Visc en un Núvol… de contes

En aquest blog no acostumo a parlar de les meves coses, però, què voleu que us digui? Soc feliç. Soc molt feliç d’haver guanyat el Premi Núvol de Contes d’enguany. Diuen que a la tercera va la vençuda i en el meu cas ha estat així. El primer cop que m’hi vaig presentar va ser el 2016; vaig presentar un relat que es deia Phicus pandurata. Va quedar finalista (dels rescatats pel jurat), però no va guanyar. No m’hi havia presentat més fins a l’any passat, el 2023, en què vaig fer un experiment: el conte volia imitar un guió per a un anunci contra els focs forestals. Prohibit fer foc va ser publicat però no va anar més enllà. El tercer any ha estat aquest i ja veieu la cara de pàmfila que m’ha quedat a les fotos.

Núvol, el digital de cultura

La revista digital Núvol va néixer el 2012 com un mitjà completament nou que mirava la realitat cultural i política catalana des de punts de vista ben diversos, a través d’un bon nombre de col·laboradors provinents d’àmbits ben diferenciats. Així, a la revista hi trobem crítica literària, entrevistes, poesia, teatre, filosofia, llengua, música, còmic, il·lustració, política, pòdcast, humor… La revista, a més, és productora de cultura: edita llibres (La Biblioteca del Núvol), revistes en paper (l’anuari, la revista de la Setmana del Llibre Català, les revistes encartades amb el diari Ara) i promou reconeixements, com els Premis Núvol (a creadors dels diversos àmbits de menys de quaranta anys), els Margarida Xirgu de teatre i el Premi Núvol de Contes.

El Premi Núvol de Contes

No sé des de quin any la revista Núvol promou aquest premi de conte. En la meva ben modesta opinió, és un premi que fa molt bona feina pel gènere del conte. Per què? Primer, perquè el conte/relat curt donen prestigi als escriptors però es venen molt poc (no ho dic jo, ho diuen molts editors). Segon, perquè publiquen els contes seleccionats al portal, a raó d’un conte cada dia durant tot el mes d’agost. Així, cada agost es poden llegir vuitanta històries de vuitanta autores i autors diferents. I els contes seleccionats queden penjats al portal del Núvol. Tercer, perquè publicant aquests relats donen veu pública a autors i autores que potser no en tindrien. I, amb el veredicte, quatre contes i quatre autors guanyen alguna quota de notorietat (no per a què els hagin de demanar autògrafs pel carrer, sinó perquè durant uns dies si més no, algú s’adona que existeixen i sobretot que escriuen).

El mecanisme dels premis

La convocatòria se sol obrir a mitjan juliol. Dels contes rebuts ─enguany, dos-cents deu─, en seleccionen vuitanta que seran publicats de dilluns a divendres. Al final del mes d’agost, els i les participants han de votar els tres contes que prefereixen. D’aquesta votació, surt una llista amb els set relats més votats; aquests set, juntament amb tres contes més que selecciona un jurat designat per la revista Núvol (i que, per tant, són rescatats pel jurat) formaran la desena de finalistes. És el jurat, finalment, qui decideix els guanyadors. A banda, hi ha el premi per al conte més llegit: el que els lectors de la revista hauran visitat més vegades.

Els meus Premis Núvol

Ho dic en plural, premis, perquè em sento triplement o quàdruplement premiada. En primer lloc perquè, en ser seleccionat, el meu conte el va poder llegir tothom que va entrar al portal el dia 5 d’agost i els dies successius. En segon lloc, perquè Tessa i Lluïsa va ser el conte més votat. Això significa que la majoria de companys i companyes escriptors el van votar. Finalment, perquè em vaig endur el primer premi i vaig llegir el conte a la Setmana del Llibre en Català, just una hora després que n’obrissin les portes.

Per a mi, va ser una sorpresa total. Quan, a pocs dies del lliurament de premis, des de Núvol em van notificar que havia estat premiada, jo ja havia descartat aquesta possibilitat. A més, el correu electrònic que em van enviar no especificava quin dels tres premis era el que havia guanyat (el de la categoria “més llegit” ja s’havia anunciat a quin conte corresponia). Però em recomenaven preparar-me el conte per si de cas el meu era el primer. Divendres 20, últim dia d’estiu, vaig imprimir el text (poc més d’una pàgina) i me’n vaig anar de Figueres en tren cap a Barcelona. En arribar a l’escenari, Jaume Forés em va dir si duia el text, que l’havia de llegir.

La sensació que vaig experimentar en aquell instant potser no la podré descriure: em va faltar l’aire, em vaig sentir immensament feliç i, al mateix temps, no m’ho acabava de creure. El nivell dels contes que havia llegit durant l’estiu era, en la majoria dels casos, molt alt. Vaig dir: Jo? En Jaume em va dir que sí, que el meu conte era el guanyador del concurs. A partir d’aquest moment, només vaig fer que gaudir dels vint escassos minuts que va durar tot plegat. Que Jaume Forés, dalt de l’escenari, expliqués que el meu conte s’havia imposat amb molta diferència i que hi havia hagut unanimitat al jurat respecte a la classificació, va ser com rebre ─encara─ un altre premi. És la segona vegada que visc aquesta satisfacció: la primera va ser el 2017, en guanyar el premi Joaquim Ruyra de Narrativa dels Premis RECVLL de Blanes.

Tessa i Lluïsa

Aquest és el nom que vaig posar a les dues protagonistes de la història. La història la vaig escriure només de sortir la convocatòria dels Premis Núvol de Contes. Pocs dies abans, a principis de juliol, havia tingut lloc un dels fets luctuosos més terribles dels últims temps. Va passar a Barcelona; dues germanes, amenaçades de ser desnonades, es van llançar per una finestra i van morir. Recordo haver vist a la televisió i llegit al diari, que una veïna i una botiguera del barri coneixien la germana més gran i en sabien el nom, però de la més jove no en sabien res perquè no sortia gaire de casa.

Aquella notícia va passar de seguida de llarg, potser perquè a l’estiu sembla que, en general, només tenim al cap les activitats pròpies de les vacances. La història em va fer rumiar molt i em va semblar que escriure’n un text literari era com fixar les germanes una mica més a la memòria col·lectiva. El nom amb què vaig batejar els alter egos literaris és més aviat cinematogràfic (amb una petita modificació catalanitzadora) i té a veure amb la decisió final, desesperada, que la germana més gran pren i que la petita secunda amb entusiasme.

Petites satisfaccions accessòries

A banda del premi en metàl·lic, Pol Torres i Jaume Forés, en nom de Núvol, em van entregar una preciosa bossa tote bag de Núvol serigrafiada amb la Ú de Núvol amb el dibuix de Junceda que és el seu logo i  la capçalera del portal. A dins, dos llibres magnífics, les Versions a peu d’obra de Shakespeare a càrrec del traductor Joan Sellent i A les dues seran les tres, de Sergi Pàmies. M’encanta que em regalin llibres! A més de l’últim anuari ─al proper anuari hi figurarà el meu conte─ i la revista especial de la Setmana. Els calerons sempre van bé, però la bossa amb els llibres em va fer molta il·lusió.

L’altra cosa que em va provocar molta sorpresa i una sensació de no merèixer-ho va ser l’allau de comentaris i felicitacions que em van arribar a través de les xarxes socials quan es va publicar el conte; en alguns casos, eren de gent que jo no coneixia de res i em manifestaven agraïment per haver posat de relleu la situació de les dones cuidadores i també la injustícia dels desnonaments. Després de rebre el premi, me’n van arribar un altre bon munt; m’he passat més d’una setmana responent missatges. Estic molt agraïda a Núvol, i a tothom. Molt. Visc en un núvol… de contes, però els peus encara toquen a terra.

Les altres premiades

El segon premi se’l va endur Matilde Gordero-Moreno, pel conte R5; el tercer va ser per a Mar Rom Borràs, per Rajoles. Quant al premi al conte més llegit, va ser per a Meritxell Genescà Francitorra amb La dona de l’enterramorts.