VICENÇ PAGÈS A L’ANTAVIANA (PAGESMANÍAQUES II)

En Biel va caure o es va llançar? Aquest és un dels misteris que l’autor d’Els jugadors de whist va desvetllar al club de lectura de l’Antaviana. La temporada del club no podia tenir un colofó més adequat: una petita festa amb un escriptor de prestigi i una novel·la que ha estat guardonada amb el premi Creixells d’enguany. 

Renunciem a fer una sinopsi de la novel·la; després de quatre edicions (a les envistes de la cinquena), 9000 exemplars venuts i amb la traducció al castellà a punt de sortir al mercat, no hi deu haver cap lector català ben informat que no estigui al cas d’Els jugadors de whist. Ara bé, al final de la novel·la algunes trames resten  en part obertes i els lectors del club van tenir l’oportunitat de canviar impressions i aclarir les incògnites amb qui les va crear.

Però no només això. Vicenç Pagès Jordà se’ns va mostrar com un conversador brillant i amè, atent amb tothom, encantador, sense cap inconvenient a respondre tot tipus de preguntes. Ens va assabentar d’alguns trucs i sistemes que utilitza en el procés de redacció, algunes de les seves fonts, la gènesi de la novel·la i els secrets i les dificultats de la traducció al castellà.

També, a través de comentaris sorgits de la lectura del llibre, vàrem tocar tota mena de temes, relacionats o no: de com agafar el televisor i dipositar-lo a la deixalleria (per tal de millorar la nostra salut mental), de les bondats del Youtube, de com ésser crític literari i no sortir-ne perjudicat com a autor, de la Figueres que ens vam trobar els que l’any 77 érem nens, de Chuck Norris, de com es va quedar de descansat quan va acabar Els jugadors… i de tantes coses que tenen en comú la literatura i la vida. 

A tall de primícia (almenys ens agrada creure-ho), ens va informar del projecte que l’ocupa quan no fa de professor d’universitat, de crític literari o d’articulista a diverses revistes i diaris: una sèrie de contes basats en personatges d’Els jugadors…  i un relat que publicarà El Periódico sobre Els Fets de 1977. Estarem a l’aguait; no ens el podríem perdre!

Sincerament: gràcies, Vicenç, i fins aviat.