MANUEL COSTA-PAU, UN HOME AMB ‘KNACK’

MANUEL COSTA-PAU, UN HOME AMB ‘KNACK’
Fa uns dies vam acomiadar Manuel Costa-Pau. Li vam dir adéu a l’església del costat de casa seva; érem tants que no hi cabíem. La família va tenir la pensada de posar megafonia, i la va encertar. Hi havia molta més gent a fora que a dins de l’església. A cop d’ull, més de tres-centes persones entre familiars, amics, coneguts. Gent que l’estimava i a qui Manel (trec l’article personal, que ell m’havia recriminat algun cop) havia estimat o considerat.
Aigua menuda. El verd dels arbres de Gaüses encara més verd i lluent sota pluja fina. Quina olor tan fresca de país moll.
La cerimònia, molt bonica i emotiva, va discórrer entre records de Manel explicats pels fills, néts i amics de l’ànima. Que present se’ns feia a tots en aquells mots, que vívid.
Sento pena per ell i no en sento. Va tenir una vida prou llarga, raonablement bona, atzars i aventures, una família gran i magnífica, i tants amics. Com a editor, deixa un bon llegat; com a escriptor, un corpus d’una qualitat excepcional. Savi com era i amb tant com tenia per explicar, tanmateix, és de suposar que s’hagi endut amb ell, com a mínim, tantes obres com ens n’ha deixat, i això em sap greu. Com lamento ─infinitament─ que no pugui veure el dia de la llibertat nacional, ell que la va gruar tant. Aquest dia, gens llunyà, els que l’hem conegut alçarem la copa invocant-ne el nom i agraint-li la lluita. 
Al final de les exèquies, deia una amiga comuna que semblava que Manel sempre havia de ser-hi. Com semblava que, per la finestra on lluïa la nostra bandera de combat, havia de sortir d’un moment a l’altre a saludar amb la mà.
Em sap molt de greu no haver-lo conegut abans. No haver pogut recollir més que unes engrunes del seu pensament, de la seva sapiència. I em fot i em rebenta que, si s’arriba a reeditar Turistes, sirenes i gent del país, o si es pot aplegar la seva exquisida poesia en un o diversos volums, ell ja no ho podrà veure. Ara, tant de bo hi hagi aquestes reedicions i noves edicions. I la publicació d’Íngrida-Àfrica, i l’edició de la trilogia (amb Janna i Diana Palmer) anotada i comentada, i la seva correspondència i, i, i… i que no tot plegat no tardi!
Enyoro en Manel (què vols que et digui, estimat Manel, ara em cal, l’article); aquell seu ‘knack’ de què sovint parla Enric Pujol (simpatia, naturalitat, talent…?), la rapidesa i facilitat amb què formulava un aforisme al mig de qualsevol conversa, la trucada dels diumenges, els poemes declamats amb passió i amb dicció envejable en qualsevol àpat. Tinc la sort de guardar amb mi tots aquests records, juntament amb converses magnífiques a Gaüses, i un bonic dia de Diana Palmer a Portbou.
Descansa, Manel, però no deixarem el teu record en pau.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *