DANIEL GENÍS MAS, BIBLIONAUTA

Daniel Genís Mas (Castelló d’Empúries, 1977) és doctor en Literatura, professor d’ensenyament secundari, divulgador de la ciència-ficció i dels gèneres fantàstics en català, assessor editorial i escriptor. Com a escriptor, ha publicat diversos treballs acadèmics sobre el pensament i la història de Catalunya en les èpoques medievals i modernes i, més recentment, el llibre Uns déus ferotges, la seva primera novel·la, emmarcada en el gènere fantàstic. Com a divulgador, és ben coneguda la seva tasca al front del portal El Biblionauta.

El Biblionauta

Per a qui no el conegui, El Biblionauta és un web, o fins i tot un portal, dedicat a les ressenyes de llibres i articles d’opinió referits i circumscrits als gèneres fantàstics: ciència-ficció, fantasia, terror… en totes les seves variants. La diferència principal amb altres webs o blogs d’aquest tipus és que El Biblionauta es refereix únicament a aquests gèneres en llengua catalana. D’altra banda, tant les ressenyes com els articles, a banda del mateix Daniel Genís, són redactats per plomes expertes en aquests gèneres. Jo mateixa tinc l’honor que l’escriptor, professor i editor Jordi Casals hi publiqués una ressenya del meu llibre El contracte Wong

A l’apartat Sobre del web es destaca que El Biblionauta és un projecte sense afany de lucre; no compta amb cap aportació institucional i s’alimenta econòmicament de les aportacions voluntàries del públic que el freqüenta. Les publicacions que ofereix són gratuïtes per als subscriptors, tot i que per a la resta de públic tenen un preu molt assequible.

Concursos i publicacions

Un altre tret diferencial és que, a més, El Biblionauta fomenta la creació de fantàstic en llengua catalana a través dels concursos que promou: el ConcurTs i el ConcurTs Jove, i també el reconeixement a autors i editorials, amb els premis Imperdibles (a llibres i contes publicats) i Alba (llibres per a joves), uns premis honorífics però molt cobejats i agraïts.

I un altre punt al qual no podem deixar de referir-nos és que, a més, El Biblionauta compta amb un quiosc virtual que augmenta d’any en any i que publica contes clàssics d’autors catalans, assaig referit als gèneres fantàstics i altres rareses ben dignes d’atenció i molt ben editades. A banda del quiosc virtual, edita també una revista en paper, la Freakcions ─amb un format més proper al de llibre col·leccionable─, on cada any es recullen diverses narracions inèdites d’autors i autores d’arreu del país, a més d’un relat traduït.

Entrevista a Daniel Genís

Com se’t va acudir començar El biblionauta?

Jo tinc bastant mala memòria i em feia ràbia d’haver acabat un llibre i haver-ne de parlar amb algú al cap d’un temps sense recordar si era en primera persona o en tercera, com acabava… I vaig dir: faràs un bloc de ressenyes, no? Per tenir els llibres allà guardats. I una cosa va portar a l’altra.

Per què vas triar aquest nom?

Mira, anava barallant noms, havia de ser la combinació de dues arrels que tinguessin a veure amb el món dels llibres i amb alguna cosa de l’espai i dels viatges. I tenia altres opcions que ara no recordo, però una era aquesta, bíblio-nauta.

Vas començar amb ciència-ficció?

No, no. El primer que vaig ressenyar-hi va ser el d’en Cercas, Las leyes de la frontera. I de ciència-ficció, al començament potser hi havia el Mecanoscrit, 1984, Un món feliç… era molt clàssic. No feia novetats. Hi publicava de tot. De tant en tant, feia alguna cosa de ciència-ficció, però hi ressenyava absolutament de tot.

Aquesta part del nom, “nauta”, dona per a molt…

Sí, sí. Clar, jo pensava en els argonautes. Era viatjar a través dels llibres.

Em deies abans que tens dubtes sobre la recepció del Biblionauta?

Ja fa temps que pateixo crisis periòdiques en el tema del Biblionauta, perquè hi ha una feinada bestial al darrere, hi ha un munt de projectes. I te n’adones que, més enllà de la trinxera en què estem ficats, tampoc no veig que ningú més es mogui. Als mitjans en paper,  evidentment, aquest món els interessa zero i la resta de lectors tampoc veig que ens coneguin gaire, perquè és ciència-ficció en català i molt circumscrit a Girona i a Barcelona; hem anat ampliant els col·laboradors i crec que, en aquest sentit, ens hem donat a conèixer una mica més. Crec que ha de ser gent molt concreta; em fa l’efecte que el lector de ciència-ficció de Barcelona tampoc no ens coneix gaire o que som molt pocs, perquè el nombre de visites al portal tampoc no és per llançar coets.

Però El Biblionauta és molt conegut arreu

També és difícil de saber ho; en el nombre de visites, és evident que tampoc no ho és tant, però comparar amb els altres i saber si és una cosa molt exitosa o ─per més que ens hi esforcem─ la cosa no pita, és difícil. Quant a posicionament a Internet, el tenim bé, perquè quan es fa una cerca,  sempre sortim a la primera pàgina de Google en tercer o quart lloc. Des de fa més de tres anys, cada any publiquem les estadístiques, amb tots els detalls, perquè és una qüestió que tampoc cal amagar. Sí que és veritat que a tothom li fa una miqueta de cosa parlar del seu nombre de visites.

Perquè sembla que ens hi juguem el prestigi?

Sí, no ho sé, perquè al final, si és així, és així.

Com has arribat a tenir aquesta llista de col·laboradors? Hi ha noms molt coneguts…

Sí, n’hi ha molts i, al llarg d’aquests deu anys, han anat variant. Vam començar amb Enric Bassegoda que, quan ja portava uns mesos publicant ressenyes, em va demanar per publicar al Biblionauta un escrit que tenia. Era sobre una sèrie de contes d’Espriu, que n’hi havia algun d’inspirat en Poe, i li vaig dir que sí, que cap problema. Al cap d’un temps, vaig pensar: calla, que coneixes en Solde [Joan Manel Soldevilla],  la Mercè [Cuartiella], en Jordi Casals… i els vaig anar demanant per col·laborar, en allò que jo més o menys sabia que els interessava. En Soldevilla i en Jordi Casals en el tema dels còmics, la Mercè, en els articles i de l’opinió, l’Enric també va anar fent coses i bé, fins a arribar a ara. Ja hi portem uns anys i bé, potser no ens llegeix tothom, però dins del mundillo se’ns coneix i jo crec que, també, a la gent li fa gràcia de participar-hi; quan demanes sis, vuit ressenyes a l’any, la majoria de gent sempre ens ha dit que sí. I els últims fitxatges: la Isabel [del Río], la Inés [MacPherson], en Sergi [Oset]… estan molt bé!

Què t’ha aportat a tu, El Biblionauta, personalment?

M’ha aportat conèixer molta gent, que és el que m’ha sorprès més, perquè al principi no sabia ni tan sols si el signaria jo com a Daniel Genís o hi posaria un pseudònim i em mantindria en l’anonimat, i així, a l’hora de criticar llibres que no t’agraden, també ets molt més lliure de fer-ho! Clar, ara coneixes els autors… Bé,  acabes donant la teva opinió, però potser no t’hi miraries tant, si no signessis amb el teu nom. També m’ha fet molta gràcia conèixer molts editors, que són éssers humans normals i corrents. Està clar que la seva tasca és heroica. A mi m’agrada seure amb ells i fer preguntes i tafanejar sobre com van aquestes coses. I amb els escriptors, també, i fer-los preguntes… M’ha agradat molt aquesta experiència.

I què creus que aporta El Biblionauta a la resta d’aquest món?

Ara, no ho sé, però sí que durant els últims cinc o sis anys, no hi havia tanta i tanta afició a la ciència-ficció en català. Ara sembla que hi ha hagut un boom els últims dos anys. Quan vam sortir nosaltres, no hi havia cap mitjà digital. Sí que hi havia els blogs de l’Eloi Puig  i en Raül Maigí, que anaven i van picant pedra, per bé que no exclusivament en català. Crec que som els únics que ho fem només en català i de gènere fantàstic. Per tant, aportàvem això, una certa notorietat. A més, sempre hem intentat dignificar-ho molt, agafant gent que en sapigués, que escrivís molt bé. Escriptors que ens diguessin la seva opinió; no només els fans, sinó també gent que ho fa desinteressadament però que no són amateurs.

En deu anys, deus tenir tot un anecdotari…

Ui, soc molt dolent en el tema de les anècdotes. Segur que n’hi ha alguna i ara no se m’acut. Quan vam ser finalistes del premi Rahola, el 2017, per exemple, em va fer molta il·lusió. No vam aconseguir guanyar; hi havia dotze o tretze finalistes, i em penso que mai en la història dels Rahola hi havia hagut tants finalistes dintre d’una categoria. Van anar hi gairebé tots allà, a l’acte de lliurament dels premis, i va ser molt divertit.

A part de gènere fantàstic, què llegeixes habitualment?

Jo abans llegia de tot, en castellà molt i en català, bastant. Però en aquests últims cinc anys en què ens ho hem pres més seriosament, ara només llegeixo fantàstic, que no vol dir només ciència-ficció, sinó literatura “estranya”. I en català: el 95% del que llegeixo que és en català. Això és molt estrany, perquè avui en dia està molt anivellat el que es publica en català i en castellà, però és per un tema del Biblionauta. Ara, amb el tema de la paternitat [l’entrevista va tenir lloc el dia abans que nasqués l’Oleguer, el fill d’en Daniel], m’he retirat del tema d’escriure ressenyes, i ara el que faig és només editar. Vull agafar una mica d’aire i també llegir només per gust, i llegir una mica més en castellà, perquè també hi ha llibres que em fan gràcia en castellà.

Tens alguna llista o pila de llibres per llegir? Relacionats potser amb la paternitat?

Sí, sí, sempre hi pots trobar alguna relació [riu]. Ara tinc un llibre pendent de Joe Hill, el fill gran de Stephen King; vaig llegir Cuernos perquè tenia unes idees que m’agradaven i em feia gràcia. I bé, no m’ha entusiasmat, però m’ha agradat. I ara estic llegint Salem’s lot, del pare, que ja sé que és un tret segur i era a la pila, i en Jordi Casals me n’havia parlat i sí, està molt bé.

A part de biblionauta, i a part de professor d’institut, també ets editor

M’hi he trobat pel mig! Com que fem moltes coses amb el Biblionauta, els de Mai Més ─penso que aquest és el quart any─  ens van proposar de donar-nos un cop de mà: estaven molt contents amb el que fèiem, ens volien donar un cop de mà i consideraven que la Freakcions [la revista que edita El Biblionauta] es mereixia sortir en paper i es van posar a la nostra disposició. Ens van fer la primera maqueta i ens van posar en contacte amb una impremta que ho fa molt bé de preu, que era el problema que havíem tingut sempre: demanaves un pressupost i es disparava moltíssim. I ens ho fan amb una qualitat realment fantàstica. Ens ha rutllat molt i, a partir d’aquell moment, vaig demanar a en Sergio [Pérez, editor de Mai més Llibres] que m’expliqués com podia fer-ho jo, això. I ara, de mica en mica, vaig agafant els relats que m’envien, els edito (en el sentit de corregir-los o esmenar-ne alguna cosa) i faig les maquetes amb la supervisió d’ell.

Però això és una feina d’un cop a l’any

Sí, però la faig a poc a poc. Pensa que ara ja vaig recollint relats i començant a fer la maqueta i és un procés molt laboriós.

Jo em referia més a la feina com a editor de llibres

Ah! No, perquè és un món que m’espanta moltíssim. I com que no hi poso la pasta… L’editor és més el que hi posa els diners. A la col·lecció “L’Arcà”, de Laertes, hi posa director. Perquè, quan vam començar amb en Jordi Casals, jo vaig comentar que haurien de sortir els noms per allà, i com que jo venia de Pagès Editors, ells tenen això: director, Antoni Munné-Jordà… El que passa és que la paraula director és molt pomposa. Nosaltres, el que fem, sobretot, és assessorar. A en Jacob Suárez, que és l’editor de Laertes, li proposem llibres que sabem que no hi són en català, mirem qui en té els drets, intentem parlar-hi i fer una miqueta de mitjancers.

Esteu fent una bona feina, tu i Jordi Casals a Laertes

N’estem molt contents; és un món difícil, perquè algun títol que volíem treure no ha acabat de sortir i hauria sigut molt bonic. Però algun altre que hem batallat molt, doncs sí que ho hem aconseguit. Per exemple, aquest any sortirà Clive Barker, que és un autor que m’agrada molt, autor de Hellraiser, que se n’ha fet pel·lícula, i és un dels grans del terror, i va costar molt aconseguir els drets. És una fita! Veurem si després hi ha resposta.

El procediment de negociació i compra de drets d’autor deu ser molt complicat

D’això se n’encarrega en Jacob. És un món tan obscur, en alguns casos…

O sigui: vosaltres dieu: estaria bé publicar aquest títol i aquest altre. I llavors ell és el que gestiona la compra de drets

 En el cas de Clive Barker, per exemple, va ser molt complex. Ho vam tenir molt de temps parat, això. Jo vaig parlar amb gent que coneix molt més aquest món i a través d’aquestes persones, en Jacob va aconseguir desencallar-ho. Aquests tractes, és l’editor qui els fa, però nosaltres li facilitem el que podem.

Com va ser l’etapa a la col·lecció Porpra i plata de Pagès Editors?

No agrairé mai prou a Antoni Munné-Jordà la confiança i l’experiència, també, de poder veure com funciona una editorial, encara que havia d’anar expressament a Lleida, a la seu de l’editorial. Va ser bonic. Després, va sortir el Neuromàntic, el llibre que jo volia que fos el primer, perquè la col·lecció portava molts anys sense traduir cap títol. Sortien cada any els premiats del premi Pedrolo i algun altre, sempre d’autors catalans, però no hi havia cap títol estranger. I bé, ho vam aconseguir, però vam suar sang. Ho vaig deixar perquè tenia la impressió que no hi havia un gran interès  en què la col·lecció reflotés. Havíem quedat que sortirien tres o quatre títols cada any, i no va ser el cas. També és veritat que hi va haver la pandèmia, però per contra van sortir altres títols. Alguns llibres han aparegut ara, amb el temps, però ja sense director, perquè ara mateix no en tenen, des que vaig plegar jo. Satisfet per l’experiència, però el resultat és molt minso.

I jo em pregunto, com és que t’has ficat en aquest marro d’escriure una novel·la. I apa, autor famós!

Famós entre els amics, que ja ho era! [riem].

Però la premsa se n’ha fet molt de ressò

Jo, d’escriure, sempre havia escrit ─que això és el que diu tothom, però fins que no publiques, no se sap─. Jo, de petit, ja escrivia. Veia una pel·li i després feia un conte que, estranyament, s’assemblava molt a aquella pel·li i l’ensenyava als meus pares perquè em diguessin que estava molt bé. I bé, jo tenia moltes coses començades, contes, relats… que no m’havien acabat de satisfer, que s’havien quedat inacabades. Tenia la idea de fer alguna cosa amb una mena de mitologia que, d’alguna manera ho, connectés tot, però no m’hi havia acabat de posar a fons i no acabava mai res. Tenia dues peces; primer treballava amb una i quan ja no donava més de si me n’anava a l’altra, i llavors tornava a la primera. I mira, suposo que hi ha un moment en què travesses una línia que dius, molt bé, ara ja sí que fa baixada, i quan et queda l’últim 50% del llibre, llavors l’enllesteixes.

Vas aprofitar el confinament per acabar-lo?

No, no el vaig acabar durant la pandèmia, al contrari del que ha fet molta gent. Va ser just abans; el que passa és que, amb la pandèmia, la cosa es va embolicar molt. A l’editorial Males herbes em van dir que si m’interessava molt publicar-lo amb ells, havia de tenir paciència. I com que per a mi era la primera opció, jo feliç de la vida. He hagut d’esperar un any i mig aproximadament.

Quina sort, no?

Per mi és un llibre “Males herbes”. M’és molt estrany classificar-lo com a un sol gènere, I Males herbes eren dels primers que van confiar en el gènere fantàstic en català. Tenen un catàleg boníssim, on hi ha uns autors que trobo que són molt importants.

Males herbes han fet alguns descobriments.

També! Ja a la revista havien publicat alguns noms com Víctor Nubla; crec que l’Adrià Pujol ja hi havia publicat, també; Max Besora igualment… És una pedrera de moltíssims autors. Enric Herce, per exemple, que ho està petant amb el ciberpunk… És una editorial que m’ha enamorat; tinc molt bona relació amb moltes altres: Laertes, Raig verd o Mai més, però que jo crec que sobre la literatura que m’ha sortit a mi, és allà on correspon.

Com el defineixes el teu llibre? Sense explicar-lo, perquè d’aquí uns dies faré la ressenya!

No sé com definir Uns déus ferotges… És una mena de viatge sobrenatural, com una road-movie, però literària, en què el personatge travessa el Mediterrani des de València fins al nord d’Àfrica i se’n va a parar a la Meca. Una mena de viatge fantàstic, que barreja Les mil i una nits i Lovecraft però sense monstres amb tentacles. Potser és més a prop de Poe i  La narració d’Arthur Gordon Pym, amb el crit de Tekeli-li que del Lovecraft dels tentacles.

Quant de temps t’ha calgut per escriure la novel·la?

És molt difícil de dir, perquè hi ha un arc del viatge del protagonista però després hi ha tot un seguit d’històries intercalades. I aquesta mena de contes que comentava abans que no van acabar en res. Són moltíssims anys, en què els he començat a fer moltes vegades i no m’acabaven d’encaixar. Molts anys, molts.

Deu haver hi molta investigació, també

Al darrere hi ha molta documentació, sí. Hi ha la tradició de les rilah, tots aquests llibres de peregrinació que hi vaig caure de casualitat. No sé com hi vaig acabar, en un d’aquests llibres; després en vaig llegir molts més per documentar la novel·la. Molts d’aquests llibres són cròniques de data i lloc, però en vaig trobar un que  explicava anècdotes i curiositats, es diu Viaje a Oriente, en la traducció al castellà, i és el viatge d’Ibn Iubair, un noi valèncià, com el protagonista de la meva història. Ibn Iubair passa pels mateixos llocs i per això el vaig utilitzar com a referent històric real.

Quan vas començar aquest relat tenies clar per on el faries anar? És a dir, la pregunta clàssica: ets de brúixola o de mapa?

Això a en Jordi li encanta! Jo soc un tio molt quadriculat. Faig un esquema per escriure-ho tot. Soc molt poc de lletres, en aquest sentit de la inspiració i aquestes coses, no soc gaire romàntic. Però és veritat que després ho vas adaptant. Més o menys volia un final com el que acaba tenint. M’encallava bastant en alguns aspectes de la història fins que, després de la lectura precisament de Gordon Pym sobre el manuscrit trobat, vaig veure la llum. Això em va permetre inventar un pròleg i un epíleg que ho embolcallessin tot. I llavors sí que va fluir molt més ràpid. L’esquema hi era però després va anar canviant.

Després de la publicació, com has viscut la promoció?

És estrany aquest món, perquè fas poques coses, però s’acumulen molt. Vaig anar a Barcelona i a Catalunya Ràdio, que va ser una experiència divertidíssima… però va coincidir en què treballava a l’institut, vam haver de canviar el dia; després, aquella mateixa setmana va sortir una peça al Diari de Girona… Tot acumulat, i ara ja fa un mes que no fem res. Ara bé, l’experiència va ser maca, i sobretot les presentacions, molt divertides perquè les fèiem amb amics. La primera va ser amb l’Antoni Munné-Jordà, després a Figueres vam fer una cosa enorme amb en Soldevilla, en Jordi i l’Enric Bassegoda, i després en vam fer una a la 22 de Girona amb en David Ruiz. Totes diferents però molt divertides. I bé, n’hi ha alguna més que si podem, la farem el setembre o octubre. De fet, ha anat molt bé, perquè ara mateix, em sembla que ja no hi ha llibres per fer presentacions, perquè s’ha exhaurit.

Caram! Enhorabona!

Merci! La idea és fer una reimpressió o una reedició ara, a l’agost, i per tant, a començaments de setembre, podrem fer alguna presentació més que ja teníem més o menys emparaulada. I al novembre hi ha el Festival 42, que això sí que em fa molta il·lusió. Participaré en una taula que és sobre història i fantasia. Hi haurà en Jaume Valor, que ara publicarà un llibre amb Spècula, i un parell d’autors més.

I ara que parles de Spècula, m’agradaria que parléssim un moment d’editorials independents

A veure, jo no soc un tiu gens positiu, més aviat soc pessimista. Estic súper content de com van les coses però els lectors a Catalunya són els que són. Hi ha molta alegria i està molt bé, però els lectors són els mateixos i cada vegada hi ha més editorials. Sí que és veritat que al lector generalista potser no li fa tanta por agafar un llibre que sigui de gènere fantàstic. I això no vol dir que hi hagi ara mig milió més de lectors d’aquest gènere en català, però ja hi ha cinc o sis o set editorials més que es dediquen a fer traduccions de gènere fantàstic. Per exemple, Kalandraka, que és gallega, però que publica textos en català i que ha fet un parell de llibres de ciència ficció en català. I fins ara feia àlbum il·lustrat. O sigui, un actor més.

La pandèmia també ha canviat hàbits de lectura i maneres de comunicar amb els lectors

Amb el tema de la pandèmia hi va haver una certa empatia cap a les editorials petites, que feien molta feina per xarxes: Raig verd va començar amb el tema L’aixeta i d’altres maneres de mecenatge, també Mai més que genera molta de feed-back a les xarxes, i ho fan molt bé, sempre fan publicitat a les cobertes dels traductors. Sempre hi ha al darrere moltíssima gent que fa retuits i saben moure’s molt bé pels mitjans. N’hi ha moltes altres que no publiquen exclusivament gènere, però que també fan coses de gènere i que ara pugen al carro d’aquestes editorials. I també hi ha algunes grans etiquetes que sembla que han perdut la por a dir que fanfantàstic o ciència ficció.

En el cas de Spècula, és un projecte xulo, perquè surt de l’editorial Llibres del delicte i qui el portarà serà precisament en Jordi Casals. I la diferència amb les altres, és que el que pretenen és publicar únicament autors catalans. I en català.

Això és arriscat perquè una traducció d’un Terry Pratchett o d’un Philip K. Dick sembla una garantia…

Les traduccions costen molts calés! Però pots tenir unes garanties de números; no tant amb un autor català. Ara bé, això sempre és un misteri. Per exemple, amb Laertes vam reeditar Soc llegenda, que a mi m’encanta i és el primer que vam treure amb en Jordi Casals. És una reedició del que ja hi havia al catàleg, amb la traducció actualitzada i que està súper bé. I ha passat desapercebut tot i ser un llibre fantàstic.

Què en penses de la literatura autoeditada?

Tot és molt digne. Autoeditar-se és una opció, però té uns riscos en el sentit que tu ets l’únic jugador. Ho escrius, t’ho edites, però jo crec que la feina de l’àrbitre és important. En una conversa amb en Sebastià Roig, ell era molt crític amb l’autoedició i comentava la importància de la tasca dels editors d’agafar un manuscrit i fer-hi feina. Això, amb l’autoedició, per exemple, no hi és. I en Sebastià també deia que no és feina de l’escriptor anar-se a vendre, això és feina d’una editorial. Hi estic molt d’acord.

I quant a l’edició independent? No tothom pot publicar amb grans segells…

Hi ha autors que prefereixen un altre tipus de editorial que no siguin les grans. Amb aquestes editorials, és una cosa més familiar: saben qui ets,  parlen amb tu quan hi ha alguna cosa, et truquen o t’envien un whatsapp. Cosa que amb les grans no passa. A part que, amb aquest tipus d’editorials, el teu llibre dura 15 dies a les taules de novetats i després, desapareix i busca’l!

Tornant al Biblionauta: deu anys de ciència-ficció i gèneres fantàstics!

Aquest any, com que fem deu anys, el que hem decidit és, entre altres coses, fer tot un seguit d’articles en què parlem de ciència ficció europea en llengües que no són l’anglès, perquè, si treus l’anglès, queden algunes curiositats orientals o africanes, però a Europa, quines traduccions tenim d’autors francesos, alemanys i italians? No és que no en tinguem, és que no en coneixem cap!

La literatura francesa o alemanya són enormes i Alemanya és un mercat brutal. Si treus l’anglès, el món és un mercat molt i molt gran. Per tant, en ciència ficció hi ha d’haver coses que desconeixem moltíssim i que entre nosaltres tampoc no hi ha cap tipus d’interrelació. I per això, ara estem publicant articles; de moment, n’ha sortit un en dues parts que es diu La ciència ficció a Itàlia, de Francesco Verso; també n’hem tret un sobre la ciència-ficció alemanya, del professor Lars Schmeink. Traduïts per la Sara Martín, que és la que coordina tot això. I ara en sortiran de la literatura romanesa, portuguesa i fins i tot romanx, que fa Mariano Villarreal, editor de la revista Hélice, que n’és un expert; realment, és apassionant!

Hi haurà alguna novetat referent a la revista Freakcions, de cares a l’aniversari?

A finals d’any, a part de la Freakcions amb els típics relats i la traducció, el que farem també és regalar als subscriptors un altre volum en paper, en què hi haurà un conte de la Carme Torras traduït a l’italià, un volum reversible en què hi haurà un conte de Francesco Verso traduït al català. El de la Carme Torras és un relat inèdit que en aquest especial es podrà llegir en italià i en la Freakcions, en català.