DIUMENGE 25 D’AGOST – EL QUADERN GRIS

Suposo que, si em comparo amb la mitjana, llegeixo força. En realitat, però, llegeixo força menys del que jo voldria. No es tracta d’establir cap rècord, cap marca de la qual enorgullir-me en aquest blog o davant d’amics. Tanmateix, crec haver travessat la ratlla de la meitat de la meva vida (ja fa dies) i hi ha un llistat enorme de llibres interessants que potser no llegiré mai. I a la meva “biblioteca dels llibres empolsegats” n’hi ha una bona colla que, desplaçats per la novetat o per les “llaminadures” que trobo a la biblioteca, continuaran empolsegats per molts anys.
Aquesta reflexió ve a tomb d’El Quadern gris, de Josep Pla, que vaig començar deu fer un parell de mesos i més que en durarà. Amb Pla he fet com amb Proust, Joyce i d’altres grans autors: se n’ha dit i escrit tant, que fa respecte d’entrar dins del seu món, com si anéssim a torbar qui sap quina pau amb les mans impures. Com si fóssim massa ignorants per entendre’ls, o indignes de la seva paraula. Tot això són límits que ens autoimposem, que m’autoimposo, potser com a excusa per poder llegir ─sense remordiments─ textos més de moda o que no exigeixin res. Bé, tothom que llegeixi el que vulgui quan vulgui, i jo ara llegeixo Pla.
El Quadern gris és un monument. I jo, amb aquest blog, no faig altra cosa que imitar-lo. Pobrament, tristament i amb molta enveja. Pla inicia el dietari el dia que fa vint-i-un anys. D’acord que, en publicar-lo molts anys més tard, el revisa i en corregeix alguns paràgrafs (com així mostra l’edició facsímil que també posseeixo, i que em van regalar pel meu aniversari ja fa uns quants anys). Però Pla, a vint-i-un anys, ja era ell. Un geni.
El llegeixo a trossos, i en marco algunes frases amb llapis. Són afirmacions d’un home que coneix el món, i no pas d’un noiet de casa bona. Són sentències d’aquelles que m’agradaria recordar per poder-les deixar anar, com fan els tertulians dels programes de ràdio, al bell mig d’un discurs (per cert, com s’ho fan?).
M’enduc Pla a l’hospital. Espero no estar-hi gaire estona, però així i tot me l’enduc. Vaig a urgències, ahir vaig caure pel carrer i vaig parar el cop amb la mà dreta. No crec que m’hagi trencat cap os, però tinc el dit anular tot inflat i blau ─ha calgut tallar un anell, que no em trec mai, perquè m’escanya el dit─, i part del palmell i del dors també fan mala fila.
A l’hospital, un traumatòleg jovenàs i simpàtic em confirma, després de fer-me un parell de radiografies, que no hi ha fractures, però m’immobilitzen els dos dits mitgers i hauré d’anar així uns quants dies. I si pot ser, amb la mà enlaire.

Diu Pla, a propòsit del Dietari de Francesc Rierola que llegeix, “El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.”. Indefectiblement, li dono la raó. És el que fem la majoria.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *