l’adjectiu “estrany”. I quatre foteses més que potser és de perepunyetes remarcar-les, però que si ningú no se’n queixa, no se’n farà cas.

La meva experiència lectora

D’entrada, que Daniel Genís Mas publiqués un llibre de ficció va ser una sorpresa per a mi. Val a dir que agradable. Un cop llegit, m’ha complert les expectatives generades en les presentacions i en una conversa amb el mateix autor. És un llibre divertit, distret, conduït d’una aventura a l’altra d’una manera àgil i amb una mitologia nova i autòctona. I que, com deia a l’inici, et porta a altres llibres. Es pot demanar més? Sí: la següent novel·la.

rihla

Títol: Uns déus ferotges

Autor: Daniel Genís Mas

Editorial: Males Herbes

Preu: 18€

 



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.