EL MUSEU COM A PRETEXT

La setmana passada les Boges vàrem portar els alumnes del casal d’estiu al Museu de l’Empordà. Ja feia dies que la Cristina Jutge ens havia convidat a participar en les visites guiades que el museu organitza per a escoles i centres educatius en general. En aquesta ocasió, la visita girava a l’entorn de l’exposició temporal El museu com a pretext, en què diversos artistes reflexionen sobre el paper dels museus. La nostra amfitriona va començar explicant als nois i noies què és un museu. Gairebé tots havien estat en museus (al Dalí, principalment, amb les escoles respectives) però cap no havia pensat mai per a què serveixen. Tot seguit, va convidar-nos a veure l’exposició i, després d’organitzar els alumnes per parelles, cada parella havia d’observar les obres amb atenció i escollir una obra per a parlar-ne més tard. Finalment, les explicacions.  Tots asseguts al terra miràvem l’obra mentre la parella d’alumnes parlava del motiu pel qual havia triat una o altra peça. En un cas, els ulls estràbics de dos retrats molt clàssics i, en aparença, del segle XIX els havien cridat l’atenció. Pista: la informació que acompanya l’obra. El títol i l’any de creació ens van permetre entendre que l’artista es reia una mica de l’art considerat clàssic en pintar uns ulls que miraven malament. En un altre cas, un quadre de dimensions considerables i que d’un tros lluny es podia pensar que era abstracte, en apropar-nos-hi ens mostrava les juntures de les 10000 peces que el componien. Recorrent al títol (i a la informació que ens subministrava la Cristina), vèiem que el trencaclosques era una manipulació d’El jardí de les delícies de Hyeronimus Bosch, en què la majoria de peces havien estat gratades i pelades. La peça del costat aprofitava les peles en un collage tot curiós. No vam tenir temps d’apreciar tot el que la visita oferia, com els vídeos o les fotografies, però els alumnes -i les Boges- vam marxar del museu amb tota una altra idea sobre l’art contemporani. Aquest tipus d’iniciatives ens semblen admirables, ja que la major part dels mortals som capaços d’admirar el valor estètic d’una obra clàssica, però una peça contemporània ens provoca, com a poc, indiferència. Alguns diuen que l’art és provocació. D’altres afirmen que l’art, com la poesia, és emoció i no s’ha d’explicar. Però, sovint, a l’art contemporani se’l desproveeix d’emoció estètica i se n’encripta el significat. Els artistes d’ara defensen el concepte per damunt de la tècnica i l’expressió artística i pretenen fer reflexionar el gran públic sobre els grans temes humans. El resultat és que hem d’aprendre a mirar?. Es fa difícil d’acceptar que una llauna amb merda d’artista (literalment parlant

), una bossa d’escombraries, una instal·lació efímera, una successió de cossos morts i plastificats o un David de guix acolorit en colors pop-art es puguin equiparar amb un Caravaggio, un Munch, una Jenny Saville o un Lucien Freud.  Les Boges, que som unes clàssiques, estem buscant pistes que ens ajudin a arribar una mica més al fons de la qüestió. De moment, perquè no sigui dit que no ens hi fem, demà portarem els alumnes del casal a veure les escultures d’Oksana Mas exposades a l’aire lliure.