Etiqueta: novel·la

02.11.2021, segon dia de repte

02.11.2021, segon dia de repte

Segon dia de NaNoWriMo, segon dia de repte. Paraules escrites: 1059! Van en augment… Com es va desenvolupant el repte? Des que em vaig asseure ahir a la tarda a l’ordinador fins que me’n vaig alçar van passar unes 4 hores. Però, en realitat, les Segueix llegint…

Fem un NaNoWriMo?

Fem un NaNoWriMo?

Heu sentit mai a parlar del NaNoWriMo?  Es tracta d’un repte d’escriptura compartit que l’escriptor nord-americà Chris Baty es va treure del barret el 1999 i que consistia a escriure una novel·la de 50.000 paraules durant el mes de novembre. El cas és que Baty Segueix llegint…

ÚLTIM CURS AL RAMON MUNTANER *

ÚLTIM CURS AL RAMON MUNTANER *

 

Explicant-los el projecte
Aquest curs 2016/17 ha estat intens per a mi, i això que no pertanyo al món acadèmic. A principis del 2017 he tingut el goig de presentar un projecte de novel·la als estudiants de l’institut Ramon Muntaner de Figueres que participen al Club de Lectura coordinat i dirigit pels professors Mercè Martí i Joan Manuel Soldevilla. Es tractarà d’un llibre en què els protagonistes són alumnes del mateix institut.
La proposta que jo adreçava als nois i noies del Club de Lectura era la de realitzar un intercanvi en forma de taller participatiu (amb el nom de Ens interferim?): els estudiants podrien conèixer de primera mà el procés d’escriptura d’una novel·la i jo, com a escriptora, disposaria de materials i informacions frescos i molt útils per a completar el relat.

 

Segona sessió: em vaig fer un tip d’anotar dades!
Els professors van acollir la proposta amb entusiasme i van obrir la inscripció al taller. El resultat va desbordar les meves perspectives: uns vint-i-cinc alumnes inscrits; amb un mínim de quatre m’hauria donat per molt satisfeta!
Vam planificar tres trobades: la primera, el 19 de gener, dedicada al plantejament de l’obra i als
personatges; la segona, el 23 de febrer, en què vam parlar de trames, subtrames i llenguatge, i la tercera, celebrada el 23 de març, que va servir per a debatre el títol ─(Re)cerca d’Aliénor─, un títol que no agrada a ningú (a mi tampoc!), i on també es van analitzar els pros i els contres del capítol final.

 

Pel meu cantó, l’experiència ha estat molt enriquidora i em sento privilegiada d’haver-ne pogut gaudir. Els estudiants s’han mostrat oberts, generosos i desinhibits fins a uns extrems sorprenents. No s’han estat de criticar tot allò que no els semblava adient.  M’han explicat com es vesteixen, la música que escolten, com es tracten entre ells. Han aportat temes que en altres fòrums haurien donat peu a debats molt i molt interessants. A l’última sessió, alguns fins i tot van deixar d’anar a entrenaments o posposar la redacció de treballs per poder ser-hi, fet que els agraeixo especialment.
El grup amb punts de llibre fets pels alumnes amb una impressora 3D
El que l’experiment els ha donat a ells, no ho sé. Espero que unes bones estones al voltant de la creació literària i del fet de conèixer una novel·la per dins i veure’n créixer els personatges. El meu repte, però, no és poc important: acabar de redactar el text, mirar de no decebre les expectatives de tots plegats i poder-los presentar una bona novel·la ben aviat. Els agraeixo molt a tots, professors i alumnes, l’oportunitat de compartir aquest projecte que aquest estiu ha de quedar resolt.

 

Però el “meu” curs al Muntaner no acaba aquí. Fa uns dies, la professora Mercè Martí m’oferia fer de jurat als premis del Concurs Epistolar que celebren al centre entre Sant Jordi i final de curs. He tingut l’ocasió de llegir 48 magnífiques epístoles adreçades a monstres (el tema d’enguany) tan temibles com l’anorèxia, l’assetjament escolar, la por, el temps, la mort i el que és encara pitjor, els monstres que viuen en nosaltres. El veredicte ja està entregat i demà, 5 de juny, serà el gran dia per a 13 alumnes que resultaran guardonats.

 

Sense ser professora ni alumna, i potser perquè no hi ha notes pel mig, he tingut un gran curs a l’institut Ramon Muntaner. Tot i el títol que he posat a l’entrada, espero que aquesta no sigui l’última interferència entre l’institut i jo.

*A algú li sona el títol? Us convido a fer una concessió a la nostàlgia: mireu aquí.

UN DIA A PORTBOU

UN DIA A PORTBOU

Feia anys que no pujava a Portbou.  Memorial Benjamin, obra de Dani Karavan Fa un parell de setmanes, l’amic Manuel Costa-Pau em va proporcionar un bon motiu per anar-hi i no el vaig desaprofitar. Amb la família, vam sortir en comboi com per anar d’excursió. Segueix llegint…

LLIBRES, VINGA LLIBRES!

LLIBRES, VINGA LLIBRES!

   Fa uns anys, quan encara feia de llibretera, un mes de juny vaig enregistrar vint-i-cinc títols al diari de lectures que duia llavors. Alguns dels llibres eren prims i també hi havia alguns còmics. No he tornat a llegir mai tant com en aquell mes. Què Segueix llegint…

DIANA PALMER: LA FI DE LA INNOCÈNCIA

DIANA PALMER: LA FI DE LA INNOCÈNCIA

(Ressenya publicada al setmanari Hora Nova)
 
Diana Palmer és l’última obra de Costa-Pau Manuel (Garriguella, 1936). Publicada per Llibres del Segle a finals del 2015, es tracta d’una novel·la de ficció, amb un cert aire autobiogràfic,  ambientada en la postguerra. Costa-Pau ens descriu un període concret de la infantesa de Nun, un nen nascut a l’exili i retornat a Catalunya que s’estableix, amb la família, al Portbou dels anys 40 del segle passat.
El punt de partida és una fotografia retallada d’un diari, en què les autoritats civils i militars es disposen a acudir a missa en la celebració del dia del cop d’estat. Aquesta instantània dóna peu a Nun ─ja adult─ per explicar al seu fidel amic Casademont el que va significar per a ell d’infant la presència pertorbadora de Flora, veïna d’un amic, i com l’amistat amb aquesta veïna enterbolirà la relació de l’infant amb Diana Palmer, la mare. Flora, esposa i filla de militar i primera consciència de la sensualitat per al petit Nun, deixarà el poble quan el marit sigui destinat a una altra plaça. El nen no la tornarà a veure, però no per això deixarà de pensar-hi.
 
Aquest despertar de la carn serveix a l’autor per retratar el retorn dels exiliats, les escenificacions del poder militar, la vida a Portbou, el protagonisme del tren ─columna vertebral de la comarca─, l’absència dels homes (uns morts a la guerra i altres treballant de sol a sol), les depuracions, la religió com una cotilla que estrenyia tots els àmbits. El cinema i els patufets (còmics) com a vàlvula d’escapament de la grisor i la monotonia que el règim autàrquic imposava.
La novel·la atrapa, enganxa. Però això no significa que es pugui llegir de pressa: el registre lingüístic és elevat, fet que reclama un cert esforç del lector. Un esforç amb recompensa implícita. En alguns moments, el llenguatge és altament poètic. “Puc comptar les pagellides d’infinita paciència en la roca, i dins l’aigua límpida d’una petita anfractuositat em sobta un popet de tons versàtils fluint amb els llargs i miraculosos vuit braços”, diu el narrador. I de fragments d’aquest tipus n’hi ha uns quants. També els diàlegs, especialment amb la mare i amb Flora, en són, de poètics, i força. Amb els salts endavant i endarrere en el temps, els aclariments entre claudàtors, les invocacions a Casademont que serveixen d’excusa per a expressar opinions i successos diversos i les referències metaliteràries i cinematogràfiques constants, conformen un text extraordinari del qual reca de sortir.
 
Títol: Diana Palmer
Autor: Costa-Pau Manuel
Editorial: Llibres del Segle
Pàgines: 281
Adquirit a: Llibreria L’Auca, Figueres

 

DIMARTS 19 DE NOVEMBRE: MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS

DIMARTS 19 DE NOVEMBRE: MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS

Aquest dia parlava de la “trobada” cara a cara amb Lluís Llach (vegeu, si us lleu, l’entrada Aprenent amb Lluís Llach). Llach, meditant-hi una mica, és l’únic ídol de debò que he tingut mai. Sí, m’han agradat molts actors de Hollywood i algun de català, Segueix llegint…

DIUMENGE 10 DE NOVEMBRE: APRENENT AMB LLUÍS LLACH

DIUMENGE 10 DE NOVEMBRE: APRENENT AMB LLUÍS LLACH

Fa uns mesos, Lluís Llach va publicar una novel·la, Memòria d’uns ulls pintats. No vaig comprar-la ni llegir-la perquè temia que Llach, fora de la cançó i de l’àmbit de la lluita, em decebés. Fa un mes, Lluís Llach va ser a Figueres perquè l’institut Ramon Muntaner Segueix llegint…

DIMARTS 27 D’AGOST – AQUAREL·LA

DIMARTS 27 D’AGOST – AQUAREL·LA

Quan veig una pintura que m’agrada, immediatament agafaria pinzells i pintura i m’hi posaria. Només hi ha un problema: que no en sé. De materials, en tinc tants com vull i de totes les tècniques. És el cas d’avui, quan amb la Roser i amb l’Anna hem anat a veure una exposició d’aquarel·les d’un pintor anomenat Francesc Vicenç Nogueroles. El format és curiós: uns quadernets amb el paper doblegat en forma d’acordió, molt llargs, que expliquen episodis d’una novel·la, Puta postguerra, de Josep Piera. Les obres són petitones, d’una mida A-6 aproximadament, i realment delicioses, amb uns colors vibrants i sovint atrevits. M’encanten. Em fa molta gràcia el format: al casal d’estiu de l’Antaviana (amb totes les distàncies que calgui) havíem fet treballs d’aquest caire, tot i que molt més curtets: primer, el guió de la història i després els dibuixos que explicarien el conte sense paraules. Va ser un treball molt interessant. No pretenc comparar una cosa i altra, les de la foto són obres d’art i les nostres eren un experiment (força reeixit, val a dir-ho). Ara mateix, obriria la vitrina i m’enduria totes aquestes petites obres d’art a casa. Em conformo amb la impressió que m’han deixat i amb aquesta foto mal feta. Per cert, l’exposició és a la biblioteca Carles Fages de Climent de Figueres.