Fantasia èpica de qualitat i en català

Com és costum en aquesta «casa», rares vegades s’hi comenten llibres acabats de sortir al mercat. Sempre m’ha agradat allargar la vida als llibres ─dins de les meves possibilitats─ més enllà del temps que romanen a les taules de les novetats. El que avui ens ocupa, L’hereu de la Mort, una novel·la que es pot qualificar del gènere de la fantasia èpica, continuarà aquesta tradició.

Em fa molta il·lusió reinaugurar les publicacions precisament amb aquest llibre. Vaig conèixer l’existència de L’hereu de la mort (Obscura Editorial, 2022) en una Ter-Cat ─tertúlies al voltant dels gèneres fantàstics organitzades per la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia descentralitzades arreu dels territoris de parla catalana─ celebrada a Granollers el febrer de 2023 i acollida per la llegendària llibreria La Gralla. L’autor, Albert Font i Martí, ens en va parlar en una tertúlia molt animada, juntament amb altres autors de gènere fantàstic que també hi presentaven llibres. Al juny, en el marc de la CatCon (convenció organitzada igualment per la SCCFF), vam compartir taula al sopar, juntament amb els editors Roser Vales i Job Peró, d’Obscura Editorial ─que també són editors meus! Jo encara no havia llegit el llibre ─la fantasia èpica o màgica no és precisament un gènere que jo sovintegi─, però ho vaig fer a l’estiu, i va ser una molt bona lectura i una sorpresa ben grata.

L’AUTOR

Albert Font i Martí (Escaldes-Engordany, Andorra, 1990) és graduat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i màster en Creació Literària. Professionalment, es dedica a la redacció de continguts per a institucions. La novel·la de què parlem és la primera obra que publica. El novembre de 2023, va ser guardonada amb el premi Alba 42 a la millor obra juvenil de l’any.

L’OBRA: UN MONOMITE

Jarràh és un noi de Feròsia, fill d’una carnissera i d’un poeta de Port Prim. Ignora que és un «nen de sort», encara que tota la seva vida ha experimentat situacions que no han passat a cap dels seus amics. A més, vol viatjar; vol conèixer totes les bèsties del món. La trobada amb la fetillera Nin farà possible aquest viatge, ja que Jarràh és l’hereu de Quílamis, deessa de la mort, germana petita de Nin. Al llarg de la novel·la, Jarràh viurà tot d’aventures i aprendrà qui és i com ha d’usar el seu do alhora que fuig d’aquells que el persegueixen per apropiar-se d’ell i d’aquest seu do.

En aquesta novel·la ─que diuen que és juvenil─, Albert Font construeix un imaginari nou i molt ric, un món complet (sistemes de govern, religions i creences, escales socials) on et pots perdre si no consultes el mapa de tant en tant. Una aventura que llisca molt bé i un protagonista que passa per tota mena d’experiències en un monomite o viatge de l’heroi que el fan passar d’un estadi infantil a un altre d’adult de manera força abrupta. El tremp narratiu ens fa gaudir i patir amb el viatge, empatitzar amb Jarràh i recriminar-li les sortides de to ─com faríem amb fills nostres─; entristir-nos, en fi, amb els esdeveniments que afecten negativament els personatges principals. Desitjar que l’heroi arribi a casa i descansi, finalment, per més que els canvis que sofreirà no el deixaran viure mai més en pau. L’estil de Font, a més, molt polit i treballat, fa que fins i tot els passatges més sagnants  tinguin moments de llum, com si l’autor escrivís l’obra amb el somriure als llavis. Aquesta raó i d’altres em van empènyer a demanar una entrevista a Albert Font. No us la perdeu: hi trobareu alguna sorpresa.

L’ENTREVISTA

M.S.: T’he buscat per l’espai virtual i no t’hi trobo gaire. Tens blog, web, etc.?

A.F.: No tinc gaire presència a Internet. I no sóc gaire actiu a les poques apps que tinc, Instagram i twitter. No m’agrada que em robin temps i em fa molta mandra fer safareig i fer el paperina.

M.S.: L’hereu de la Mort és la teva primera obra? Havies escrit i publicat obres de fantasia èpica o altres gèneres abans?

A.F.: Havia escrit altres llibres de caràcter realista en castellà que no van arribar a sortir del calaix. L’única cosa que havia publicat era un conte amb Austral, El Trazo de Victoria (2013), en una antologia de contes universitaris, un conte molt barroc i pretensiós! Ha plogut molt d’ençà.

M.S.: Al final del llibre, expliques una mica d’on surt la idea de l’obra. La vas escriure només durant el temps de confinament?

A.F.: Durant el confinament vaig definir les línies essencials de la trama i vaig escriure les escenes “d’origen”. El primer que vaig escriure és l’atac del gos a la família al costat del Gran Camí. Però van ser ben bé dos anys de feina fins a tenir-la enllestida.

M.S.: Una de les coses que m’ha agradat més del teu llibre és la prosa en si mateixa. La teva prosa és molt bonica, molt ben escrita i sembla molt treballada. Com hi arribes, a aquest estil tan preciós i ple de llum ─encara que al personatge li passin coses terribles?

A.F.: Moltes gràcies pel compliment. La prosa que defineixes és per a mi també el més reeixit de tot plegat. Era la primera vegada que gosava escriure un text tan llarg en català i d’alguna manera descobria aquesta veu mentre avançava. Sent un primer llibre en aquest sentit, té molts errors, però estic content d’haver trobat aquest to, aquesta manera de dir les coses, que espero refinar i anar millorant.

    I m’interessa molt això que dius de la llum, que és una cosa que perseguia a tot preu i encara ningú m’havia assenyalat. Aquest llibre era un experiment en molts sentits. A l’Hereu estirava la fantasia fins a fregar l’absurd i per mantenir cert ambient de versemblança, m’ajudava molt projectar la innocència d’en Jarràh─la senzillesa d’esperit, que no simplicitat─ sobre la prosa, les descripcions i, sobretot, sobre la mirada que ressegueix als altres personatges. Una cosa que era especialment llaminera tenint en compte que un dels grans temes del llibre és, precisament, la pèrdua de la innocència.

M.S.: No soc gens de fantasia èpica, però trobo que has construït un món de mags que no diuen que ho són (gràcies!), de poders ocults i de llocs i conflictes que no són tan diferents dels que veiem cada dia al carrer i a la televisió, però que ens sonen molt nous i allunyats dels models preestablerts. Com t’ho has fet per fugir de Gàndalf i altres éssers de màgia similars i crear el teu propi univers de fantasia? I com has anat trobant els noms de llocs i personatges?

A.F.: Pel que fa al tema dels noms i els topònims, és, per dir-ho d’alguna manera, l’única cosa que faig per «generació espontània»! El primer que em ve al cap, és el primer que es queda.

I agraeixo molt el compliment de l’originalitat, però jo crec que sí que em recolzo, conscientment o inconscientment en els arquetips de la fantasia tradicional. Soc especialment deutor de l’obra d’Úrsula K.Le Guin i de Stanislaw Lem.

M.S.: Amb el tomb que experimenta el personatge de Jarràh durant la peripècia, hi haurà una segona part? El final no és tancat…

A.F.:Hi ha dos llibres més projectats al món de Sanaah. Tenen noms provisionals: Els Hereus del Sol i El Final de la Sort. Però estan en llista d’espera. Tinc altres projectes en marxa.

M.S.: Quins són els teus referents en els gèneres fantàstics, a part dels abans esmentats? Què t’agrada, i què et desagrada, més de cadascun?

A.F.: Tinc molts referents habituals pel que fa a gènere. De Tolkien, m’agraden el ritme i la música de la prosa. De Le Guin, m’agraden la proximitat i el factor humà amb el qual trufa la fantasia. De Rothfuss, el sentit de l’aventura i de la fascinació. De Lem, el sentit de l’humor i el tractament mordaç de la tristor.

Però pensó que la meva escriptura és també deutora, salvant sempre les distàncies, dels meus clàssics de capçalera: Kipling, Borges, Calvino o Ishiguro, entre d’altres.

M.S.: Com va ser el procés d’adreçar-te a editorials? O Obscura ja era la teva primera opció?

A.F.: Sempre va ser la meva primera opció. Vaig veure néixer l’editorial. Vaig tenir molta sort. Els editors només havien llegit una vintena de pàgines i ja es van engrescar. Els hi dec molt més que la publicació del llibre en si. Van fer que cregués en mi, en la possibilitat d’esdevenir autor.

M.S.: Tens més obra escrita i en procés de publicació?

A.F.: Tinc un llibre de poesia en català, Els Altres; Versos de Milòs, que estic revisant. Però encara està lluny de tenir editors. És un llibre que revisita mites de la tradició clàssica amb humor per tractar inquietuds del present. Aquí en tens un en exclusiva i en primícia.

Eurídice mira amunt

i veu el clatell d’Orfeu.

Ella no té ganes de tornar

i pensar en viure l’atabala.

   Fa dies que pugen

i li fan mal uns peus 

que quasi no freguen la pedra.

   Quan Orfeu es gira

i la perd i esdevé llegenda,

Eurídice no se n’adona

perquè ella també mira enrere.

   En silenci, torna esplèndida

a la segona llibertat,

a les cambres enceses

on taral·leja uns versos

i viu la mort en pau,

 recordant l’home de la lira.

M.S.: Moltíssimes gràcies, és un honor gaudir d’aquesta primícia! I un poema preciós, per reflexionar-hi molt! Abans deies que tens dos llibres més al cap sobre el món de Sanaah (per tant, també de fantasia èpica) i altres projectes en marxa. Què estàs escrivint ara, si estàs escrivint alguna cosa?

A.F.: Ara mateix estic centrat, absort diria jo, en l’escriptura d’una gran aventura de ciència-ficció, un projecte que ha tingut molts alts i baixos sempre en consonància amb el meu estat vital. Si aconsegueixo fer el que tinc al cap, serà un llibre molt especial per a mi. Fins que no el tingui acabat, però, no buscaré una casa editorial. De moment, per poder avançar, necessito sentir que no hi ha més ulls que els meus sobre el text. En aquest llibre parlo del dol i de la idea de pertànyer… sempre en un altre món i un altre temps.

M.S.: Esperem, doncs, el llibre de poemes. Molta sort en tots els projectes!