El cas de la noia de Portbou, el germen

El germen

El cas d’on parteix la idea de la meva obra de teatre ─per a mi, un gran repte─ és conegut, si més no a la comarca de l’Alt Empordà. Segurament, el podcast de la sèrie Crims de Catalunya Ràdio l’ha popularitzat arreu de Catalunya. Una noia jove, vestida amb un vestit que sembla de núvia es penja d’un pi prop del cementiri de Portbou. Era el 4 de setembre de 1990.

En els últims anys, la vigília de Tots Sants s’ha popularitzat (no sé si encara es fa) una visita guiada pel cementiri de Figueres. Els guies eren tres personatges ben coneguts a l’àmbit local: la historiadora de l’Art Mariona Seguranyes, que posava l’accent en l’art funerari del recinte; el biòleg i fotògraf Josep Maria Dacosta “Daco”, que instruïa sobre l’arbrat de les zones enjardinades, i el forense Narcís Bardalet, que explicava algunes de les històries que amaguen els nínxols del cementiri. El doctor Bardalet havia pronunciat una conferència prèvia a l’activitat on havia tractat, naturalment, temes relacionats amb la mort.

La noia de Portbou

En una de les ocasions, vaig decidir assistir-hi. Una de les històries que va explicar el doctor Bardalet va ser la de la malaurada noia de Portbou. Després de més de vint anys del succés luctuós, el nínxol de la jove continuava ostentant un número identificatiu sobre la paret sense làpida que en tancava la història. És a dir, ni se sabia qui era, encara, ni ningú no l’havia reclamada. Si ets persona, escoltant aquest relat necessàriament has de sentir una mínima compassió. El forense figuerenc va deixar anar una frase amarada de nostàlgia o de retret, no ho sabria dir. Va dir (més o menys): m’hauria agradat poder fer alguna cosa més per aquesta noia.

Aquesta idea (el suïcidi de la jove juntament amb la frase del forense) em va quedar gravada a la ment.