Crear literatura de terror: fent un ‘Figueres de por’
La idea
Si fa un temps m’haguessin dit que em dedicaria ─poc o molt─ a la literatura de terror, hauria contestat que mai de la vida. Soc incapaç de veure una pel·lícula de por i encara no m’he atrevit a llegir la novel·la L’exorcista. Però després de llegir Mary Shelley i el monstre de Frankenstein. Ara i aquí, de Ricard Ruiz Garzón, se’m va acudir que, en una ciutat com Figueres ─on la concentració d’escriptors per metre quadrat deu superar de llarg la mitjana de qualsevol altre lloc─ es podia organitzar una trobada similar a la de Vil·la Diodati i fer-ho, a més, la nit de Tots Sants, la nit en què abans de la tele s’explicaven històries de cementiris, d’ànimes en pena i de monstres del bosc.
Complicitats
El pas següent va ser buscar algú per valorar la idea i, en cas que no fos una idea de bomber, que em pogués donar un cop de mà per començar a donar-hi forma. Immediatament vaig pensar en Carlos Acedo, organitzador del festival “Soc friki soc cultura” i, com a tal, artífex dels premis literaris Frederic Pujulà – Ciutat de Figueres, a més d’artista digital. En Carlos s’hi va mostrar entusiasmat. Tot això passava poc abans de Tots Sants del 2021. Vam deixar passar temps, perquè no era viable de manera immediata, i per Setmana Santa d’enguany vaig preparar un primer document de treball amb les motivacions i els objectius que es pretenien i que eren:
- dotar Figueres d’una literatura de terror pròpia vinculant narracions noves a llocs i personatges de la ciutat
- recuperar i reivindicar la nit de Tots Sants com a part de la tradició i de la cultura popular
- donar visibilitat a escriptors i escriptores de la ciutat a través d’una feina que revertís en l’àmbit de la cultura figuerenca.
Benvinguda del president d’Amics del Castell
Començant a treballar
Vam fer una llista de possibles participants: els nostres amics i coneguts del ram. Els vam començar a convidar. Em sorprenia que gairebé cada persona a qui en parlàvem s’hi sumava amb entusiasme. Els que no s’hi sumaven (per motius molt diversos i tots ben respectables), igualment elogiaven la idea. De seguida vam ser deu els escriptors que acceptàvem el repte, de manera que va caldre buscar el lloc idoni per dur a terme l’activitat. El primer pensament va ser un hotel, perquè reuniria les condicions i comoditats que es requerien (wi-fi, serveis, càtering…), però els primers intents no van funcionar. La solució, el Castell de Sant Ferran, se’ns va posar al davant sense ni buscar-la, en bona mesura per la idiosincràcia de Figueres, ciutat gran i petita alhora, on la gent que es mou ens coneixem tots (més o menys). Els Amics del Castell de Sant Ferran, com a amfitrions, passaven a formar part també de l’organització. I la llista d’escriptors continuava creixent.
El repte
Havia quedat establert, doncs, que a Figueres, la nit de Tots Sants d’enguany, 18 escriptors i escriptores i un il·lustrador ens “tancaríem” a les dependències dels Amics del Castell de Sant Ferran durant tota la nit per a escriure sengles relats que engreixessin la literatura de terror de la nostra ciutat. Acabava de néixer el “Figueres de por”. Ara bé, una part del repte era també donar forma a un esdeveniment adreçat al públic en general que permetés que la nostra proposta arribés a la ciutadania i fos una altra opció d’acte de cultura per a la nit de Tots Sants.
La part gràfica
En Carlos va assumir tota la part gràfica: logo, cartelleria, presentacions, etc. El Cthulhu amb bigotis dalinians (en endavant: “pulpo con bigotes”) sintetitzava a la perfecció les idees terror i Figueres. Les lletres en vermell de sang ─amb regalims─ de Figueres de por ja donaven un nom a l’esdeveniment. Un nom que, modestament, crec que ha fet fortuna tot i prestar-se a alguns jocs de paraules no desitjats, i sembla que pot tenir recorregut.
Els col·laboradors
Un cop vam tenir els diferents elements definits, vam començar a buscar col·laboradors. Partint la iniciativa de persones particulars, era més que necessari comptar amb entitats o institucions que ens hi donessin un cop de mà. Un va ser l’Ajuntament. L’atenció del regidor de Cultura, Alfons Martínez, envers la proposta va permetre’n la difusió en els mitjans digitals de la web de cultura municipal i també comptar amb un ponent que donés relleu a la presentació a la ciutadania. Un altre el vam trobar en Comerç Figueres Associació: el logo del “Figueres de por” als aparadors ens donava visibilitat i també feia que a les botigues es parlés de la proposta amb els clients. Vam posar-hi en marxa dos concursos: un per a Instagram, de selfies amb el logo, i l’altre més físic, i del qual vam donar els premis durant l’acte públic, en el qual s’havia de contestar les preguntes: “quin lloc de Figueres trobes més adequat per a una història de por i per què?”.
I com més serem, més riurem!
Una altra col·laboradora va ser la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia i com no, el Festival Soc friki soc cultura. En el marc del festival i en la celebració de la darrera Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de Ciència-ficció i Fantasia de la SCCFF) vam presentar l’esdeveniment en presència d’autors i editors dels gèneres fantàstics d’arreu de Catalunya. I, no menys important, la col·laboració de La carnisseria de la Núria, que va aportar matèria primera per a un ressopó de primera, també. I la Biblioteca Carles Fages de Climent, a través de les seves “bibliotecàries friquis” Magda Bosch i Sílvia Cortada, va disposar una decoració inspirada i convenientment terrorífica en la planta baixa, alhora que va fer una exposició de la literatura de terror en clau empordanesa de què disposa la biblioteca.
Els participants del ‘Figueres de por’
Excepció feta de David Ruiz, cap dels participants havia escrit mai relats que es poguessin adscriure a algun dels gèneres fantàstics relacionats amb el terror i, de fet, a mesura que s’anaven sumant a l’activitat, manifestaven que hi tenien problemes (sobretot relatius al son); tot i així, s’hi van comprometre i no tenim cap dubte que els resultats seran satisfactoris. A continuació, els noms de tots plegats:
Carles Vilaseca, coach (galàctic) i comunicador
Mercè Cuartiella, escriptora i assessora editorial
Joan Manuel Soldevilla, escriptor i professor
Ricard Sayeras, escriptor i empresari
Enric Bassegoda, escriptor i professor
David Ruiz “Callahan”, professor, cineasta i escriptor
Mar Aparicio, escriptora i artista
Henar Galán, psicòloga i escriptora
Txell Escrigas, llibretera @denit80
Paloma Gómez, poeta, cantant i professora @palomagoin
Àngel Burgas, escriptor i professor
Alfons Gumbau Ymbert, tècnic audiovisual
Núria Esponellà, escriptora i professora
Carlos Acedo, artista digital i organitzador d’esdeveniments
Montserrat Segura, escriptora amb feina de dia
L’acte públic
La tele
Confesso que vaig patir fins a l’últim moment per aquest acte. Se celebrava a les 19.30 a la sala de conferències dels Amics del Castell, però abans TV3 venia a fer-nos un reportatge i vam haver de muntar la sala a corre-cuita per poder mostrar que ja començàvem a treballar. Va ser curiós veure la naturalitat amb què tothom s’instal·lava a les taules, conversava amb els veïns ─malgrat que molts no es coneixien─, compartia l’alegria del moment i comentava la possibilitat que hi hagués algun fenomen paranormal en la sala que Mar Aparicio havia decorat amb autèntica passió i que era digna de la millor festa de Halloween. Les dues reporteres es movien entre els escriptors amb simpatia i el reportatge que es va poder veure l’endemà a la televisió pública va reflectir a la perfecció l’ambient que es va viure després, durant la nit.
La benvinguda
En començar l’acte, vam viure la curiosa benvinguda que ens va fer el president d’Amics del Castell de Sant Ferran, Federico Luque, amb la cara coberta amb una màscara antigàs. Va seguir-lo el coordinador d’actes culturals de la mateixa entitat, Joan Carné, qui va explicar-nos què succeïa al Castell de Sant Ferran mentre a Vil·la Diodati Mary Shelley escrivia el Frankenstein o el modern prometeu (juny de 1816): que la capella del castell es va convertir en cripta per al cos del general Álvarez de Castro mentre se li trobava un mausoleu a l’altura del personatge. Hi va romandre del juliol del 1814 fins a l’octubre del 1816. Era la resposta a una pregunta molt lògica que Paloma Gómez havia formulat a través de les xarxes socials i que va ser molt celebrada pels assistents.
La presentació
Després dels agraïments que em tocava fer com a organitzadora, vaig fer una presentació de les obres literàries que ens havien precedit. Val a dir que, en clau empordanesa, tenim moltes més obres del gènere que no creia en començar a fer la recerca. A continuació, entre la Mar Aparicio i jo mateixa vam donar compte d’una bateria de personatges reals, d’altres d’imaginaris i de fets i llegendes ─en clau humorística─. I finalment, tots plegats vam fer un viatge per la Figueres terrorífica imaginada per Carlos Acedo, que va posar el punt i final a la presentació. L’amenització la va fer l’actriu Olga Cercós, que amb excel·lent dicció i emoció va dir-nos algunes llegendes i poemes i va exhortar-nos a escriure bona literatura de terror en el marc del Castell, en aquella nit terrorífica, en les paraules del malaguanyat escriptor Agustí Vehí extretes del seu llibre VIII Rondalles prenapoleòniques.
La nit
Malgrat les expectatives que ens havíem creat ─el majordom Igor (es pronuncia Àigor) mecànic i sinistre a l’entrada de la sala, la broma general a causa de l’esperit del general Álvarez de Castro, la pressió d’haver de crear terror des de la por al sobrenatural, el fet de viure la nit en un edifici amb pes històric i amb moltes possibilitats en clau de gènere─, no va succeir cap fet poc explicable científicament (si descomptem les rialles de l’Àigor, que algun cop es produïen sense la intervenció de ningú) i no vam tenir visites inesperades. Què hi farem! Al contrari: feia goig de veure els dinou caps treballant damunt dels ordinadors com si no hi hagués un endemà, amb concentració la majoria de les estones, amb harmonia i en bona companyonia que feia que, de tant en tant, algú alcés el cap i traslladés comentaris als veïns de més a prop. En Carlos feia il·lustracions a demanda.
De matinada
A mesura que van anar passant les hores, els participants anaven abandonant el lloc de treball i se n’anaven cap a casa. A les tres de la matinada, un grup de valents va anar a fer un tomb pel pati d’armes de la fortalesa, tant per intentar combatre el decaïment com per trobar una mica més d’inspiració. A les quatre, dels dinou inicials en quedàvem set que havíem romàs més per mantenir la promesa que per efectivitat davant la pantalla. Llavors vam fer el ressopó. Un cop animats amb el menjar, vam intentar-ho de nou, però a les cinc ja vam veure que res de bo no podia sorgir i vam decidir, per unanimitat, donar la nit per conclosa. Ens vam limitar a endreçar la sala, recollir les nostres pertinences i acomiadar-nos contents, amb la seguretat d’haver dut a terme un repte original, i amb el convenciment de la importància d’haver-nos reunit per primer cop una colla d’escriptors per emprendre un repte conjunt.
La tassa dels escriptors de terror
Un moment bonic de la nit va esdevenir-se quan vam repartir les tasses de record de l’ocasió. Malgrat ser una idea d’última hora, es va poder materialitzar i n’estem ben contents. Van agradar a tothom i alguns les vam estrenar immediatament. Feien goig al damunt de les taules, prop dels ordinadors, i en les mans dels participants. Les tasses han tingut tant d’èxit a les xarxes socials, que n’hem encarregat unes quantes més i es troben a la venda a la Llibreria Bookman. Fins i tot tenim marxandatge: el Pop amb Bigotis sembla que fa forrolla.
El compromís
Per posar una data que permetés un compromís de lliurament en ferm, tots els participants ens vam comprometre a lliurar els relats com a màxim el 30 de novembre: el nostre NaNoWriMo (o, seguint la lògica del nom, ReFiEsTer = Repte Figuerenc d’Escriptura de Terror?). A partir de l’1 de desembre, doncs, haurem de buscar la manera que aquestes 18 històries terrorífiques puguin ser publicades en una antologia. No serà difícil: ja hi ha propostes d’edició damunt la taula.
I, després del ‘Figueres de por’, què?
Chi lo sa? Jo no, tot i que ja han sorgit algunes idees, fins i tot durant la mateixa nit dels fets. Una possibilitat és repetir la convocatòria l’any vinent. Una altra idea és buscar espais de relació entre els escriptors, una necessitat que es va posar de manifest la mateixa nit, durant tot l’esdeveniment, i que sorgia entre els diversos grups de conversa. I encara en sorgiran més després de la data de lliurament dels relats, el 30 de novembre, un cop tots plegats haurem complert la nostra part del repte. En continuarem parlant.
Montserrat Segura