UNA DE GUÀRDIES SENSE SERENOS

Divendres 28 de maig, les Boges passàvem pel carrer Méndez Núñez. Eren més o menys les deu de la nit. A l’alçada del número 18 d’aquest carrer, una dona gran ens demanà pel carrer de Rocabertí. Ja la indumentària de la senyora cridava l’atenció: bata i sabatilles d’estar per casa, pijama… Li vam anar fent preguntes i així ens vam assabentar que recordava la seva adreça, però que no sabia trobar-la. Vam demanar-li si vivia sola, i sí, era vídua i els seus fills s’estaven a Girona. Va esmentar una cosina que vivia just al davant de casa seva, però en no trobar el seu domicili, era incapaç de localitzar la cosina. Les Boges vam trucar al 112, el número d’emergències de la Generalitat, ja que no disposàvem del telèfon de la Guàrdia Urbana. Vam explicar el cas a l’operador, que va derivar-lo a la Guàrdia Urbana. Ens van dir que no ens belluguéssim d’on érem, que ens enviaven una patrulla. Totes tres  vam deixar passar una estona, però els urbans no arribaven. La senyora cada cop es mostrava més confosa i neguitosa i va començar a contradir-se, a explicar incoherències; nosaltres fèiem com podíem per retenir-la al lloc on havíem convingut, mirant de no incomodar-la. Finalment, en comprovar que havia passat més de mitja hora, vam reclamar al 112 la presència dels agents. L’operador del 112, després de comunicar amb els urbans, va explicar que els municipals no es feien càrrec del cas i el mateix operador va passar la trucada  els Mossos d’Esquadra, que van presentar-se al lloc en qüestió de pocs minuts. Els agents no solament se’n van fer càrrec, sinó que ens van atendre amb gran professionalitat i una bona dosi de simpatia, cosa que, després dels nervis lògics que la situació generava, s’agraïa sincerament. Els dos mossos van acompanyar la senyora al domicili i van localitzar uns familiars que van acabar d’ocupar-se de la senyora, segons ens vam informar més tard.

Tot i així, el nostre estupor, la nostra indignació, és considerable: els urbans ens van deixar plantades al carrer, de nit, en una situació d’una certa emergència; se’n van rentar les mans sense dignar-se informar-nos de res (tenien el nostre número de mòbil). Les Boges encara avui ens en fem creus; no és un servei públic, la Guàrdia Urbana, al servei de la ciutadania que els paga el sou? Doncs com van poder permetre que els esperéssim i quedar-se tan tranquils? Si un cas d’aquest tipus no entrava en les seves atribucions o no podien resoldre’l en aquell moment, ho havien d’haver informat immediatament i, si més no, orientar-nos sobre possibles solucions. 

Davant d’un fet com aquest, les Boges ens preguntem si no cal que la ciutadania i el govern municipal es comencin a plantejar si paga la pena mantenir un cos de funcionaris que sembla que només val per escalfar cadires (o seients de moto) i perseguir vehicles mal estacionats, ja que quan se’ls necessita no es presenten i no se’ls sol veure ni patrullant a peu -que prou els convindria-,  ni resolent el caos circulatori que ja fa tants mesos que patim.