ÚLTIM CURS AL RAMON MUNTANER *

ÚLTIM CURS AL RAMON MUNTANER *

 

Explicant-los el projecte
Aquest curs 2016/17 ha estat intens per a mi, i això que no pertanyo al món acadèmic. A principis del 2017 he tingut el goig de presentar un projecte de novel·la als estudiants de l’institut Ramon Muntaner de Figueres que participen al Club de Lectura coordinat i dirigit pels professors Mercè Martí i Joan Manuel Soldevilla. Es tractarà d’un llibre en què els protagonistes són alumnes del mateix institut.
La proposta que jo adreçava als nois i noies del Club de Lectura era la de realitzar un intercanvi en forma de taller participatiu (amb el nom de Ens interferim?): els estudiants podrien conèixer de primera mà el procés d’escriptura d’una novel·la i jo, com a escriptora, disposaria de materials i informacions frescos i molt útils per a completar el relat.

 

Segona sessió: em vaig fer un tip d’anotar dades!
Els professors van acollir la proposta amb entusiasme i van obrir la inscripció al taller. El resultat va desbordar les meves perspectives: uns vint-i-cinc alumnes inscrits; amb un mínim de quatre m’hauria donat per molt satisfeta!
Vam planificar tres trobades: la primera, el 19 de gener, dedicada al plantejament de l’obra i als
personatges; la segona, el 23 de febrer, en què vam parlar de trames, subtrames i llenguatge, i la tercera, celebrada el 23 de març, que va servir per a debatre el títol ─(Re)cerca d’Aliénor─, un títol que no agrada a ningú (a mi tampoc!), i on també es van analitzar els pros i els contres del capítol final.

 

Pel meu cantó, l’experiència ha estat molt enriquidora i em sento privilegiada d’haver-ne pogut gaudir. Els estudiants s’han mostrat oberts, generosos i desinhibits fins a uns extrems sorprenents. No s’han estat de criticar tot allò que no els semblava adient.  M’han explicat com es vesteixen, la música que escolten, com es tracten entre ells. Han aportat temes que en altres fòrums haurien donat peu a debats molt i molt interessants. A l’última sessió, alguns fins i tot van deixar d’anar a entrenaments o posposar la redacció de treballs per poder ser-hi, fet que els agraeixo especialment.
El grup amb punts de llibre fets pels alumnes amb una impressora 3D
El que l’experiment els ha donat a ells, no ho sé. Espero que unes bones estones al voltant de la creació literària i del fet de conèixer una novel·la per dins i veure’n créixer els personatges. El meu repte, però, no és poc important: acabar de redactar el text, mirar de no decebre les expectatives de tots plegats i poder-los presentar una bona novel·la ben aviat. Els agraeixo molt a tots, professors i alumnes, l’oportunitat de compartir aquest projecte que aquest estiu ha de quedar resolt.

 

Però el “meu” curs al Muntaner no acaba aquí. Fa uns dies, la professora Mercè Martí m’oferia fer de jurat als premis del Concurs Epistolar que celebren al centre entre Sant Jordi i final de curs. He tingut l’ocasió de llegir 48 magnífiques epístoles adreçades a monstres (el tema d’enguany) tan temibles com l’anorèxia, l’assetjament escolar, la por, el temps, la mort i el que és encara pitjor, els monstres que viuen en nosaltres. El veredicte ja està entregat i demà, 5 de juny, serà el gran dia per a 13 alumnes que resultaran guardonats.

 

Sense ser professora ni alumna, i potser perquè no hi ha notes pel mig, he tingut un gran curs a l’institut Ramon Muntaner. Tot i el títol que he posat a l’entrada, espero que aquesta no sigui l’última interferència entre l’institut i jo.

*A algú li sona el títol? Us convido a fer una concessió a la nostàlgia: mireu aquí.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.