DIMARTS, 7 D’AGOST – DIA ESTRANY

Arribar a casa diumenge al vespre va ser un petit trauma. La vista des del balcó i la meva finestra és terriblement prosaica: l’edifici del davant. Un edifici que no hi hauria de ser, perquè és il·lògic i, si ens hi posem, segurament és il·legal. Ocupa l’espai que hauria de ser una zona verda o una plaça. Si el bloc de pisos no existís, des del meu balcó del quart pis veuria Roses. Quin contrast amb el paisatge que m’envoltava només una hora abans.

A casa, tret de mi, no hi havia ningú. En Ferran va anar a ajudar en Ferran petit a la granja, en Grau havia anat d’excursió amb la Beth. Jo vaig aprofitar per posar ordre, netejar la cuina (que dijous vaig deixar neta i ja no ho era tant), desempaquetar, desmoralitzar-me, posar roba a la rentadora. Tornar a començar el cercle viciós de la mestressa de casa. 

Dilluns, l’esborro de la memòria: vaig treballar. És el mal de tenir minijobs. Per fer un sou que et permeti viure has de tenir-ne més d’un i més de dos, fins i tot, i llavors no coincideixen les vacances, o ets free lance i no en fas. Diuen que a Alemanya només hi ha, aproximadament, un 7% d’atur. Però, dels qui han trobat feina en els últims temps, quants treballen en minijobs? Com viuen? Això ningú no ho explica, i demostra que l’estadística i la realitat no són ben bé el mateix. Però no ens queixéssim (almenys jo): gràcies i que durin!

Avui, dimarts, ha passat una cosa estranya. La Xixa, la nostra gata, està en zel. No l’hem feta esterilitzar, perquè no ho trobem just. Però avui ha quedat demostrat que la justícia i la biologia no tenen res a veure. Jo anava a sortir de casa, a les 8 del matí, per anar a caminar. He despertat en Grau per donar-li instruccions. La gata ha entrat a l’habitació i s’ha enfilat a la finestra. Jo la volia distreure, perquè sempre m’ha fet por, tot i que sé que els gats s’enfilen i els agraden les altures (menys al gat de la Roser, que clarament és un ca-gat). Però a la molt boja li ha donat per marcar territori i ho ha fet a la seva manera: fregant la cara pel caire exterior de l’ampit de la finestra. I quan ho fa, sol acabar amb una tombarella. En Grau l’ha vista i ha intentat agafar-la, però no ha tingut temps. La Xixa ha saltat, involuntàriament, al buit. En Grau s’ha abocat a la finestra plorant. Jo m’he tapat les orelles (per no escoltar el xaf) i he cridat. Però, en comptes de xaf, ha fet cataclonc: ha caigut sobre la furgoneta dels del negoci del baix de l’edifici. D’allà ha saltat i se’ls ha ficat a dins de la botiga. Hem sortit corrents de casa, en Grau en pijama i descalç, i hem anat a recollir-la. Ell l’ha poguda agafar, i només d’arribar a casa li ha saltat dels braços i s’ha amagat sota el meu llit. Jo la veia bé i per això he sortit a complir amb el pla inicial,  i en Grau s’ha quedat a casa i ha vigilat l’animaló. Hem quedat que la duria al veterinari, però no l’ha poguda agafar, i quan torno a casa l’arraconem entre tots dos amb l’escombra (delicadament), la fiquem al transportí i la portem al veterinari, que, finalment, ens confirma que no té res i s’endu, de premi, una esgarrapada i un tall. Després de les primeres exploracions, no vol que la toquin: ha d’estar adolorida de pertot. I té un tall en un llavi, i prou. Li hem de donar antiinflamatoris durant tres o quatre dies perquè ho passi tant bé com pugui. El veterinari avisa que això no servirà de res, i que si no la capem, podria tornar a passar. Quin ensurt, tots tres! 

A la tele, a la tarda, posen un episodi de Plats Bruts amb l’argument d’un gat que tiren pel balcó i les conseqüències que això porta. Ironies…