DONA I TREBALLADORA

A les Boges, les obres de Jane Austen mai no ens havien fet ni fred ni calor. La trobàvem una molt bona escriptora, sí, però retòrica, insulsa i frívola. Com la tertúlia que sostenen cada dimarts al matí les divines Marta Ferrusola i Judit Mascó al programa de Catalunya Ràdio, però situada a cavall dels segles XVIII i XIX. Un bon dia, tanmateix, vàrem llegir Una cambra pròpia, de Virgina Woolf, i ens van caure moltes benes dels ulls. Si, al llarg de la història, no hi ha hagut més dones escriptores i artistes en general, científiques, periodistes, o que pertanyessin a qualsevol gremi dels que honoren homes, no ha estat per manca d’intel·ligència, de capacitat, de claror d’enteniment, sinó per la repressió a què el gènere masculí les ha sotmeses i per la manca d’independència física i econòmica que les dones hem patit de mil·lenis ençà. Això pot semblar una obvietat, però la repressió no es manifesta només en el fet que el treball femení hagi estat mal vist (quanta hipocresia: a les classes populars, el treball femení ha sostingut moltes economies de fa segles, i les classes benestants sempre han tingut dones al servei, quan no esclaves). La dona, fins no fa tants anys, ha estat tractada com a disminuïda mental (sempre dependent de familiars mascles per a qualsevol decisió, vital o trivial) si no com a bèstia de càrrega i paridora. Woolf parla de Jane Austen escrivint d’amagat, en un món que per a ella es reduïa a les relacions socials que mantenia en l’entorn limitat de la burgesia rural. Sense la possibilitat d’unes mires més àmplies, d’un univers més dilatat, la senyora Austen no va tenir més remei que escriure sobre aquests temes que ara ens semblen això, frívols. I ho va fer amb mestria. Tot i això, els dos segles transcorreguts no han servit perquè algunes dones, amb molt més que les cinc-centes lliures de renda de què parla Woolf, que han tingut accés a les més altes posicions socials, com les abans esmentades Ferrusola i Mascó, evolucionin cap a una visió completa i solidària de la dona. I si no ens entenem, sintonitzeu l’esmentat programa de ràdio un dimarts cap a mig matí.

Aquesta reflexió profundíssima se’ns acut al voltant del 8 de març, Dia de la Dona Treballadora. Ja fem tard, ho sabem, però com tots els sants, les diades commemoratives també tenen capvuitada. Amb aquest mateix motiu, el dia 10 de març s’ha inaugurat l’exposició Empordoneses, que recull cent trenta propostes artístiques -en general- a càrrec d’homes i dones de tota la comarca. Nosaltres també hi hem participat. Val a dir que la mostra no es planteja des d’un punt de vista reivindicatiu, sinó que pretén recollir el món de la dona, com a creadora -amb una visió del món concreta- i com a objecte de creació. Després de veure totes les obres, n’hem tret algunes conclusions. Ens ha cridat l’atenció, de primer, que les obres que s’exposen en aparadors de botigues, molts cops, resten invisibles. No pas per mala voluntat, tot el contrari, perquè les botigues que han allotjat obres ho han fet voluntàriament i algunes s’hi han esmerçat molt. Alguns cops, una alçada excessiva o un angle impossible, i també l’ocultació parcial o el camuflatge amb el contingut de l’aparador dificulten i fins impossibiliten la contemplació de l’obra. I llavors, els temes de les obres: la reivindicació hi és pràcticament absent.

No som feministes de les que els anys seixanta es treien els sostenidors (en aquell temps ens faltava molt per a dur-ne). No prediquem que la dona vagi a treballar a les mines (bé, si vol que hi vagi, però nosaltres no ens hi fotríem ni per força, tot i que això també seria un símptoma de normalitat igualitària). Però som professionals dels nostres oficis respectius, i els compartim amb la casa i també amb l’educació dels fills. I sabem el pa que s’hi dóna. Sabem què passa quan vols tenir fills: que has de fer mil i un malabars i de vegades et toca deixar la feina. Sabem qui neteja la cambra de bany i qui es preocupa que l’home de la casa vagi net i planxat. Els nostres caps de setmana es redueixen a unes hores per mor de la planxa i el pal de fregar. Les que hem treballat amb homes i sota les ordres d’homes, hem hagut d’aguantar algun que altre assetjament, hem hagut d’escoltar brometes sexistes de les que no fan punyetera gràcia dia sí, dia també, hem hagut de suportar al·lusions al nostre aspecte físic i al nostre vestuari i tot això a canvi d’un sou que sol ser menor que el dels companys amb la mateixa categoria. I el pitjor: tot plegat és tan habitual que ni hi parem esment. Bé, això i la presència contínua del futbol.

A Empordoneses hi hem vist paisatges i marines. Hem vist molts nus femenins i obres on es retraten mestresses d’ètnies diverses. Ara, ens hi ha faltat el puntet reivindicatiu. Entre tantes obres, només una es referia a la prostitució (nosaltres, totes dues, el vàrem tocar en la passada edició). La prostitució, que hauria de ser un dels grans temes contra el qual no només totes les dones, sinó la societat, en bloc, s’hauria de revoltar. Tenint en compte que, si la prostitució existeix, és perquè hi ha homes que en fan ús. I no en deuen ser pocs, quan hi ha tants prostíbuls i macroprostíbuls a la vora de les vies principals. Nosaltres no sabem si la prostitució com a “institució” s’hauria d’abolir, encara que, pel nostre gust, demà mateix ho acabaríem. No sabem si hi ha dones que vulguin -amb tots els elements que calen a l’abast per a prendre una decisió- dedicar-se a aquest ofici. No sabem si totes aquestes senyores (i diem senyores, perquè ens mereixen un gran respecte) que es veuen a les carreteres, les que treballen als prostíbuls, les que s’anuncien als diaris, triarien aquesta possibilitat de feina si en tinguessin d’altres. Però si ho fessin, si així ho decidissin, haurien de tenir una legislació al darrere que les protegís i les dignifiqués, una sanitat que les emparés i sobretot, una societat que no les contemplés com a desferres immundes i com a objectes dignes només de menyspreu, de broma fàcil i de maltracte. I com elles, sense comparar les seves feines, les dones que netegen cases d’altri. Netejar, ho podem fer tots (i emprem el plural masculí amb tota la intenció), però si ens ho fan, millor, perquè costa un esforç i fa mandra. Per tant, la gent que neteja per a altres hauria d’estar ben pagada i ben considerada, en comptes de ser l’últim -o el penúltim- mico de la societat.

Per tots aquests temes, cal que hi hagi dies reivindicatius, senyora Ferrusola. Ens fan evidents les mancances de la nostra societat. Que n’hi hagi un cada any, ens obliga a reflexionar almenys un cop a l’any.