Bàrbara

Abans de Bàrbara, jo mai no havia escrit una obra de teatre. Fa anys, molts anys, havia intentat fer teatre com a actriu. Vaig col·laborar amb Taller de Teatre entre els anys 1985-1988 aproximadament. L’últim muntatge en què recordo haver participat va ser un que no es va arribar a estrenar. M’ho havia passat molt bé amb el grup i havia fet molt bons amics, però em calia replantejar-me què volia ser quan fos gran. I ja era gran. De manera que allà vaig deixar la meva etapa d’actriu amateur ─curta i no gaire reeixida─ amb el convenciment que el que faria a partir de llavors seria escriure relat curt (en publicava algun, de tant en tant, al suplement literari mensual del Setmanari de l’Alt Empordà). Ni tan sols en aquell moment em va passar pel cap d’escriure una peça dramàtica, per més que m’hagués fet un tip de llegir teatre, i que el mitjà m’agradés i m’hi sentís a gust. Em semblava quelcom molt difícil que no estava al meu abast.

Però…

La història de la noia de Portbou no me la podia treure del cap. Un Divendres Sant, després d’una  visita guiada nocturna al cementiri, vaig decidir que era el moment d’escriure alguna cosa sobre el tema. Aquella noia, si hagués viscut, tindria més o menys la meva edat. Em feia molta pena pensar que la jove era allà, i que potser havia tingut una família que encara devia patir per ella.

Vaig seure a l’ordinador, i només de posar-m’hi, vaig veure molt clar que aquella història l’escriuria per ser duta a escena. Per què? Fa de mal dir. N’hauria pogut treure un conte gòtic, una novel·la psicològica, un poema, una cançó… Al rerefons del meu interès per la noia, glatia la frase del Dr. Bardalet que explico a l’apunt anterior. Fer alguna cosa per ella. Donar-li veu. Si el meu treball acabava sent una peça narrativa, hi hauria molt de diàleg. I el diàleg que ja s’anava perfilant va fer-me imaginar l’escenari on transcorre el primer acte i uns personatges molt clars: la noia morta, un metge forense i… Van néixer Bàrbara, Gabriel Sinyol i Ema/Manel. El primer acte i part del segon el vaig escriure durant els quatre dies festius d’aquella Setmana Santa de 2018. A l’estiu del mateix any donaria per acabada la primera versió.

L’estrangera

Bàrbara és el nom amb què el forense Gabriel Sinyol anomena la noia morta mentre li practica l’autòpsia. El nom ve d’una analogia familiar (no ho puc explicar tot!), però també perquè la tipologia física de la noia li fa pensar que és estrangera.

Aquest argument de la suposada procedència estrangera de l’autèntica noia de Portbou és una de les tesis de l’obra. De la realitat, he pres el fet luctuós, la data en què va succeir i que l’autòpsia del cos va tenir lloc a les llavors precàries instal·lacions del cementiri de Figueres. La resta de l’acció i els noms que en formen part són completament ficticis.

Les fases

Un cop acabada la primera redacció de Bàrbara, la vaig donar a llegir a persones estimades i de la meva confiança. Sobretot, necessitava saber com veien l’obra persones molt implicades en el fet teatral des de diversos àmbits. Ja en aquell moment, vaig aprendre molt sobre l’escriptura teatral escoltant els seus suggeriments i les seves opinions.

El confinament de 2020 va ser un bon moment per revisar la Bàrbara. Amb les aportacions que havia anat recollint i algunes idees noves que prenien força, vaig refer-la afegint-hi un personatge, Toni Pou, ajudant del forense, que ha resultat una creació interessant. A la segona lectura, Alfons Gumbau, qui jo coneixia bé dels meus anys de teatre i amb qui he tingut altres ocasions, més recents, de col·laborar, va donar a llegir l’obra als companys de Taller de Teatre. I la cosa prometia.

En aquests tres anys i escaig des de la primera redacció fins als primers assajos, he arribat a fer fins a 7 versions de l’obra. Però no planyo el temps ni els esforços: ha estat a fi de bé.