Vicenç

No és fàcil escriure aquesta entrada, com no és fàcil acostumar-se a no tornar a veure Vicenç Pagès Jordà en algun o altre acte, no tornar a llegir els seus articles als mitjans. No esperar que em torni a dir ─segurament amb ironia─ “la faraona de Figueres”. Ens anuncien que aviat s’editarà una novel·la que, imagino, devia ocupar-li bona part dels últims temps. I també veurem, més tard o més d’hora, la publicació d’antologies d’articles o contes i conferències. Serà un consol (minso, tanmateix) retrobar-lo en aquestes publicacions. Després, ens quedarà l’obra a les lleixes de la nostra biblioteca per poder-hi tornar. La Viquipèdia. Els articles que s’han escrit arran de la seva pèrdua. Els records que en tinguem.

El vaig llegir per primer cop a El poeta i altres contes i em va captivar. Em va enlluernar. Vaig coincidir amb ell en alguns actes i vaig gosar demanar-li coses (com ara que portés el club de lectura de l’Antaviana i més endavant que em revisés La reina faraó) que van motivar cafès, algun dinar, unes quantes converses. Els jugadors de whist ens van donar peu a un club de lectura amb sopar inclòs que els participants recordem amb molta estimació. En la revisió de la novel·la va ser molt generós. El seu mestratge m’acompanyarà sempre.

Avui, a tall d’homenatge matusser, reprodueixo unes quantes cites extretes de llibres d’en Vicenç Pagès Jordà (els que tinc a casa). I més matusser encara, hi afegeixo les entrades que vaig fer el 2009 i el 2010 en el blog, que llavors es deia Boges per la Cultura. De fons musical, hi podeu posar While my guitar gently weeps, de George Harrison, en la versió que us agradi més. O en totes. Des que vaig llegir Els jugadors de whist per primer cop, forma part important dels meus minuts musicals.

Les cites

No tinc tots els llibres que en Vicenç va escriure. Algun l’he tingut i el dec haver deixat o perdut. L’ordre en què les referencio és aleatori. No m’ho tingueu en compte.

«Llaminadura favorita: Caramel de regalèssia Mastia» “Biografia d’Àngel Mauri”, dins d’El poeta i altres contes (Proa, 2005).

«Aquesta, doncs, va ser la setena vegada, però no pas l’última, que en Jordi Recasens va deixar de ser jove», d’Els jugadors de whist (Empúries, 2009).

«Quan miro la Sara no em puc estar de pensar que, tot i la seva bellesa, no és més que una mala imitació de la germana morta. Entén el que li vull dir?», de “Camí de perfecció”, dins En companyia de l’altre (Edicions 62, 1999).

«Ensenyar a escriure a gent que no llegeix és una de les maneres més esteses de perdre el temps i la paciència», de De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa, 2006).

«A mig camí entre el budisme zen i la ironia local, podem interpretar el tampis com una indiferència festiva, un semenfotisme que pot semblar arrogant però que funciona com una forma civilitzada de conformitat», de Dies de frontera (Proa, 2014).

«Durant algunes tardes, la mare d’H. era el policia dolent que s’encarregava de donar-li les males notícies: no som rics, no tindràs cap germà ni cap gos, tard o d’hora t’hauràs de buscar una feina, la bondat no sempre té recompensa, ens morirem d’un dia per l’altre i no sabem què ve després», de Robinson (Empúries, 2017).

«En fi: els professors de literatura saben que cada vegada que intenten ensenyar les modalitats de rima de la quarteta (ABAB, AABB, ABBA), des d’un racó de l’aula se sent algú que comença a taral·lejar els primers compassos de Waterloo. D’això se’n diu èxit», de La música i nosaltres, una mirada als anys de la Transició (Cossetània Edicions, 2017).

Del blog Boges per la Cultura

Pagesmaniàtiques (I) (2009)

El proper 15 de desembre a les 20.00 tindrà lloc una nova edició del club de lectura de l’Antaviana (…). Aquest setembre s’ha publicat un llibre del nostre admirat Vicenç Pagès, Els jugadors de whist. Com que, d’aquesta obra se n’ha parlat molt, no hi afegirem res perquè res de nou no hi podríem aportar. Tanmateix, sí que direm que ens ha agradat tant que l’hem llegit dos cops i aprofitem per recomanar-lo de cara a Nadal. Regaleu-lo, regaleu-vos-el, llegiu-lo. Per cert, ja en van tres edicions, un rècord en el mercat català.

Tornant al club de lectura, tenim ganes de disseccionar-hi aquest llibre. Ara bé, es tracta d’una novel·la força extensa, unes cinc-centes pàgines que potser requeriran a alguns lectors més dels trenta dies que deixem passar entre club i club, a part que és novetat [una de les condicions del club: no s’hi comentaven llibres de novetat]. El nostre subterfugi consistirà, doncs, a ajornar la sessió sobre Els jugadors fins a final de curs (juny-juliol). Ja complirà la primera premisa i qui hi vulgui participar disposa de sis mesos ben bons per a imbuir-se d’aquest artefacte narratiu. Mentrestant, però, analitzarem La felicitat no és completa, una altra novel·la de Vicenç Pagès Jordà, premi Sant Joan de novel·la el 2003. El llibre ens presenta set episodis de la vida d’Àngel Mauri. Què hi trobarem: humor, música, tendresa, Figueres -i més coses de les quals en parlarem al club de lectura de dimarts vinent i les comentarem en xarxa el proper dimecres-, però, sobretot, un relat ben estructurat, personatges de carn i ossos i un llenguatge ric i precís. Damunt la taula de llegir (tauleta de nit, sofà, butaca orellera, etc.), us deixem dos molt bons llibres. Que vagin de gust!

Què va passar amb en Biel? Aquest és un dels misteris que l’autor d’Els jugadors de whist va desvetllar al club de lectura de l’Antaviana. La temporada del club no podia tenir un colofó més adequat: una petita festa amb un escriptor de prestigi i una novel·la que ha estat guardonada amb el premi Creixells d’enguany.

Renunciem a fer una sinopsi de la novel·la; després de quatre edicions (a les envistes de la cinquena), 9.000 exemplars venuts i amb la traducció al castellà a punt de sortir al mercat, no hi deu haver cap lector català ben informat que no estigui al cas d’Els jugadors de whist. Ara bé, al final de la novel·la algunes trames resten  en part obertes i els lectors del club van tenir l’oportunitat de canviar impressions i aclarir les incògnites amb qui les va crear.

Però no només això. Vicenç Pagès Jordà se’ns va mostrar com un conversador brillant i amè, atent amb tothom, encantador, sense cap inconvenient a respondre tot tipus de preguntes. Ens va assabentar d’alguns trucs i sistemes que utilitza en el procés de redacció, algunes de les seves fonts, la gènesi de la novel·la i els secrets i les dificultats de la traducció al castellà.

També, a través de comentaris sorgits de la lectura del llibre, vàrem tocar tota mena de temes, relacionats o no: de com agafar el televisor i dipositar-lo a la deixalleria (per tal de millorar la nostra salut mental), de les bondats del Youtube, de com ésser crític literari i no sortir-ne perjudicat com a autor, de la Figueres que ens vam trobar els que l’any 77 érem nens, de Chuck Norris, de com es va quedar de descansat quan va acabar Els jugadors… i de tantes coses que tenen en comú la literatura i la vida.

A tall de primícia (almenys ens agrada creure-ho), ens va informar del projecte que l’ocupa quan no fa de professor d’universitat, de crític literari o d’articulista a diverses revistes i diaris: una sèrie de contes basats en personatges d’Els jugadors…  i un relat que publicarà El Periódico sobre Els Fets de 1977. Estarem a l’aguait; no ens el podríem perdre!

Sincerament: gràcies, Vicenç, i fins sempre. Ja et trobem a faltar.

(Retrat de Vicenç Pagès: Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona).