Anna Maria Velaz, comissària de l’Any Vayreda

Anna Maria Velaz (Figueres, 1948) ha estat comissària de l’Any Vayreda aquest passat 2024. És filòloga i escriptora i també ha estat professora. Ha estat presidenta durant vint anys de l’entitat Atenea Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc i va ser guardonada, el 2022, amb la Fulla de Figuera de Plata, un dels màxims guardons que la ciutat de Figueres concedeix als figuerencs pels seus mèrits. També ha estat curadora de la Festa de la Poesia que organitza la Societat Coral Erato i actualment ─i des de fa uns quants anys─, n’és de la Vetllada Poètica del Casino Menestral.

Compromís amb l’obra vayrediana

En el desenvolupament de la seva tasca professional, Velaz ha estudiat l’obra ─entre altres poetes─ de Jaume Maurici, Carme Montoriol i Montserrat Vayreda; actualment, és l’estudiosa més qualificada de la poeta empordanesa. El seu compromís amb l’obra de Vayreda es remunta als temps de presidència d’Atenea, quan la poeta freqüentava les conferències i vetllades, i que va cristal·litzar en el volum Poemes de Montserrat Vayreda (Antologia 1945-2004), confegida amb motiu de l’homenatge ciutadà pel vuitantè aniversari de Vayreda i que va ser editada per la Diputació de Girona. D’aquest treball conjunt realitzat en l’antologia, en va resultar una autèntica amistat. Activista de l’obra d’aquesta poeta, Anna Maria Velaz va ser designada per la Institució de les Lletres Catalanes com a comissària de l’Any Vayreda (2024). Sobre aquest esdeveniment, que ha resultat un revaloritzador de l’obra de Montserrat Vayreda, parlem amb la comissària, quan l’Any oficial ha acabat però els seus efectes encara duren.

Més actes al 2025

Durant la primera meitat del 2025, s’han continuat produint actes al voltant de la figura de Montserrat Vayreda: una lectura dramatitzada de la seva obra teatral, més presentacions dels llibres arreu del país i conferències en diverses poblacions (Girona, Lladó, Beuda, l’Escala, etc.) i també la cristal·lització de la ruta literària “La Figueres de Montserrat Vayreda”. Per avaluar l’impacte que ha tingut l’any Montserrat Vayreda, Anna Maria Velaz ha accedit a contestar algunes preguntes a aquest blog i a explicar-nos les seves impressions i potser alguna anècdota.

Anna Maria Velaz: creu que s’han complert els objectius de l’Any Vayreda?

S’han complert els objectius inicials i altres que han anat sortint. El que era més interessant d’aquest Any de la Montserrat és que fos coneguda més lluny de l’Empordà i de les terres gironines. L'”Any de…” és una proposta interessant: em van demanar que anés a parlar-ne a llocs on no era coneguda, perquè els poemes tenen interès. Tampoc no hi ha gaire dones d’aquesta època que sobresurtin, arreu de Catalunya, per les circumstàncies (mentre s’estava formant, va esdevenir-se la Guerra Civil), i el fet que sigui coneguda a Mataró, Terres de l’Ebre o a la Universitat Rovira i Virgili, on em van convidar a un simposi, doncs crec que és del que podíem estar més contents al llarg de l’Any.

Creu que s’han fet prou activitats relacionades amb l’Any a les escoles de la comarca?

A Figueres, alguns instituts van fer activitats, potser n’hi havia d’altres que també en van fer i no en tinc coneixement. I fora, a Girona, per exemple, hi va haver diversos instituts que també en van fer; entre ells, un dels que en diuen d’alta complexitat, que va tenir la iniciativa de traduir un poema de la Montserrat a les vint-i-cinc llengües que tenen a l’escola, i els va recitar un nen o nena parlant d’aquelles llengües. Es van fer auques, vídeos… va ser molt bonic. Hi havia professors que s’hi dedicaven molt. I això és molt interessant, que la gent jove conegui aquests escriptors i escriptores que ja són clàssics.

S’han editat o reeditat diversos llibres de Montserrat Vayreda. Com ha anat, aquesta feina?

Es van editar els llibres Un color per cada amic (Llibres del Segle), Els pobles de l’Empordà i Vayreda&Sibecas. L’amistat entre el traç i el vers (Brau Edicions), i també es va reeditar Poemes de Montserrat Vayreda. Antologia 1945-2004 (Diputació de Girona), que estava exhaurit. Aquesta antologia vaig haver de reduir-la una mica perquè ara sembla que no fan llibres tan gruixuts com era l’Antologia original, però en compensació hi vaig afegir alguns poemes inèdits.

Queda molta obra inèdita, de Vayreda?

Sí. Quan feia l’antologia de la Diputació, el 2005, la Montserrat Vayreda m’anava portant obra, i de vegades costava, perquè havia de triar ─una antologia, al final, és una tria─ entre poemes de qualitat similar. Ella havia escrit molt: entre altres coses, crítica literària; era una gran crítica, i aquest aspecte és molt desconegut. També es desconeix el que ella havia publicat als setmanaris locals, a la Revista de Girona… També hi ha escrits de crítica de llibres que li enviaven autors, i ella els els retornava amb una crítica de quatre o cinc pàgines: minuciosa, constructiva i clara. Cada vegada, com més la vaig coneixent més, m’agrada més!

Vayreda també va fer crítica d’art!

També va exercir la crítica d’art: durant molts anys, de totes les exposicions que es feien al Museu de l’Empordà en feien un catàleg, i ella normalment n’elaborava la presentació i el pròleg, i quedava imprès al catàleg. Les seves crítiques de pintura estaven molt bé, sempre i quan no es tractés de pintura abstracta, en la qual ella no creia, tot i que reconeixia la qualitat de la pintura. Explicar la pintura en paraules també és un art, i ella ho feia molt bé.

Deia abans que com més coneix Vayreda, més li agrada. Però, amb la Montserrat, ja es coneixien molt!

Sí, la coneixia de sempre, però la relació va ser més intensa a partir d’entrar jo a Atenea (l’Agrupació de Cultura del Casino Menestral); ella sempre hi venia amb la seva gran amiga, Maria Perxés, i hi participava. Llavors, el 2001 ella va publicar una petita antologia, Irisacions (Llibres del Segle), i em va dir «me la vols presentar?»; a la presentació érem en Joan Ferrerós, autor del pròleg; l’editor, Manuel Costa-Pau, ella i jo. Ella va estar molt contenta. El 2004 va fer els vuitanta anys i se li van fer molts actes d’homenatge a tot l’Empordà, que van sorgir a partir del rector de la Mare de Déu del Mont: ell era un gran admirador de Vayreda, ella era molt devota i tenia molta relació amb aquest lloc de culte, per proximitat també amb la casa pairal. A més, l’avi Estanislau s’havia fet amic de mossèn Cinto Verdaguer quan hi va fer estada, s’escrivien; mossèn Cinto demanava noms de plantes al botànic mentre escrivia el Canigó… El rector va moure’s i tothom va respondre! Entitats, el Consell Comarcal… La Diputació de Girona li va oferir fer-li una antologia de la poesia inèdita, que és la que es va reeditar aquest any 2024.

Pot fer-ne cinc cèntims, de com va anar la confecció de l’antologia?

A partir de l’Antologia va ser quan vam tenir més relació. Jo anava a casa seva, que vam estar un temps buscant els poemes; ella els recitava (de memòria, fins i tot poemes que havia escrit als vint anys!). Li vaig fer un estudi introductori llarg, i a ella li va agradar molt, perquè vaig anar resseguint la seva vida en paral·lel amb l’obra, amb poemes que reflectien la seva biografia. Els primers parlaven de la natura que ella observaba al Noguer de Segueró (la casa pairal); als estius anaven a estiuejar al Port de la Selva i feia aquelles marines, amb l’enyor de la terra ferma. 

Montserrat Vayreda també va fer biografies

Sí, va ser una biògrafa important: va estudiar els seus avantpassats, els Vayreda d’Olot (Estanislau, Marià i Joaquim), i va escriure la biografia de Joaquim, el seu besoncle (pintor paisatgista, fundador del Cercle Artístic d’Olot, que esdevingué el germen de l’Escola d’Olot), i d’Estanislau, el seu avi patern, a qui no va conèixer. També va fer uns arbres genealògics (que vaig trobar fa poc) que anaven fins als anys noranta, aproximadament. Es va dedicar completament a l’escriptura: era soltera, no tenia obligacions familiars i va posar la botiga Esvay [al carrer dels Enginyers de Figueres, tal com testimonia una placa ceràmica a la façana], que era una botiga d’antiquari però que va esdevenir més aviat un centre de reunió de poetes, intel·lectuals i pintors, i feia la vida que a ella li plaïa, però tot i així ha estat desconeguda perquè, com va dir Sílvia Soler Guasch, filla de Carme Guasch [poeta i una de les grans amigues de Vayreda], en un article a l’Ara (“Lluny de Barcelona“), ella deia que estava molt contenta d’aquesta celebració perquè «el que no és a Barcelona, no és enlloc».

Ella i Fages de Climent, fins no fa gaire, no aconseguien gaire atenció fora de l’Empordà

En una conversa recent amb l’escriptor Josep Valls, ell em preguntava com és que, tant Fages de Climent com Vayreda, eren tan oblidats. Jo vaig respondre que per a mi són casos diferents. La Montserrat Vayreda va publicar el seu primer llibre, Entre el temps i l’eternitat, el 1955 a Barcelona; llavors, ella es movia en aquests cercles. Va conèixer Carles Riba, López Picó, va fer recitacions de poesia… Allò no li va interessar prou i va tornar a l’Empordà, que ja hi estava bé. També, en aquell moment, tenia els pares molt grans i no va voler romandre en aquells cenacles ni va fer res per aparèixer en fotografies. En el cas de Fages, sí que s’hi va bellugar molt i va tractar tota la intel·lectualitat noucentista, però hi havia el vessant ideològic. No el van incloure en cap de les tres antologies de poetes (ni la de Bofill i Ferro, ni la de Triadú ni la de Molas) perquè en aquells anys, es considerava que la literatura i la poesia havien de tenir cert component ideològic, ser combatives… Amb els anys, aquestes posicions se superen i un bon poeta, és bo. Som molt complicats: en un país petit com el nostre, i tants caps, tants barrets. Un punt de xovinisme a la francesa no ens aniria malament.

En aquest centenari, hem descobert també la Montserrat Vayreda dramaturga.

Sí, va fer una peça de teatre, De l’Empordà a la Garrotxa, en vers, que es va estrenar al Patronat de la Catequística al seu moment. La secció de teatre de La Cate [nom actual de l’entitat], Cateatre, en va representar alguns fragments al gener d’enguany amb el títol La Montserrat entre bastidors. De jove, ja havia escrit una comèdia de caire amorós, ambientada al segle XVIII i en vers. Ella dominava el vers, i la seva factura és impecable. Una altra cosa és que ara agradi i els grups la vulguin fer. Segurament, hi ha més coses, però s’ha de mirar bé, perquè algunes les va escriure de molt joveneta. Amb tot, escrivia molt bé, i tenia una maduresa intel·lectual molt més gran del que corresponia per l’edat.

Una anècdota: l’amistat entre Montserrat Vayreda i Maria Perxés

La Montserrat era molt amiga de Maria Perxés [Maria Perxés va ser bibliotecària de la biblioteca Carles Fages de Climent durant molts anys]; totes dues eren solteres, i la Maria es cuidava molt de la Montserrat perquè estava molt delicada, i eren veïnes de pis. La Maria va morir com la Montserrat, sense estar malaltes. La Montserrat estava corregint galerades; al vespre em va trucar i em va dir que al matí em diria una cosa de les galerades, i al matí em truquen i era la Maria per dir-me que la Montserrat s’havia trobat malament en llevar-se i s’havia mort. A la Maria li va passar una cosa semblant. Després de la mort de la Maria ─amb un llegat que ella havia deixat per a editar obra inèdita de la Montserrat─, amb uns nebots de Montserrat Vayreda vam editar els quatre volums d’Els pobles de l’Empordà, una obra que la Montserrat volia que es fes en una edició més manejable, perquè ja existia, però s’havia editat per subscripció i en fascicles.

El 2025 s’ha instituït la ruta literària ‘La Figueres de Montserrat Vayreda’… Ens en pot donar algun detall?

La ruta literària (el recorregut, els llocs i la selecció dels textos) l’he confeccionada jo, també. Probablement a finals d’any, la ruta es publicarà a la col·lecció “Itineraris literaris” de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada – Carles Fages de Climent; ara hi estic treballant. A l’Itinerari que es publicarà hi ha més de 25 llocs de visita, però la ruta que fem guiada se circumscriu al centre, als llocs emblemàtics, i dura aproximadament una hora i tres quarts. Fins al moment, s’han fet dues rutes guiades, amb lectura de textos que fem l’actriu i bibliotecària Magda Bosch i jo mateixa; quan es presenti la publicació, segurament es tornarà a fer, perquè ens consta que hi ha força gent que no hi ha pogut participar, ja que la visita és per a unes vint persones cada cop. En la ruta, anem seguint la veu de l’autora. Jo faig un breu preàmbul a cada lloc on ens aturem i llegim fragments de la seva obra. La impressió és que la visita agrada molt i això ens satisfà.

Cartell de la ruta literària “La Figueres de Montserrat Vayreda”

Vostè hi ha trobat a faltar alguna cosa, en aquest centenari? Més activitats, potser?

No, perquè ho van organitzar la Generalitat, el departament de Cultura i la Institució de les Lletres Catalanes, i està molt bé com ho han fet. Jo, en aquest Any, he fet el que m’han encomanat: les conferències, donar-la a conèixer a l’Empordà (que ja és coneguda) i allà on em diguin, l’exposició itinerant… De tota manera, hi ha altra gent, encara, que la va tractar. En la conversa que esmentava abans amb Josep Valls, ell em deia que coneixia molt el seu tarannà vital, perquè havien fet viatges junts (i amb altres escriptors i artistes). També havia tingut molta relació amb Miquel Duran, el pintor de les Preses, perquè ella solia passar els estius a la seva masia, prop de les Preses; entre tots completem el seu tarannà vital, i com que tots som grans, el millor fora que tot consti, perquè pugui quedar.

Finalment, a Anna Maria Velaz, el comissariat de l’Any Vayreda què li ha interromput?

M’ha interromput, en certa manera, el llibre de Carme Montoriol, que ja estava tot fet i el vaig deixar tot lligat; estava per revisar,  just abans d’una operació que em van fer l’any passat. El vaig deixar a punt per si em passava alguna cosa, que només faltés revisar-lo, perquè aquest llibre és la feina de tota una vida; però ja va anar bé, perquè qui el publicava ja tenia molta feina per publicar i en aquell moment no podia ser. Vaig respirar. I allà està per revisar. Tot es farà.