Etiqueta: ciència ficció

Fem un NaNoWriMo?

Fem un NaNoWriMo?

Heu sentit mai a parlar del NaNoWriMo?  Es tracta d’un repte d’escriptura compartit que l’escriptor nord-americà Chris Baty es va treure del barret el 1999 i que consistia a escriure una novel·la de 50.000 paraules durant el mes de novembre. El cas és que Baty Segueix llegint…

LA CIUTAT I LA CIUTAT

LA CIUTAT I LA CIUTAT

El tast a l’atzar  Es podria pensar que una furgoneta besz´ de visita per força devia ser memorable, a Ul Quoma, igual que una d’ulquomiana ho seria a Beszél. Però la veritat és que, tret que veiessin el senyal al parabrisa, la gent devia suposar Segueix llegint…

STAR WARS: UNA NOVA ESPERANÇA?

STAR WARS: UNA NOVA ESPERANÇA?

Fa molts, molts anys, es va estrenar una pel·lícula (mal anomenada) de ciència ficció que va esvalotar tots els aficionats al cinema: La guerra de les galàxies (Star Wars, en versió original). Per la manera de funcionar d’aquella època, la pel·lícula ens va arribar aquí amb mig any de retard respecte a l’estrena als Estats Units. Un temps, doncs, en què vam tenir l’oportunitat de veure reportatges per televisió, llegir grans quantitats de pàgines escrites i sentir tota mena de comentaris. La salivera que hi havia al voltant d’aquest tema era considerable. Finalment, el novembre del 1977 es va estrenar la pel·lícula a Barcelona. A Figueres encara tardaríem unes setmanes a veure-la. Em considero privilegiada d’haver pogut anar-la a veure a Barcelona, un cap de setmana que anàvem a veure els avis, amb els pares i els germans. Jo tenia tretze anys. En vam sortir encantats (almenys els nens). Per tot plegat (amb les ensaïmades i la nata insuperables de l’esmorzar de l’endemà, les explicacions que vam donar als avis i les mil converses que vam tenir nosaltres tres sobre la pel·li), Star Wars, per mi, sempre anirà lligada a un record feliç. Luke Skywalker es va convertir en el meu heroi; potser perquè ell era més o menys un adolescent, m’hi identificava molt. De Han Solo, l’oportunista de bon cor, me’n vaig enamorar una mica més tard. I Leia començava semblant una princesa del pèsol, però caram que trempada, la noia; crec que primer cop veia desmuntat un arquetip femení i això remou per dins.

El 1997, al cap de vint anys, es va estrenar la remasterització de la pel·lícula i aquest cop hi vaig anar amb en Ferran i els nostres dos fills. Ells ja la coneixien; segurament, l’havien vista en vídeo (o n’havien vist alguns fragments) o per la tele, n’havien vist dibuixos animats i devien tenir alguna joguina relacionada. També va ser una tarda memorable, de les que et queden gravades per sempre, amb berenar de xocolata desfeta incorporat. Els Ferrans s’hi van adormir en alguna part (el petit només tenia cinc anys i el gran és d’adormir-se); en Grau, que tenia sis anys, feia uns ulls com unes taronges i s’ho va passar tan bé com jo o potser més. Aquell any, els Reis van portar Legos i llibres de Star Wars.
L’imperi contraataca i El retorn del jedi van ser pel·lícules que ja no recordo en quin moment vaig veure. Sí que recodo una reestrena de totes dues a la Sala Edison amb desallotjament per amenaça de bomba incorporat, una situació que vam viure amb les amigues i les parelles respectives, i ho recordo més per la circumstància concreta que per altra cosa. Aquestes dues són capítols que no s’entenen sense la primera, i que a més no són gens ben acabades. La bestiesa dels Ewoks (són simpàtics però completament inversemblants, fet que resta molta credibilitat a la pel·lícula), i la foto de família al final de la trilogia, amb Darth Vader rehabilitat, què voleu que us digui. Darth Vader feia por, a la primera pel·li. Una por glaçada. Vader era el mal en estat pur. Després, en les altres dues pel·lis de la saga, l’halo brutal de la seva presència es perd del tot.
Anys més tard, es van estrenar les pel·lícules de la segona trilogia, la que molts vam anar a veure obligats pels nostres fills. Aquestes pel·lícules són grandiloqüents, carregades de focs artificials, però més que complementar la saga, se l’acaben de carregar. Només la mitja hora final de l’última (que ni recordo com es diu), al meu parer, retorna la dignitat perduda a tota la trilogia.
Aquests dies s’ha estrenat El despertar de la Força, que ha de ser la primera d’una nova trilogia de Star Wars. El tràiler que ens n’han ensenyat és emocionant i sembla que el film nou pinta prou bé. Especialment, al final del  tràiler, quan un Han Solo ja gran diu allò de Chewie, we are home (o cosa semblant), amb aquella veu profunda i el mig somriure tan propi del personatge, uf! Pell de gallina! Per la xarxa corre algun vídeo de famosos plorant en veure el tràiler. A mi em passa el mateix. Nus a la gola i una llagrimeta. Espero que aquest Despertar de la Força sigui realment
una nova esperança.