LA INÉS VOLIA UN DICCIONARI…(III) O PER QUÈ EL DICCIONARI BIOGRÀFIC NO ÉS UNA OBRA LITERÀRIA

Un altre aspecte que es defensa al pròleg del Diccionari biogràfic és que es tracta d’una mena d’obra literària inscrita dins del gènere de la biografia. “La manera de situar els personatges en el temps, l’ordenació de les notícies de cadascun dels biografiats, o l’exposició de fets i les referències addicionals”, ens diu el doctor de Puig, “és una qüestió d’estil, de narrativa, de mots, de literatura, al capdavall”. Si és una qüestió d’estil, les boges no podem estar d’acord que el DBAE sigui una obra literària.  
L’estil d’un autor el defineixen els recursos que usa en la producció dels textos. Aquests recursos vénen determinats pel lèxic, les estructures sintàctiques, les figures retòriques i la capacitat d’innovació que hom aporta a l’escriptura. Els diccionaris i les enciclopèdies, en general, no es caracteritzen per les figures retòriques que hom empra en redactar-los. Ara bé, la sintaxi i el lèxic són aspectes primordials i no ens podem estar de fer-hi un cop d’ull.
Començarem amb l’anàlisi del lèxic, ja que és un dels aspectes que més ens criden l’atenció. El vocabulari ha de ser precís i adequat, alhora que s’han d’evitar els barbarismes. Com a exemple, direm que només a la segona frase de la introducció ja trobem un verb mal utilitzat, precisar, que en el nostre idioma significa “determinar alguna cosa amb precisió” i no pas “necessitar”, que és el sentit que l’autora vol donar-li. Ja aquesta primera frase resulta pomposa, imprecisa i poc intel·ligible. Se’ns il·lustra amb la bonica metàfora (mai usada abans) de l’iceberg perquè puguem entendre-la correctament. 
A la pàgina 24 hi trobem l’adjectiu novedós, que no existeix; en català tenim nou, que funciona igualment bé encara que no sembli tan culte.
A la pàgina 35 trobem un col·leccionista que comprava motos al desguàs. Nosaltres estem convençudes que, del lloc on es dóna sortida a l’aigua empantanada, el senyor en devia sortir amb els peus molls i devia acabar comprant les motos al desballestament.
A la pàgina 160 se’ns parla d’un bandoler que tenia aterrat tot l’Alt Empordà. Aterrar existeix en el nostre idioma, però no en el sentit d’inspirar terror; en aquest cas, la comarca devia estar aterrida.
A la pàgina 302, d’un empresari taurí s’explica que va intervenir en una cursa de braus com a noveller. Com que aquest ofici no existeix en la nostra llengua, suposem que el senyor hi va participar en qualitat de joneguer, és a dir, que va torejar jònecs (bous de menys de 2 anys).
A la pàgina 484 trobem un personatge que passa els seus darrers temps immers en la melanconia, que és una tristesa ombrívola que té la seva causa en la barreja de la melancolía castellana i la malenconia catalana.
No anirem més enllà en la recerca d’errors lèxics; cadascú s’hi pot entretenir si així li convé.
Quant a la sintaxi, es considera que una redacció fluïda i reeixida ha de comptar amb formes sintàctiques diverses. Si les formes no són diverses, almenys que siguin correctes. En aquest capítol, trobaríem unes quantes mancances que ens estranya que la correctora, Marta Bayot,  no hagi esmenat: 
– Tendència a duplicar complements mitjançant pronoms; el pronom no és necessari. Aquesta equivocació es repeteix sovint (ex. pàg. 266 …com el resultat estètic del conjunt en el qual hi té…).
– De vegades, s’oblida de posar el pronom (pàg. 67-68; el complement es troba a la p. 67 i el verb que s’hi refereix a la 68: …deixà manuscrita l’obra (…), i posteriorment, mossèn Isidre Corominas (…) edità la versió íntegra…) 
– Molts verbs s’usen amb completa desconeixença dels complements que regeixen (pàg. 487 …el propietari del castell va ser embargat amb tots els béns… si va anar tal com ho expliquen Padrosa&Bayot, el propietari del castell encara deu ser en algun soterrani d’Hisenda…)
– Juxtaposa oracions a base de comes; en la mesura justa està bé, però no quan se n’abusa i tenint en compte que existeixen més signes de puntuació (pàg. 574 … on viu un seu oncle, allà hi resideix durant un període de deu anys, encara que amb parèntesis, d’anades i tornades, al continent europeu
– Hi ha un poti-poti de temps verbals, especialment en les entrades més extenses. Renunciem a posar-ne exemples. S’hi pot jugar, és ben cert, però amb gràcia i amb coherència.
– Els gerundis els sol utilitzar a la manera castellana, per tant de manera incorrecta la major part de les vegades.
Si espigolem més, trobarem més propietats vulnerades, però tampoc és la nostra voluntat explorar-les totes, més quan no ens paguen per fer-ho.
Quant al to dels continguts, també trobem estranyes algunes actituds de l’autora. Per exemple, que en les biografies d’alguns creadors s’esforci a explicar-nos de forma prolixa els arguments de les obres i en d’altres no. Que en la ressenya d’una mestra es biografiï més exhaustivament la coral que dirigeix que la mestra mateixa. Que qualifiqui algunes actituds dels biografiats, quan simplement el que ha de fer és donar fe de les seves obres. 
Les Boges pensem que, amb aquestes tres entrades,  hem donat unes quantes pistes per a la reflexió. No ho fem per maldat, animadversió ni ganes de fer sang. Simplement, com a ciutadanes que som i que paguem els impostos amb els quals s’ha finançat aquesta obra, tenim dret a donar la nostra opinió i així ho fem.
Per acabar amb aquest tema, proposem unes quantes obres de referència i recursos que poden ser útils, no només a les senyores Padrosa i Bayot, sinó a tothom que vulgui confegir textos, literaris o no, amb solvència:
– www.negreliterari.cat
– Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (també per internet: www.iec.cat)
– Diccionari d’ús dels verbs catalans, Editorial Educaula
– Diccionari de sinònims i antònims, Editorial Teide
– Gramàtica Catalana, de Joan Solà


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *