Magda Bosch, dona de teatre

Magda Bosch, dona de teatre allà on n’hi hagi, és la responsable del club de lectura Llegir el teatre de la Biblioteca Carles Fages de Climent de Figueres i una actriu de les que deixen empremta. Tot i que conec Bosch des de fa un munt d’anys, havíem tingut poques oportunitats de parlar llargament. Per això, l’entrevista que transcric a continuació, a banda de fer part d’un encàrrec que em va fer la revista Alberes, va ser una gran oportunitat per conèixer millor aquesta dama referent del teatre figuerenc i comarcal (a més de donar peu a una vetllada molt agradable). En aquesta ocasió, la revista (número 26) tracta del teatre. Trobareu el reportatge sobre Magda Bosch a la pàgina 44 del Dossier.

• El teatre l’has viscut a casa de petita, amb els teus pares. Quin és el teu primer record vinculat amb el teatre?
• Recitar, perquè com que el pare feia poesia, llavors cridava la meva mare perquè recités els seus poemes. Altres famílies deuen tenir altres temes de taula. El meu pare llegia Sartre i Camus i en parlava molt, feia monòlegs. Llavors, la mare hi posava cullerada, i nosaltres érem petits i escoltàvem.
• Els teus pares tenien molt a veure amb l’escena figuerenca
• Sí, el meu pare va començar amb el grup de teatre del senyor Crumols i després, amb l’Arlequí. I diria que havia estat amb algun altre grup de teatre. I els meus pares es van conèixer fent Els Pastorets. A més, com que el meu pare era professor a La Salle, feien posades en escena a l’escola. Recordo que un cop van fer Mary Poppins, no sé si a La Cate o la sala Edison, i ell va fer tots els decorats. Eren grans dibuixos sobre paper d’embalar. I la meva mare va fer de professora de teatre a Les Franceses. El meu pare també tocava l’orgue de La Salle.
• La teva formació devia ser molt artística
• Sí, vaig anar a piano amb la Camil·la Lloret, i amb la Carme Trèmols vaig fer dansa. La dansa sempre m’havia agradat molt; vaig fer dansa contemporània amb la Cati Quera.
• Amb tots aquests referents, devies començar aviat a fer teatre
• No et pensis, jo era molt tímida, jo no he fet mai Els Pastorets ni res. Em veia negada per a aquestes coses. De fet, el comediant era el meu germà Medard. Jo vaig començar a fer teatre perquè en Salvador Torres i en Josep Maria Cortada, que érem companys de feina a l’Ajuntament, m’hi van insistir, ja amb més de vint anys.

Costa de creure que la Magda, amb l’expressivitat que la caracteritza, hagi estat una nena tímida.

• Devies començar amb Festa Major, de Taller de Teatre. Crec que hi vam coincidir…
• Em sembla que sí, i també vam fer El velador, i la inauguració de TV Figueres, amb el Jo bé, i vostè?… Amb Festa Major, va ser horrorós. Vam fer més de 30 bolos… molt llarg de muntar i desmuntar, més del que durava l’obra en si. Muntatges que feia en Salvador Torres i mira, jo hi anava.
• I et va agradar el teatre, i t’hi vas anar quedant…
• Sí, però quan es va desintegrar el Taller de Teatre jo també ho vaig deixar, perquè en aquell moment tenia molta feina a l’Ajuntament: havia portat Educació, Joventut, Cultura… Hi creava projectes que penso que van tenir molt èxit; bé, penso no, segur, perquè amb el Perapatuf mateix, TV3 ens hi venia cada any. Són coses que han anat quedant molt difuminades, però per exemple el Perapatuf ─que era un parc de Nadal temàtic, que reivindicava coses, que feia crítica de coses de Figueres─ jo recordo un any, en un espai dedicat al teatre, que vaig recuperar unes fotos del fotògraf Torner de la Sala Edison per reivindicar que l’Edison s’estava fent malbé. Els dissenys de la propaganda els feia en Salvador Torres i eren curiosíssims. Era un parc molt pensat, amb 3.000m2 de muntatge. La Montserrat Bonaventura ens feia els contes perquè els nens i nenes hi trobessin el sentit. El personatge d’en Perapatuf el feia en Rafael Ortiz, que és mag i actor professional, amb un vestit que li vam fer que ara porta en Fumera. Però a poc a poc es va anar desvirtuant, perquè si la gent que hi participa no s’ho creu… És una mica com les Barraques, que al principi eren un projecte amb música tradicional, música clàssica, música contemporània, coses per a la mainada… O sigui, tocava diferents trames d’edat i diferents parcel·les: culturals, pedagògiques… Jo m’ho he passat molt bé, a l’Ajuntament, he xalat com una camella. Ara, també hi he treballat molt. Això que els casals es facin a les escoles, és una idea meva. Hi havia casals, en aquell temps, però jo vaig proposar obrir les escoles i que s’hi fessin monogràfics: de teatre, de dansa… També vam habilitar el pavelló per fer festes de Cap d’Any per al jovent. Tot plegat era una feinada, a Joventut no hi havia ningú més; contractaves gent per als casals, però era gent que no coneixies i vaig treballar moltíssim.
• Tota aquesta activitat va marcar una època…
• En aquell moment, l’Aula de Teatre depenia de Joventut, més endavant va passar a Cultura. D’allà va sortir gent molt maca i trempada; gent que han anat fent coses i que quan els veus dius, mira! Quan creus en un projecte i aconsegueixes que la gent se’l cregui, hi guanyes molt.
• Parlaves de Tramunteatre. A Figueres hi ha i hi ha hagut un munt d’activitat teatral
• De tota la província de Girona, on hi ha més teatre amateur, és a l’Alt Empordà: Castelló d’Empúries, Roses… A més, com a país, de tot en fem una festa i tot és teatral. Qui digui que els catalans no som de festes, és que no ens coneix.
• També participes en molts recitals de poesia
• Sí, m’agrada molt la poesia. A més, t’ajuda molt amb la dicció, a tenir una dicció més treballada.
• La dicció la treballes molt?
• Em ve de casa. Amb el meu pare i la meva mare, que llegia els poemes del meu pare, i ell li deia com ho havia de fer, perquè era molt meticulós. Això ja et queda.
• El teu pare et devia corregir molt
• No, no, a més al meu pare no li agradava el que jo feia, deia que eren tonteries. Al final era la meva mare, que deia que recités jo els poemes. Però jo la sentia a ella, que era molt bona intèrpret, i sense voler-ho, ho vas adoptant. La família és una escola per a tot. És clar, ell havia estat molts anys als franciscans i tenia una formació humanística impressionant.
• Tu dius que el teatre hauria de ser a l’escola
• Sí, ho crec fermament: el teatre hauria de ser una assignatura obligatòria i fins i tot, els professors s’hi haurien de basar, per fer matemàtiques o el que sigui, perquè el teatre ho és tot. Et pots comunicar més bé: l’empatia, la companyonia, els temes tècnics, llegir i pronunciar un text i entendre’l bé, el disseny de l’espai i el vestuari…
• Has fet de professora de teatre
• Després d’un temps complicat amb la feina, i després que Taller de Teatre es desfés, l’Alfons em va recuperar per al teatre. Li va fallar una actriu per a un personatge i em va venir a buscar. Després d’això, em va proposar que fés classes de teatre. Com que ja tenia la fórmula del Perapatuf d’utilitzar un conte, vaig anar a un meu amic, Xavier Jové, un crac ─estudiós del període modernista─ que té una ironia molt fina. Tenia un conte molt bonic, La capseta de botons, que havia guanyat un premi Recvll; va fer unes cançons, Joel Riu les va musicar, i vam muntar un taller on barrejàvem nens de diverses edats, perquè n’hi havia que venien amb germans petits, i llavors un potser era més petit i no sabia llegir prou però era més espontani, i l’altre era més gran però sabia llegir, de manera que es complementaven, i va ser una fórmula que va funcionar. A partir de llavors, vaig demanar a en Xavier contes que parlessin de l’Empordà i de coses que hi han passat. El que feia diferent la proposta era el fet que els personatges es feien a mida per als participants, segons els seus trets de caràcter. I muntàvem obres d’una hora! Amb música, coreografia, decorats que fèiem entre tots… I així, durant 8 o 9 anys. Això amb Taller de Teatre.
• Llavors vas passar a l’Aula de Teatre?
  Sí, però després me’n vaig anar, perquè jo també haig de reconèixer que vaig molt a la meva, en el sentit que, si crec molt en un projecte, el porto fins a les últimes conseqüències. Vaig continuar al teatre de l’escola Les Mèlies de Vilafant. Fins i tot vam fer una pel·lícula! Vam rodar-la en una casa preciosa de Roses, i jo, a tall de sorpresa per als nens, vaig demanar si ens la deixaven estrenar als Catcinemes, que els vam posar fins i tot una catifa vermella! De tota manera, el que a mi m’interessava era que els meus nens estimessin les arts escèniques, i també de donar-los taules per a la vida: presentar-se a una feina, fer la presentació oral d’un treball de recerca…
• Ara col·labores amb Taller de Teatre, La Funcional…
• Jo anava a recitals de poesia, i La Funcional em va començar a demanar per recitals amb ells, i fins ara que participo al muntatge Txèkhov en curt. I hi estic molt a gust. Tres moments de l’actuació de Magda Bosch a ‘L’ós’, dins del muntatge ‘Txèkhov en curt’

Al moment de l’entrevista, La Funcional Teatre celebra els seus primers 30 anys, amb tres obres de teatre que s’estan duent a terme durant l’any 2021. Magda Bosch participa al muntatge Txèkhov en curt, que recull tres peces curtes. Ella és Barbara Smirnova, protagonista de L’ós, una de les tres peces.

• En aquest moment estàs amb La Funcional, però no et cases amb ningú
• No. Estaré amb tothom que m’ho demani però no em caso amb ningú. Jo defujo molt les capelletes, i a Figueres hi ha capelletes en tots els àmbits. I penso que estem perdent pistonades. Ens fa vergonya sortir amb espardenyes, però no ens en fa sortir amb faralaes, i això em sap greu. Fem Shakespeare però no coneixem prou Segarra, Guimerà, i aquesta escriptora que hem descobert recentment, Carme Montoriol. A Lorca se’l coneix molt gràcies als catalans, i més concretament gràcies a Figueres i al pare de Salvador Dalí. En canvi, ara Espanya es posa Lorca a la boca. Ell diu que és “furibundo catalán”, i no s’està de dir que gràcies als catalans ha pogut exposar els seus quadres i representar les seves obres a Barcelona, perquè, diguem-ho clar, per la seva condició homosexual, a Espanya no se li deixava fer res. Però, els catalans, nosaltres mateixos, ens tanquem les portes. Mirem de conèixer Pitarra! Per què ell, o Sagarra, deien les coses com les deien? Per la censura. Carme Montoriol, pianista que actuava al Liceu, i escriptora, deia: «quan acabi la guerra, tornaré a escriure». Però, quan vam perdre la guerra, ho va engegar tot i no va voler tornar a escriure. Ella, Carme Karr, Dolors Monserdà… Coneixem la Campoamor però desconeixem totalment aquestes dones, aquest llegat intel·lectual. I això passa amb tot. I sap greu.
• Hem de fer més país. Tu has treballat molt textos de Palau i Fabre
• Sí, he dirigit dos espectacles amb textos de Palau i Fabre, i me’n sento molt orgullosa, perquè Palau i Fabre és el meu ídol poètic. Ell era filòsof i feia poesia a partir de la filosofia, i és fantàstica, genial. Però el seu teatre no s’atreveix a fer-lo ningú. Ningú vol fer el Don Joan perquè és massa difícil, però és genial. En canvi, no ens fa res fer Shakespeare; carai, qui l’entén, Shakespeare? Jo no, perquè és molt complex. Està molt bé fer autors estrangers, però… Hem perdut molt amb la guerra, perquè, per exemple, quan van agafar Pompeu Fabra, van cremar la seva biblioteca, amb tots els seus escrits. Però no ho dic des del ressentiment; ho dic des del punt que hem de mirar de llegir el que és nostre per mirar de tenir una bona palestra, per reforçar el nostre imaginari.
• Has dirigit també alguns dels actes del Correllengua que es fan a Figueres
• Sí. Aquests últims anys faig els actes centrals del Correllengua, i clar, primer fas una mica de cerca. Llavors veus el que deien en aquells moments Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig, Isabel-Clara Simó, Ovidi Montllor… i ho deien quan no es podia dir. Gent amb un pòsit cultural molt gran. Per això, quan em diuen per fer aquestes coses, com el Correllengua o la Flama del Canigó, m’agrada fer-ho. Ara també ho fa l’Elena [Elena Heredia, de Taller de Teatre], que em sembla perfecte que passi gent jove a davant. I és clar, utilitzes la poesia medieval catalana, o Ramon Muntaner, el cronista de Jaume I, fill de Peralada… I penses, quina vergonya, perquè no en sabem res i és un pal de paller. I per això dic que sí a aquestes coses, encara que després vaig com una moto.
• Has fet d’intèrpret, de rapsoda, de directora, de docent… I escriure?
  Escric per a mi. En algun temps vaig fer uns poemes. A Joventut feia valoracions de les activitats perquè qui vingués al darrere tingués el material. Tinc la sort que la meva feina i el meu lleure van molt lligats, i sempre he treballat en coses que m’han agradat. Jo cada dia vull fer coses que m’agradin. I no sé separar una cosa de l’altra, perquè tot és el mateix. Activitats que es fan a la biblioteca, per exemple, i que em demanen des de molts àmbits (Atenea, Correllengua, etc.), els acabo preparant fora de la feina però a la feina, perquè conec molt bé els espais i ja m’hi quedo quan acabo la feina.
• Quines són, les coses que t’agraden?
• M’agrada molt fer esport, i faig esport. Potser no cada dia, però en faig. M’agrada fer teatre, la lectura, cuidar les plantes i el jardí, m’agrada badar…
• Quan t’ofereixen un paper o un recital de poesia, tu tries el paper?
• Com a rapsoda, et diuen «llegeix aquests poemes» o bé, «d’aquests poemes tria’n uns quants», moltes vegades, i ho faig o els trio. Com a actriu, normalment el paper me l’ofereixen, jo no demano mai res. Però perquè jo faci un paper, ha de ser diferent de l’últim que havia fet. Per exemple, quan vaig fer la Fedra de Salvador Espriu, amb direcció d’Alfons Gumbau, el paper era molt dramàtic i m’hi vaig sentir molt bé. Després he fet L’ós, i amb L’ós, que és una obra molt curta, hi ha un canvi de registre però que, alhora, ha suposat un repte. Soc molt insegura, i fins que no tinc el paper molt rodat… Ara [som a l’agost] fa dos o tres mesos que no hi treballem, i ens hi haurem de tornar a posar amb ganes [per a la represa del setembre]. Jo, el que no vull, és fer sempre el mateix paper. Fer de Magda. Amb Finestres feia un paper molt curt i molt petit, però m’ho vaig passar molt bé. O el Volpone, de Ben Jonson, on feia la Canina. Jo vaig llegint el text, i per tenir el temperament d’aquell personatge, a la biblioteca, o a qualsevol lloc, vaig fent els gestos, i vaig traient el personatge.
• Això és una tècnica!
• Amb la Fedra em va anar molt bé, perquè era una temporada que vaig passar moltes migranyes, i en algun moment vam dubtar si la podria fer… Quan preparava la Canina, que era una devorahomes, agafava els llibres i els posava als prestatges d’una certa manera, pensant com ho faria ella… A mi em va bé, perquè al final, els assajos no són tants. I així et vas empeltant del personatge, i et vas immergint en un món imaginari però que pot ser real.
• Observarem la teva gesticulació, a la Biblioteca… Tu quan veus certa peça, no t’agafen ganes de fer-la o dirigir-la?
• A mi, dirigir no m’agrada gaire. Perquè has d’estar pensant en tot i pendent de tot. Ara penso en en Josep Maria Cortada, que no pot més, amb el muntatge de Txèkhov, perquè tot et ve a tu, i a més hi ha la feina, la família… Són tantes coses… Però sí que hi ha una obra de Tenessee Williams, De sobte el darrer estiu, que n’havia vist la pel·lícula, i hi havia la Katharine Hepburn. M’hauria agradat fer el paper de la Hepburn. Vaig aconseguir trobar el text en anglès, la vaig fer traduir i la vaig adaptar… Però a mi el que m’agrada és fer personatges diferents. Canviar d’època… Sortir vestida dels anys 1950 o del segle XIX… Fer personatges diferents t’enriqueix molt, com a actriu i com a persona. I la meva inseguretat, que et deia abans, encara que no es vegi, la vaig moldejant.
• És el que dèiem abans, d’incloure el teatre als programes escolars per formar persones…
  El teatre és fascinant! Però no interessa. Formar persones en el fet teatral és formar persones amb esperit crític. La Universitat hauria de ser el lloc per formar l’esperit crític, però no, cada vegada es veu més gent que surt adoctrinada. El teatre t’ensenya molt, també a sentir-te en companyia, veus com tal personatge o tal altre ha gestionat aquell succés; hi ha la veu interior… Intentar-ho reflectir en un escenari també t’ajuda a fer-ho a la vida. Els matisos de temperament… Recordo un nano [dels que van passar per l’escola] que sempre mirava a terra, i ara quan et parla et mira als ulls. O un altre de molt tímid que, mica en mica, anava reaccionant. És fonamental llegir, també, i comptar amb algú que et guiï una mica.
• Explica’m el ‘Llegir el teatre’
  Mira, jo vaig estudiar Gestió cultural i, amb el temps, vaig anar fent cursos. Ja treballant a la Biblioteca, la Nati [Vilanova, directora de la Biblioteca Carles Fages de Climent], em diu que s’està preparant un curs de dur el teatre a les biblioteques i que jo preparés una ponència. I jo vaig dir: per a tot Catalunya? I em va dir que sí. Ostres! Vaig estar mesos preparant-la. En aquell moment ─fa uns set o vuit anys─, vaig fer una ponència sobre el teatre a les biblioteques, dues sessions de cinc hores, amb una interacció, i la gent que hi va anar em va puntuar molt bé. Hi havia gent molt significada, que em deia: és que el teatre, a les biblioteques no ens en demanen… Jo estic molt indignada perquè a moltes biblioteques tenen el teatre en una sola secció. En canvi, per a la novel·la hi ha moltes classificacions. Però si el teatre és el gènere literari més antic! I amb un munt de subgèneres: el drama, el psicodrama, la comèdia, el monòleg…etc. Perdona? També hi ha tractats de pedagogia, vestuari, dicció… Ara, la Biblioteca de Figueres ha comprat moltes obres i ha ampliat força. És clar, a l’Alt Empordà hi ha molts grups de teatre amateur. En fi. Jo faig la ponència completa, i començo a explicar això: que es fan clubs de lectura de novel·la però no de poesia ni de teatre. Per què la biblioteca no es mou i porta el teatre? Ens hem de moure, hem de promocionar la lectura. També vaig dir que s’hauria de publicar molt més teatre… Al cap de poc temps, el Teatre Nacional començava la proposta de “Llegir el teatre” i seleccionava sis biblioteques de Catalunya, i la de Figueres n’era una. No dic més. També vaig dir que els clubs de lectura de teatre els haurien de gestionar gent del teatre, del teatre amateur. El mes de juny es feia la ponència, i al setembre es duia a la pràctica. I la premissa era que qui duia el grup fos vinculat al teatre, no a la biblioteca.
• Deies que vau començar sis biblioteques però ara n’hi participen moltes més…
  Sí, i ara ja en són més de 120! Es va crear un vincle molt maco entre els sis que feiem el grup motor, els dos o tres primers anys. I l’Albertí i l’Arribas són uns cracs, amb un coneixement molt gran, i molt senzills. Jo els agrairé sempre que el tema del teatre català, si abans era una cosa més d’emoció, ara ja sigui una qüestió més entesa i analitzada.
• D’ençà de l’inici del ‘Llegir el teatre’, quantes obres deveu haver fet?
• Un centenar! Però, a veure, si a Figueres se n’han fet un centenar, també és perquè vam decidir tractar les obres que s’anaven representant al Teatre Jardí. «Ja tindreu temps, de fer-les?» ens deien des del Nacional; «sí, i tant, deia jo». «Però no et podrem passar el material». «És igual, ja m’espavilaré», els deia jo. I ells, encantats de la vida. Llavors, com que a Figueres ho fèiem, en algun altre lloc també ho han fet. Però vaja, llegir dues obres al mes no ho fa ningú. I m’haig de buscar la vida, perquè el TNC publica els llibres que representen ells i que es traspassen al club de lectura; en canvi, de les obres que venen a Figueres n’hi ha que estan publicades i n’hi ha que no. Tinc els meus recursos; de vegades poc ortodoxos, és veritat, però hem de promocionar la lectura, i quan sigui possible, a veure si el Nacional fa editar les obres que es representen sense estar editades.
• Les lectures del club us arriben des del Teatre Nacional de Catalunya?
• Sí, i això només ho podia fer un teatre nacional. I mira, ara a Europa els estan copiant. Perquè ells van anar a parlar amb Arola Editors i els van demanar per reeditar o editar de nou unes obres, que serien les que llegirien al TNC. I el teatre regala els exemplars a les biblioteques. Nosaltres som els que tenim més gent, més de 40 persones. Els altres clubs, a Barcelona i Girona, en tenen sis o set, el que més, potser 15. Regalen aquests llibres, però si tu vas a veure l’obra, pots comprar el llibret per 3€. I això només ho poden fer ells.