No tan angelical…
Aviat farà un any que Edgar Cotes i Argelich (Balaguer, 1997) va publicar un llibre anomenat Un àngel cruel. El llibre fou publicat per Spècula, un dels segells editorials més recents del panorama català. Puc assegurar que l’Edgar és una persona encantadora: amable i simpàtic, malgrat aquesta pulsió terrorífica que ens mostra en aquest llibre. El conec de trobar-nos regularment a la Catcon (Convenció de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) i en alguna de les trobades que la SCCFF organitza periòdicament arreu de Catalunya. No us deixeu enganyar pel seu rostre angelical: en aquest llibre, us farà passar una bona mala estona.
Edgar Cotes i Argelich
Quan vaig conèixer l’Edgar, al 2018, el primer que em va sorprendre és que, tan jove i angelical com era, ja havia publicat alguns relats i n’havia traduït alguns altres. No enganyaré ningú: em va fer molta enveja (de la dolenta, sí!) Sé que en vaig llegir un, dels seus relats, (a les revistes del gènere en català, segurament) i no em va convèncer, però això no significa res, perquè als vint-i-un o vint-i-dos anys, un escriptor està creixent i formant-se (i alguns ho continuem fent molt més endavant…). En aquests pocs anys passats des de llavors, Edgar Cotes ha crescut i força: en edat i nombre de publicacions, però també en qualitat.
Traductor
L’Edgar, a més, és traductor professional: ha fet excel·lents traduccions de l’anglès de diversos autors i autores dels gèneres fantàstics, com Mike Resnick, Mary Shelley, H. P. Lovecraft o Adrian Tchaikovsky. Mentrestant, s’ha afanyat a escriure i publicar diversos relats en llibres col·lectius d’Edicions SECC i també les novel·les Cordegel (Edicions SECC, 2021) i L’únic amic del foc (Chronos, 2024).
Un àngel cruel
A l’endreça del llibre, Edgar Cotes dedica el llibre «al pare i a la mare, per salvar-me de l’àngel cruel». A la nota final, l’autor desenvolupa una mica més aquesta dedicatòria, i explica que la tesi de la novel·la l’obté de la seva pròpia vida, una experiència que no desvetllaré perquè això correspon fer-ho a cada lector o lectora. El títol l’extreu de la sèrie d’anime i manga Neon Genesis Evangelion, d’una cita traduïda del japonès per ell mateix.
Sinopsi
Una família aterra a Riucorb d’Urgell, un poble petit de les Terres de Lleida, per canviar de vida després de diversos esdeveniments que afecten tots els membres. S’hi instal·len a l’estiu; venen de viure a Barcelona i han comprat una casa a bon preu que necessita força restauracions. Ni Íria ni Èric no tenen una bona relació ni tan sols comunicació amb Ignasi, el pare. L’home fa el que pot ─prou en té amb el que ell mateix arrossega─, però no sap ni com acostar-se als dos germans, i creu que la vida tranquil·la i els nous amics que faran al poble aniran llimant les arestes que tots dos tenen per les situacions viscudes. Els dos adolescents, a poc a poc, sofriran la ira de l’àngel no tan angelical que creu ser l’amo de la casa; aquest ésser els segueix amb la mirada i els fa fer i pensar el que ells no volen, i aconseguirà minar-ne la voluntat. Amb el pare també ho intentarà, però la intervenció d’un altre personatge que tampoc no resulta tan angelical decidirà el final de la història a favor de la família, que no en sortirà indemne.
La meva anàlisi
El llibre és força breu: cent setanta-dues pàgines. Es tracta d’una novel·la de terror, dividida en tres parts, cadascuna dedicada a un dels personatges. Comença amb Íria, la filla gran; continua amb Èric, el fill segon, i acaba amb Ignasi. Està escrit en segona persona: hi ha un narrador que s’adreça a cadascun dels personatges en qui se centra cada part. Aquest narrador, que es defineix a si mateix com a l’àngel o l’àngel cruel, s’alterna amb un altre ─àngel o no─ de femení. La narradora, que apareix en uns quants paràgrafs quan la novel·la ja està força avançada, i que reconeixem també gràcies a l’ús de la cursiva en les seves intervencions, pren força al final de la narració, quan és ella qui assumeix el control de la situació i és ella qui acaba el relat.
Si algun defecte li trobo a la trama, és que, malgrat que la història de la narradora ─m’adono que estic parlant força en clau, però no vull desvelar res─ va salpebrant la narració, sobretot al principi indueix a confusió perquè no s’entén a qui correspon o a què obeeix aquella veu que apareix de sobte. I, finalment, quan pren el control, se la veu molt més resolutiva del que ha estat mai, fins i tot fora de la diegesi. Per a mi, aquesta presència final tan forta té alguna cosa de Deus ex machina, però tampoc no ho és del tot.
Una cosa que alabo és que faci parlar els urgellencs com realment parlen. Tendim tant a l’estandardització dels registres lingüístics que s’aprecia i s’agraeix molt l’autenticitat i la veracitat que aporten els personatges locals, amb la seva manera de parlar, enfront dels que arriben de fora. L’àngel, però, parla si fa no fa en català central.
Una altra cosa que fa molt bé l’autor és portar-nos de la mà i no deixar-nos abandonar la novel·la fins haver-la llegit d’una tirada. On parla l’àngel, les frases són directes, ràpides, curtes, de manera que el text esdevé molt dinàmic i llisca amb facilitat. Els diàlegs són versemblants i àgils. La novel·la, en resum, està ben escrita i ben portada. Enhorabona!
L’editorial: Spècula
És un bonic costum de l’editorial Spècula afegir una mena de colofó amb els valors que defensa. Dirigida per l’escriptor i expert en gèneres fantàstics Jordi Casals, l’editorial fa una aposta ferma per la literatura fantàstica (amb la variació de gèneres que es recullen sota aquesta denominació) en llengua catalana i d’autors i autores vius. Una tasca ben lloable i que està donant molts i bons fruits, tal com es pot veure al seu catàleg.
L’il·lustrador
Tot i no ser un llibre il·lustrat, no voldria deixar de fer un esment a l’il·lustrador de la coberta del llibre, Àlex Santaló. Santaló és un artista de reconegut prestigi que il·lustra tots els llibres d’aquest segell editorial. L’àngel de foc de la coberta, tot i que somrient, no és gens angelical, sinó molt impactant i inquietant. Com tot el llibre.