Etiqueta: llegir

LLIBRES, VINGA LLIBRES!

LLIBRES, VINGA LLIBRES!

   Fa uns anys, quan encara feia de llibretera, un mes de juny vaig enregistrar vint-i-cinc títols al diari de lectures que duia llavors. Alguns dels llibres eren prims i també hi havia alguns còmics. No he tornat a llegir mai tant com en aquell mes. Què Segueix llegint…

JOVES QUE LLEGEIXEN: EL CLUB DE LECTURA DE L’INSTITUT RAMON MUNTANER

JOVES QUE LLEGEIXEN: EL CLUB DE LECTURA DE L’INSTITUT RAMON MUNTANER

    No sé com viuen les presentacions o les sessions de club de lectura els escriptors amb una experiència llarga. A mi m’encanten. És molt bonic i extraordinàriament gratificant trobar-se amb persones que han llegit l’obra que tu has confegit amb il·lusió, amb esforç, Segueix llegint…

DIJOUS, 1 D’AGOST

DIJOUS, 1 D’AGOST

Començo el “Tal dia…” amb unes minivacances en un indret paradisíac. No són les illes dels Mars del Sud, ni l’Índia. És un paratge de Mieres, a la comarca de la Garrotxa. A qui aprofita les vacances per fer un viatge a Egipte, posem per cas, aquesta meva estada a Mieres no li farà ni fred ni calor. Però puc assegurar que deseixir-se de la feina (o feines, tal com està el pati) i de la casa i no haver-se de preocupar per res, a banda de llegir i practicar l’escriptura, durant quatre dies, pot esdevenir un gran plaer i un premi dels bons.
Quatre dies no donen per a un diari. Amb tot, l’escenari és tan diferent del dels dies corrents, que em cal deixar-ne constància en algun lloc. No és per a la posteritat: és per als meus dies grisos, per als moments de desànim.
Som en una casa vella i nova alhora. És vella de generacions; una casa de pagès en un tossal al bell mig d’un prat tot florit. En aquesta casa hi han hagut de fer vida pagesos, pastors… Hi ha hagut de néixer i morir gent arrelada a la terra, gent d’aquella tan ferma de quan les hores les marcava la posició del sol. La casa, tanmateix, és nova; deshabitada de feia molt de temps, part dels teulats s’havien esfondrat i tota la casa era fosca, trista: un cau d’ombres. Els nous propietaris, hereus dels que ja van morir, van emprendre’n la recuperació. Avui, la casa serva un aire antic i rústic amb les comoditats i alguns dels luxes de la modernitat. Espaiosa, potser mancada d’una mica de llum malgrat l’abundor de finestres; les vistes són un espectacle que hom pot contemplar hores i més hores.
No estem del tot en silenci: de tant en tant, passa un cotxe a prop i des d’on escric aquestes línies el veig a passar lluny, al camí, entre el fullam i el brancatge. Alguna estona, la fressa d’un estri mecànic em recorda que, als voltants, hi ha pagesies, i també percebo alguna conversa llunyana que m’arriba com un xiuxiueig. Ens acompanyen la veu suau d’aquest vent entre milers de fulles de menes diferents que baten a l’uníson; la bonior d’abelles, abellots i mosques que feinegen entre les herbes, a tocar dels meus peus; el fregadís de les cigales i, punyeta, tots aquests sons es dilueixen en el timbre agut i hostil que algun mecanisme desconegut em produeix entre l’oïda i el cervell.
La Roser feineja a dalt. Ha triat com a estudi la cambra més espaiosa i la que té més llum i més bona vista.  Hi ha pujat cavallets i fustes i s’ha fet una taula de treball ampla. La sento que canta (sempre canta), que tragina, que arrossega. Li hauria agradat portar els olis, però quatre dies són pocs i transportar cavallets, teles i altres estris és poc funcional. Treballarà tècniques d’aigua: requereixen menys embalums. Ara embrut papers i més papers a l’estudi improvisat. Baixa l’escala i “em visita”, xerrem. Ella creu que la vista em distraurà de la feina, però jo li dic que em té enveja. Jo m’he instal·lat al garatge i n’he obert la porta, tota oberta fins a dalt. L’obertura emmarca molt més verd que el que mostren els seus finestrals. Perquè tot és verd, aquí: l’userda que tinc a tocar dels peus, el prat sota el tossal; els àlbers, els pollancres, les alzines, les moreres, les platanes; les herbes i les mates espinoses… Només trenquen l’imperi del verd aquest gris de formigó dels pals de la llum i el blanc de l’embolcall de les bales de palla, endreçades al marge del prat.
I llegeixo un poema d’Espriu: Tardor (del llibre Les hores).
El vent, els boscos
moren besant la lenta
llum de la tarda.
Exèrcits de nit vénen
pels camins solitaris.