El meu Blog...

DANIEL GENÍS MAS, BIBLIONAUTA

DANIEL GENÍS MAS, BIBLIONAUTA

Daniel Genís Mas (Castelló d’Empúries, 1977) és doctor en Literatura, professor d’ensenyament secundari, divulgador de la ciència-ficció i dels gèneres fantàstics en català, assessor editorial i escriptor. Com a escriptor, ha publicat diversos treballs acadèmics sobre el pensament i la història de Catalunya en les Segueix llegint…

4 LLIBRES DE VIATGES: VIATJAR SENSE SORTIR DE CASA

4 LLIBRES DE VIATGES: VIATJAR SENSE SORTIR DE CASA

Llegeixo llibres de viatges per pal·liar la meva manca d’experiència en aquest àmbit. A falta de quilòmetres recorreguts i viscuts, de tant en tant em submergeixo en un bon llibre que em faci teletransportar-me, immediatament, al lloc en qüestió. El meu viatge especial el vaig Segueix llegint…

T’atreveixes a llegir llibres independents?

T’atreveixes a llegir llibres independents?

Vejam. És una simple pregunta: t’atreveixes a llegir llibres publicats per editorials independents?

Potser, de primer caldria aclarir què s’entén per editorial independent. Per simplificar, diré que el món editorial es divideix en dues grans categories: les editorials grans i les altres. Hi ha més possibilitats de publicació igualment interessants i, per tant, altres possibilitats de lectures, però d’aquestes en parlarem un altre dia.

editorials independents fira liberisliber besalu
Cartell de la fira Liberisliber de Besalú

Les editorials grans

Les grans ─no en direm el nom─ es poden comptar amb els dits d’una mà. Si us surten més noms que dits, és perquè una gran empresa té un munt de segells més petits, tot i que al darrere hi ha el mateix capital. Elles i els seus autors els veureu a tots els mitjans de comunicació: la televisió i ràdio públiques, les privades, les revistes i suplements literaris, els mitjans digitals. Com que surten molt a la tele i a tot arreu, els veureu fent presentacions multitudinàries de cada llibre que publiquen, especialment si l’autor/autora també treballa als mitjans, és bufó/bufona i té unes habilitats orals que ja voldrien molts polítics. Les cues a la parada de Sant Jordi seran tan llargues que quan arribareu a signar ja serà l’endemà. El que es deuen gastar en publicitat deu ser similar al pressupost del ministeri de Defensa espanyol, però ha de ser així: han de convèncer molts lectors que aquell llibre que publiciten és el millor que hauran llegit mai. Els han de crear la necessitat de posseir aquest bocí d’ànima d’aquest/a comunicador/a (escriptor o no). Per més que la qualitat del text no sempre estigui a l’altura de les expectatives.

Publicar-hi no és gens fàcil. La resposta més comuna (si és que contesten) és que no accepten autors nous (per a ells), o que ja tenen la planificació de l’any coberta. Què hi farem…

Que si m’agradaria publicar amb una d’aquestes editorials? I tant! És un dels meus somnis!

 

Fira Transfronterera d'Editorials Independents Figueres
Fira Transfronterera d’Editorials Independents (Foto: Empordà.info)

 

LES ALTRES

No depenen de cap gran grup editorial i per això publiquen el que volen i els ve de gust. No són necessàriament petites; algunes, publiquen un bon nombre de títols cada any i són pioneres en l’elecció dels gèneres que trien a l’hora de crear les seves col·leccions. Són les editorials independents. A aquestes editorials ja és més fàcil apropar-s’hi, i és més habitual que responguin a les demandes de publicació, sigui quin sigui el resultat. És fàcil, també, de parlar amb els seus editors de tu a tu, perquè solen anar ells mateixos a fires especialitzades i atenen les parades sense que els caigui cap anell. Per contra, els seus llibres i autors són molt menys identificables (hi ha casos i casos hi ha), sovint perquè els pressupostos que destinen a la promoció solen ser molt reduïts i apareixen poc o gens als mitjans generalistes i especialitzats.

VALENTIA

Dins d’aquest segon grup d’empreses editorials n’hi ha que transcendeixen els límits, ja sigui perquè són molt valentes o agosarades: s’arrisquen molt en la tria de llibres i en la compra de drets i traduccions, i acaben atrapant el públic i els especialistes. Aquest fet ha de repercutir, poc o molt, en la consideració general envers aquest tipus d’empreses editorials. Però, a més a més, empenyen amb força la literatura catalana i fan molt coneguts ─i, és clar, molt venuts─ alguns dels seus autors.

Però… de qui estem parlant?

Doncs estem parlant de tanta gent, de tanta i tanta d’il·lusió, que vull fer-los un homenatge en aquest blog. Perquè som molts els escriptors i escriptores que som vius en la literatura gràcies a “les altres”, i per això vull comptabilitzar-les. Inventariar-les. Explicar qui són i què fan, i per què ho fan. Quins autors tenen. Quines col·leccions. De manera que, a poc a poc, n’aniré parlant. Com parlaré, també, de llibreries. Perquè una bona llibretera, un bon llibreter, no és algú que obre una botiga cada dia i et cobra la compra, sinó que coneix bé els llibres que té damunt les taules i prescriu, si cal, la millor lectura, que no és necessàriament la més anunciada ni la més venuda.

Editorials independents cartell fira transfronterera
Cartell de la Fira Transfronterera d’Editorials Independents

I si encara no t’he convençut… aquí tens 3 trucs per a una bona tria

És possible que no t’hagi convençut ─encara─  per a deixar de banda els llibres d’autors mainstream en benefici d’autors menys coneguts. Ho admeto: un post de blog sense una xifra i sense noms, no sembla que vagi gaire enlloc. Però mira, aquí tens tres coses que faig quan no sé quin llibre comprar.

  1. Demana al llibreter/a de confiança que et doni algunes referències de bons llibres, però que no cal que siguin al top dels més venuts. De seguida sabrà què et pot ensenyar.
  2. Mira’t amb atenció la coberta del llibre. Les editorials independents solen tenir bona cura de les seves portades, precisament perquè són la seva carta de presentació i els donen una identitat diferenciada. En aquests casos, la portada sovint proporciona informació (emocional) sobre el contingut.
  3. Aquest truc no és gens original, de fet el practica molta gent. Alguns en diuen “la prova de la pàgina… (posa-li el número que vulguis)”. Es tracta d’obrir el llibre per una pàgina qualsevol i llegir-te’n un paràgraf. Cinc o deu línies. Potser el que llegiràs no et donarà informació sobre el tema del llibre, però sí que en tindràs, i de molt bona, sobre la seva qualitat literària i l’estil de l’autor, i això ajuda molt a decidir-se per un o altre llibre.

Què, t’hi atreveixes?

Si ho fas, si canvies de lectures, no t’oblidis d’explicar-m’ho. M’encantarà que ho comparteixis amb mi.

Reptes que no arriben a cap

Reptes que no arriben a cap

M’estic convertint en una experta en reptes que no arriben a cap. En l’última entrada, deia que la col·laboració amb Taller de Teatre prometia. La veritat és que prometia tant, que ja teníem quasi la meitat de l’obra treballada. Amb actors que havien interioritzat tant Segueix llegint…

Bàrbara

Bàrbara

Abans de Bàrbara, jo mai no havia escrit una obra de teatre. Fa anys, molts anys, havia intentat fer teatre com a actriu. Vaig col·laborar amb Taller de Teatre entre els anys 1985-1988 aproximadament. L’últim muntatge en què recordo haver participat va ser un que Segueix llegint…

Altre cop en Pep

Altre cop en Pep

Coberta llibre En Pep
Coberta del llibre

Doncs sí, altre cop En Pep, el nen que somiava sardanes és una gran alegria i un motiu de celebració. Per a algú que escriu com jo ─a deshores i sovint sense saber gaire cap on va allò que escriu─, veure que l’esforç no és endebades constitueix una injecció de moral molt gran. Això és el que passa amb aquest llibre (l’editor diu que, ara sí, és un llibre perquè l’edició actual compta amb 72 pàgines, que és el mínim de pàgines que cal per a què una obra sigui considerada un llibre i no un fulletó o altra cosa), escrit durant el 2017 i editat en primera edició no venal per l’Ajuntament de Figueres el 2018, o sigui fa quatre anys.

Per què, un llibre infantil sobre sardanes?

Ho he explicat molts cops, quan he fet alguna xerrada en escoles o instituts, en alguna entrevista. El 2017, a la meva ciutat, Figueres, va passar una cosa meravellosa i és que, per fi, va ser-li reconeguda la vinculació amb la sardana i li fou conferida la Capitalitat de la Sardana d’aquell any. Era el mateix any en què s’esqueia el bicentenari del naixement de Josep Maria Ventura i Casas, conegut com a Pep Ventura, i els de les sardanes de Figueres ─el Foment de la Sardana Pep Ventura─ s’hi van haver d’esforçar de valent. La bona veritat és que allò va ser una festassa que va durar 15 o 16 mesos, amb ballades, concerts, conferències, presentacions de llibres… i contacontes. De contes recents per explicar a la mainada, només hi havia l’excel·lent Llegenda de la sardana, amb la qual la gran Olga Cercós va fer el primer dels dos contacontes que es volien dur a terme, però ja no es trobava res més. Bé, ni recent ni antic.

En aquell moment, jo formava part de la Junta del Foment. Per això, la Biblioteca Carles Fages de Climent em va encarregar fer la recerca d’una obra similar per fer el segon contacontes. En no trobar-ne, el coordinador de la Capitalitat em va proposar d’escriure el conte corresponent. Parlant-ho amb els companys de Junta, semblava adequat fer-lo sobre Pep Ventura, a tall d’homenatge. M’hi vaig posar entusiasmada. I a mesura que passaven els dies, anaven sorgint idees diferents; en comentar-ho amb Alfons Gumbau, el coordinador, em va suggerir d’articular una proposta  que pogués ser publicada en el marc de la Capitalitat i el Bicentenari. Després de sospesar diferents opcions de publicació, el regidor de Cultura Popular, Quim Felip, va decidir que l’edició es faria des del mateix Ajuntament i que es repartiria gratuïtament a escoles i instituts de Figueres i l’Empordà. Vaig proposar els quatre il·lustradors que volia que m’acompanyessin ─el multipremiat internacionalment Dani Torrent; la recentment guardonada Marina Gibert; Pau Bahí (qui ja havia fet la portada de El contracte Wong) i Roser Segura (que havia il·lustrat també La reina faraó) i l’edició va començar a tirar endavant. El Pep de llavors es va presentar l’octubre del 2018, fora ja del Bicentenari i la Capitalitat, però amb la voluntat que ambdós tinguessin una continuïtat encara en aquell any.

Per què, una reedició ara?

Ja al moment de la primera publicació, hi havia hagut converses amb l’entitat impulsora de les Capitalitats de la Sardana, la Confederació Sardanista de Catalunya, per tal que aquesta obra pogués formar part de la campanya per fer de la sardana un patrimoni immaterial de la humanitat. Pels motius que fos, això no va ser possible, i el llibre va tirar endavant en l’edició que coneixem. Amb tot, la Confederació no veia malament tornar-ho a provar un cop els autors recuperéssim els drets de publicació. Per això, el 2019 ja vam començar a tenir algunes converses per a una nova edició que no es van acabar de concretar. El 2020, va passar el que tots sabem i no vull tornar a esmentar, però, tot i així, ens hi vam tornar a posar, i els implicats hem vist com en Pep tornava al carrer, aquest cop amb la voluntat de circular per tot Catalunya i ser ben present en els àmbits sardanistes i arreu. Al capdavall, aquest recull de contes va néixer amb aquest propòsit, el d’ajudar a divulgar la sardana entre els més petits del nostre país, amb una eina que els ensenyants puguin utilitzar i que, sense cap intenció dogmàtica, pugui ser present a totes les llars amb mainada (perquè es tracta de contes per a mainada), a totes les escoles i a totes les biblioteques dels Països Catalans.

Injecció de moral

A una escriptora amb feina de dia, sempre li va bé una injecció de moral. Com que soc del pilot que no tenim accés a grans mitjans d’informació, una publicació nova em dona la possibilitat de fer-me publicitat a través de les xarxes socials i també que, durant uns dies, els mitjans de comunicació més propers puguin donar-hi cobertura i fer-se’n ressò, la qual cosa t’infla la vanitat una cosa de no dir (tothom en té, poca o molta) i et fa tenir els teus quinze minuts de glòria ─una glòria molt limitada, tot s’ha de dir─ de què parlava Warhol. Algunes llibreries et demanen anar-hi una estona a signar el dia de Sant Jordi, i això sempre fa goig, i et dona dret a ser present a la revetlla de la diada del llibre que, des de fa una colla d’anys, organitza la Biblioteca Carles Fages de Climent i que no ens perdem mai si ens hi és donat un lloc. Què passarà d’ara en endavant? Res: potser sí que viurem uns quants dies de rebombori (personal, és clar), perquè has d’estar per les xarxes socials, preparar Sant Jordi, anar a la perruqueria (la imatge és important), parlar amb gent, explicar-ho… i preparar-te per a les presentacions, perquè ja m’han anunciat que, mínim, hi haurà entre cinc i sis, però en podrien ser més.

Més enllà d’això, no canviarà gran cosa en la vida de l’autora amb feina de dia. Els drets d’autor arribaran d’aquí a un any i els compartirem entre tots cinc (els il·lustradors i jo). Si hi ha moltes vendes, els impulsors de l’edició i els autors ens en felicitarem; si n’hi ha poques, arronsarem les espatlles i ens consolarem pensant que, si més no, ho haurem provat. Continuaré escrivint quan pugui i somiant amb el dia que pugui deixar de treballar ─per més contenta que estigui amb la meva feina─ per ser feliç dedicant-me només a l’escriptura. Però això cada cop s’assembla més a la jubilació.

 

‘En Pep, el nen que somiava sardanes’, reeditat

‘En Pep, el nen que somiava sardanes’, reeditat

En Pep, el nen que somiava sardanes acaba de sortir al carrer en una nova edició. Es tracta d’un recull de quatre contes infantils que, d’una o altra manera, tracten sobre la sardana. El conte que obre el recull i li dona nom ens remet Segueix llegint…

Anna Teixidor, periodista d’investigació

Anna Teixidor, periodista d’investigació

En els dies en què redacto aquesta entrevista, a Anna Teixidor i Colomer (Figueres, 1978) ─juntament amb Marc Faro i Costa─ li ha estat atorgat el premi Carles Rahola al millor projecte de comunicació periodística pel treball Josep Costa Serra (1898-1976), la mirada d’una nissaga de Segueix llegint…

Amb feina de dia

Amb feina de dia

Amb feina de dia
Al meu estudi (ai, mare, quin caos!), escrivint

 

Amb feina de dia“, expressió corrent per a escriptors anglosaxons, és com he decidit anomenar aquest apartat del blog perquè així és com defineixo la meva condició d’escriptora. M’explico. He volgut ser escriptora des de sempre però, per diferents motius i raons, no he m’he decidit a perseguir  aquesta realitat (no somni) fins a tenir ja una edat. En el meu cas, la supervivència depengué de feines de vuit hores diàries cinc dies a la setmana, no acadèmiques i gens relacionades amb el món de la literatura.

Com he arribat a ser escriptora amb feina de dia

De ben jove, potser pel fet que a casa sempre hem estat obrers, mai no vaig creure que aquesta pulsió, que em va fer escriure versos entre els deu i els tretze anys i petits contes més tard, fos una possibilitat de futur seriosa. De les que t’hi pots guanyar la vida. Per això vaig fer una formació professional administrativa amb el francès com a llengua estrangera i una mica de català com a llengua d’estar per casa (tal com s’impartia l’ensenyament del català en aquell moment). No en vaig tenir prou i, en acabar la FP, em vaig inscriure a BUP nocturn, mentre ja compaginava aquests nous estudis amb “feines de dia”.

Un mal professor de llatí em va decantar a canviar la meva tendència natural envers les lletres per les ciències, quan va caldre triar itinerari. No havent aprovat la selectivitat, trobar feina fixa i aprendre alemany per millorar en la nova feina, no em va permetre continuar amb la meva formació acadèmica i l’endarreriment de la posada en marxa vocacional. Escrivia, sí, però poc i no gaire sovint. Tot i així, alguna cosa vaig anar fent. L’estiu del 2002 vaig començar dos relats; crec que van ser els culpables de prendre’m la vocació d’una manera ja força seriosa. Un dels relats s’acabaria convertint en el premiat El contracte Wong; l’altre, en La meva vida d’aigua (publicat a la revista Freakcions n. 4). En decidir-me el 2004 a obrir la llibreria Antaviana (ja amb 40 anys), algun ressort es va activar i vaig començar la novel·la que el 2014 es publicaria amb el nom de La reina faraó. Un cop passada l’etapa de la llibreria, he continuat fent d’administrativa però ja compaginant aquesta amb altres feines, com ara correctora o redactora de continguts  per a alguns mitjans de comunicació, que m’han acostat una mica al fet de viure de la paraula escrita.

Es pot deixar, la doble condició?

Fa un temps, va sortir un article al diari Ara on es deia que només un deu per cent dels escriptors en llengua catalana exercia únicament aquest ofici. Si deixem al marge articulistes, traductors, crítics literaris, tertulians i acadèmics de diversos tipus, segurament comptaríem aquestes figures amb els dits d’una mà i ens en sobrarien. El problema de tenir una feina de dia no vinculada directament amb la literatura és que ningú no et pren seriosament. Si tens sort i aconsegueixes publicar un llibre, difícilment trascendiràs l’àmbit local. Per Sant Jordi, encara que les teves vendes siguin bones, quan a la tele parlen dels llibres venuts, diuen que «a comarques arrasen els autors locals», cosa que fa molta ràbia perquè, si la teva editorial pogués invertir tant en publicitat com les grans, probablement vendries milers d’exemplars i ja no et considerarien “autor local”. O és que és millor, per a l’obra escrita, que l’escriguis a Barcelona que no pas a Figueres? O a Pelacalç?

Pots conformar-t’hi i ser feliç així, i tant! Amb la teva mica d’ego satisfeta perquè has fet una entrevista o dues; t’has fet filmar obrint la capsa arribada de la impremta / editorial i n’has fet una story a Instagram i t’han fet 40 o 50 “m’agrada”. I ja en tens prou. O això, o tires pel dret i et converteixes en escriptor emprenedor i ja pots plegar de tot, perquè ser autor i al mateix temps cap de màrqueting, editor, distribuïdor, community manager, etc. és una feina de força més de 40 hores setmanals.  I potser seràs l’autor més venut a Amazon en la teva llengua (en català no seria gens difícil perquè gairebé no n’hi ha, d’autoeditats), però la crítica i els mitjans, a no ser que la xifra de vendes hagi esdevingut escandalosa, continuaran sense fer-te ni cas.

I mentrestant, prossegueixes amb feina de dia, amb la teva feina de dia, que potser et motiva prou i te l’estimes i la fas tan bé com saps i pots. Però ets escriptor/escriptora, i dins teu (i del teu ordinador), tu ho saps.