LA CIUTAT I LA CIUTAT

El tast a l’atzar 

Es podria pensar que una furgoneta besz´ de visita per força devia ser memorable, a Ul Quoma, igual que una d’ulquomiana ho seria a Beszél. Però la veritat és que, tret que veiessin el senyal al parabrisa, la gent devia suposar que aquell vehicle estranger no era a la seva ciutat, i que en conseqüència el devien haver desvist. Per regla general, els testimonis potencials no podien saber que hi havia res a presenciar.

 

La ciutat i la ciutat: cop d’ull 

Al moment de fer-ne la ressenya, he dubtat molt si col·locar aquest llibre a la secció Ciència-ficció o a la secció Policíaca del blog, perquè estaria ben situat en tots dos llocs.  Miéville ens planteja aquí una distopia o potser una ucronia, no ho tinc clar del tot, però tant és:  l’acció es desenvolupa en dues ciutats-estat situades en algun lloc indeterminat de l’Europa central o més aviat oriental, en un temps més o menys actual.

Però també estem parlant d’una novel·la amb tots els elements de la novel·la policíaca: una noia morta que apareix a la ciutat-estat que no és la seva natal; un investigador de la policia d’una de les dues ciutats, que ha de col·laborar amb la policia de l’altra ciutat, investigador amb un passat i un present tèrbols, i amb una segona de bord més jove i molt espavilada; una mena de secta que propugna que les dues ciutats, en realitat, són una de sola, i que s’assembla molt a una organització neonazi; i també una colla d’arqueòlegs que busquen l’origen comú de les dues ciutats.

I una gran mentida rere de tot plegat, a més de, com en tota bona distòpia, un govern que controla els seus ciutadans i una manca de llibertat personal que, per més escandalosa que ens pugui semblar, patim tots i totes, també al món anomenat “lliure”. I si no, passeu revista al que podem i al que no podem fer en temps de pandèmia.

El verb desveure

En tot el llibre, hi ha un verb clau: desveure. No podrem entendre gaire de l’entramat d’aquesta novel·la fins que no entenguem que, per als habitants de Beszel (la z hauria de dur un accent però l’editor de text no m’ho permet) només existeix (o millor, només ha d’existir) Beszel i per als habitants d’Ul Qoma només existeix Ul Qoma.

Ja de petits, als habitants de les dues ciutats els ensenyen a no veure, a deixar de veure els estímuls que els arriben de l’altra ciutat  ─en tot cas, quant a estímuls, hi surt guanyant Ul Quoma. Per què? Doncs, llegiu el llibre. Jo no ho explicaré pas. El cas és que els que no desvegin allò que no és propi de la seva ciutat, podran ser sotmesos al judici de La Ruptura (La Bretxa a la sèrie), una organització fora del govern ─d’aquelles que són més poderoses que el mateix govern─ que es cuida que no hi hagi barreges entre les dues ciutats.

Autor

China Miéville (Norwich, Anglaterra, 1972) va estudiar Antropologia social a Cambridge i es va doctorar en Relacions internacionals per la London School of Economics. És escriptor de fantasia, ciència-ficció i còmic, però també es dedica a la docència i a l’activisme polític d’esquerres. Com a escriptor, ell mateix s’emmarca en el moviment New Weird. Ha guanyat diversos premis: l’Arthur C. Clarke (tres cops), the British Fantasy Award (dos cops), el Locus  (quatre cops), l’Hugo, el World Fantasy Awards… i alguns més. És a dir,  una bèstia!

Quant a la seva producció literària, és molt extensa i comprèn obres de ficció i assaig. De l’assaig no ens n’ocuparem, i tampoc consignarem totes les seves obres de ficció aquí. Val a dir que La ciutat i la ciutat és l’única traduïda al català fins ara. Suposem que no serà l’última. En deixo unes quantes per anar ensalivant.

Obra

• Perdido Street Station, 2000
• The Scar, 2002
• Iron Council, 2004
• King Rat, 1998
• Un Lun Dun, 2007
• The City & the City, 2009 (La ciutat i la ciutat, 2019) 
• Kraken, 2010
• Embassytown, 2011
• Railsea, 2012
• The Last Days of New Paris (2016)

I els reculls de contes:

• Looking for Jake (2005)
• The Apology Chapbook (2013)
• Three Moments of an Explosion: Stories (2015)

Com a escriptor de guió de còmic, ha treballat a

• Hellblazer (1988)
• Justice League (2011)
• Dial H (2012–2013)

Quina enveja!

Editorial

L’editorial que ha dut a terme aquesta obra és Mai Més. Una editorial jove, nascuda el 2019, que s’ha imposat la meravellosa tasca de dur a la literatura en català les millors obres de gènere fantàstic de la literatura internacional contemporània i amb una perspectiva feminista, queer, integradora, ecologista... per tant, no es pot demanar més compromís a una editorial! Segons aquestes premisses, l’elecció dels llibres a editar és tan arriscada com encertada; gràcies a aquesta valentia, podem conèixer en la nostra llengua autors com el mateix Miéville, Rebecca Roanhorse, Octavia Butler, Tade Thompson, Terry Pratchett (fins ara, incomprensiblement, introbable en català)… i també els nostres Tamara Romero i l’admirat Marc Pastor.

Objecte llibre

Si el llibre ho mereix, m’encanta parlar-ne com a objecte de desig. Aquest n’és un; de tapa dura, pàgines d’un paper ni massa fi ni massa gruixut, de color crema i amb una de les tipografies clàssiques, en tinta negra, de bona mida i molt netes, que fan de bon llegir, amb interlineat de línia i mitja. La coberta de cartró dur està estampada amb la mateixa il·lustració que en decora el folre, la qual cosa garanteix la pervivència de la il·lustració si el folre es fa malbé. També el bon aspecte que el llibre tindrà encara a la nostra biblioteca, d’aquí a molts anys. La il·lustració, que cobreix les dues cobertes, és en realitat una obra de l’artista Cinta Vidal, retratista d’arquitectures inquietants, que s’adequa perfectament a la tesi que és el rerefons del llibre.

Vaja, que és un llibre maco, maco.

Fitxa tècnica

• Títol: La ciutat i la ciutat
• Editorial: Mai Més
• Traducció: Ferran Ràfols
• Il·lustració de portada: Cinta Vidal
• Any de publicació: 2009 (versió original), 2019 (traducció al català)
• Preu: 23,95€
• Procedència del volum: fira de la CATCON 2019

La ciutat i la ciutat, sèrie de televisió

“Si ets a Beszel, només veus Beszel”.

La sèrie de televisió, que manté el títol original, es pot veure a la plataforma Filmin. Es tracta d’una minisèrie, de 4 capítols d’una hora cadascun. És de producció britànica del 2018, amb Tom Shankland com a director; David Morrissey, ben conegut per la seva participació a The Walking Dead, fa de Tyador Borlú, l’investigador de Beszel i Mandeep Dhillon és Corwi, la segona de bord. Per cert, que la Corwi té un paper molt més rellevant a la sèrie que no pas a la novel·la.

Podria ser una sèrie de culte

La sèrie està molt ben feta, amb uns efectes especials que no envejarien res a una producció americana i un ritme que fa que els capítols passin en un tres i no res. Quant a l’argument, afegeix personatges i subtrames que no apareixen a la novel·la i que fan que la història sigui encara més enrevessada. Amb tot, la dualitat Beszel/Ul Quoma queda molt ben reflectida i el verb desveure s’entén molt aviat, més que a la novel·la (és el que té que et donin les visualitzacions ja fetes, no t’hi has d’esforçar). Tanmateix, i per a mi és un dels grans errors, els flashbacks del protagonista compliquen ─innecessàriament, al meu parer─ l’acció.

Els actors fan molt bé la seva feina, tot i que, personalment, David Morrissey em grinyola. És eficaç en la seva interpretació i la seva presència física escau molt al personatge; tanmateix, per alguna raó, en cap de les dues sèries on l’he vist no me l’he acabat de creure (l’altra era El petó de Singapur, res a veure amb zombis o policies distòpics). Deu ser mania personal.

M’ha agradat més la sèrie o el llibre? Fa de mal dir. M’han agradat tots dos. Però, per si algú vol un consell, millor que primer llegeixi el llibre i després vegi la sèrie. Veure, sense haver après a desveure, escenaris i situacions, perjudica la lectura.

L’opinió

La ciutat i la ciutat em sembla una novel·la excel·lent. Més que excel·lent. Ben construïda, versemblant, amb personatges amb els quals ens podríem identificar. Combina a la perfecció un argument de noir amb elements del fantàstic com són el fet distopicoucrònic i una planificació urbanística que només es podria dur a terme si l’arquitecte municipal es digués Escher. Aquest tipus de construcció de ciutat, crec que quedarà com a referent i com a part de l’imaginari del gènere, tal com s’ha esdevingut amb les tres lleis de la robòtica d’Asimov. I l’obra en si, ja és un clàssic de la literatura de ciència-ficció. Per tant, si aquest llibre us ha caigut a les mans, llegiu-lo.