Reptes que no arriben a cap

M’estic convertint en una experta en reptes que no arriben a cap.

En l’última entrada, deia que la col·laboració amb Taller de Teatre prometia. La veritat és que prometia tant, que ja teníem quasi la meitat de l’obra treballada. Amb actors que havien interioritzat tant els personatges, que era veure’ls tot i sense caracteritzar i reconèixer ja el doctor Sinyol, l’ajudant Toni, Ema/Manel, l’inspector Bernat i Bàrbara.

Tanmateix

Ho vam tenir tot en contra. Va ser començar els assajos, ja l’any passat,  i haver-los de suspendre un cop rere l’altre per un imponderable: la covid. Quan no era un que l’havia agafada, era l’altre que s’havia convertit en contacte estret. Un cop va haver caigut gairebé tota la companyia, van començar les incompatibilitats amb els horaris laborals. Entremig, festes de Nadal, Setmana Santa, Santa Creu, etc., etc. Del febrer que teníem com a primera data d’estrena, vam haver d’ajornar al setembre i, últimament, ni al setembre no semblava factible.

Una bona mala notícia

A mitjan mes de maig d’enguany, diversos mitjans de comunicació se’n feien ressò: la “noia de Portbou”, finalment, havia estat identificada. En bona part, el programa Crims de TV3 n’ha estat responsable, ja que el contacte que Carles Porta ─el periodista titular d’aquestes sèries exitoses tant en forma de podcast radiofònic com de programa de televisió─ manté amb altres periodistes europeus ha donat lloc a la cadena d’esdeveniments que ha dut a la identificació de la desconeguda com a Evi Anna Rauter, una jove italiana que va desaparèixer d’una manera ben misteriosa.

Si ja la companyia estava desanimada pel caire que anava prenent l’assaig de l’obra, la notícia va acabar de fulminar els ànims, ja que la principal tesi de la peça ─el fet que la noia fos una persona sense nom─, quedava desmuntada. En conseqüència, es va decidir no representar l’obra.

I ara, què?

1. Que Evi Anna hagi estat localitzada, per a mi, és una gran notícia. En l’entrada Bàrbara, ja ho deia, que l’obra naixia de la necessitat de fer alguna cosa o de donar veu a la noia morta. Ara, malgrat haver passat tant de temps, ja en té, de veu. Una de pròpia.
2. Que ara no es pugui fer l’obra, no vol dir que no es pugui fer en un altre moment.
3. La peça està escrita, i després d’haver-la revisat prou vegades, així es quedarà.

Un fracàs?

Tot és relatiu quan parlem d’èxit i fracàs. Com a escriptora, haver aconseguit que una companyia de teatre amb tota una vida d’experiència s’interessés per una primera peça, és un èxit total. Significa que el text era prou atractiu com per defensar-lo damunt d’un escenari. Que la companyia i, sobretot el seu director, em fessin determinats suggeriments no va fer sinó enriquir aquest text i regalar-me un bagatge de coneixements imprescindibles i impagables de cara a produir nous textos teatrals. Finalment, haver vist com els personatges ─que, damunt del paper, no són més que idees─ prenien cos a l’escenari, i haver pogut ser testimoni de les possibilitats interpretatives d’aquests personatges, ha estat un privilegi que només puc fer que agrair a la companyia i, sobretot, a Jaume Alsina, el seu director.

No tinc, de cap manera, la sensació de fracàs. Que aquest repte no arribi a cap no és un fracàs. És cert que l’obra no es durà a l’escenari, però això no em fa perdre el son. De moment, la Bàrbara continuarà dormint a la carpeta corresponent del meu ordinador. Però tindrà un son lleuger, perquè els meus plans per a ella no s’acaben aquí.