DESCOBRIR MAHFUZ
La darrera sessió del club de lectura de l’Antaviana, que va tenir lloc dimarts passat, va versar sobre Miramar, una obra del premi Nobel egipci NAGUIB MAHFUZ. Aquest escriptor, que el club retrobava després d’haver llegit, fa un parell d’anys, El carreró dels miracles, és un dels autors de culte de les Boges. La Boja lletrapresa va descobrir-lo d’una manera casual, que és com es fan els millors descobriments. Buscava unes dades sobre la ciutat d’El Caire en una guia de viatges i vet aquí que s’hi troba un itinerari turístic basat en la vida i l’obra d’un escriptor -per a ella completament desconegut- anomenat Naguib Mahfuz. Seguint el fil de la guia, fa una llista amb les obres que el llibret esmenta i se’n va cap a la biblioteca. Torna a casa prou carregada: El carreró dels miracles, Entre dos palacios, Miramar, La taberna del gato negro. Comença per El carreró… i no el pot deixar. Fins llavors, d’Egipte només en sabia històries de faraons i de reines faraó i, de sobte, s’enfrontava amb un país real, amb personatges de carn i os, que intentaven escapar-se, cadascun a la seva manera, de la misèria on es trobaven immergits; aprenia noms nous en una llengua rica (malauradament, traduïda); caminava pels carrers d’El Caire : el carrer de Sanadiqija, la plaça de la reina Farida, el carrer Azhar. A partir d’El carreró…, cada nou llibre de Mahfuz que llegia era un goig, però ja no una sorpresa, perquè havia après que Mahfuz mai no la decebria.
Naguib Mahfuz va néixer a El Caire el 1911. Fill d’un funcionari, va estudiar filosofia i es va iniciar en l’escriptura produint articles per a revistes. Admirador dels grans autors europeus, va traduir a l’àrab obres de la literatura anglesa . Les seves primeres obres literàries, a banda d’una sèrie de contes, van ser tres novel·les ambientades en l’època faraònica. Aviat va abandonar el seu projecte d’escriure’n una sèrie de quaranta (que havien de glorificar el passat del seu país) per dedicar-se a explicar amb tot detall com eren els seus coetanis. I no hi ha cap dubte que ho va aconseguir, al llarg de prop de cinquanta llibres. Aquí és on rau la primera sorpresa que es va endur la Boja: l’habilitat de Mahfuz en crear i descriure personatges és tan gran que, si salvem les distàncies temporals i geogràfiques, els tipus i les actituds que tan minuciosament retrata els podem reconèixer fàcilment: la religió com a base de tot ordre, la militància nacionalista, la bel·ligerància política dels àmbits estudiantils, la prostitució com a sortida per a tantes joves, la relaxació moral de les classes benestants, la misèria arreu, la picaresca dels més desvalguts, la corrupció del funcionariat i la policia, la manca de futur per als joves. Avui en dia, quan -tot i la crisi- som més rics i més cultes, algunes d’aquestes actituds ja han passat a la nostra història (d’altres encara perviuen, per bé o per mal), però no fa tant de temps que eren plenament vigents.
Mahfuz va morir el 2006. El 1996 havia sobreviscut a l’atemptat d’un grup radical islàmic que l’havia proclamat heretge per la seva orientació al diàleg entre les diferents cultures. A conseqüència d’aquell atac, va perdre la vista, l’oïda i part de la seva mobilitat, tot i que això no li va impedir de dur una vida relativament activa. Va continuar publicant articles i escrivint relats molt breus fins al final.
Cal descobrir i redescobrir Mahfuz. La seva literatura, a voltes tendríssima, a voltes cruelment descarnada, ens proporciona un indescriptible plaer estètic, però també lliçons que no hauríem d’oblidar mai. Llegir Mahfuz és llegir la vida.
Naguib Mahfuz va néixer a El Caire el 1911. Fill d’un funcionari, va estudiar filosofia i es va iniciar en l’escriptura produint articles per a revistes. Admirador dels grans autors europeus, va traduir a l’àrab obres de la literatura anglesa . Les seves primeres obres literàries, a banda d’una sèrie de contes, van ser tres novel·les ambientades en l’època faraònica. Aviat va abandonar el seu projecte d’escriure’n una sèrie de quaranta (que havien de glorificar el passat del seu país) per dedicar-se a explicar amb tot detall com eren els seus coetanis. I no hi ha cap dubte que ho va aconseguir, al llarg de prop de cinquanta llibres. Aquí és on rau la primera sorpresa que es va endur la Boja: l’habilitat de Mahfuz en crear i descriure personatges és tan gran que, si salvem les distàncies temporals i geogràfiques, els tipus i les actituds que tan minuciosament retrata els podem reconèixer fàcilment: la religió com a base de tot ordre, la militància nacionalista, la bel·ligerància política dels àmbits estudiantils, la prostitució com a sortida per a tantes joves, la relaxació moral de les classes benestants, la misèria arreu, la picaresca dels més desvalguts, la corrupció del funcionariat i la policia, la manca de futur per als joves. Avui en dia, quan -tot i la crisi- som més rics i més cultes, algunes d’aquestes actituds ja han passat a la nostra història (d’altres encara perviuen, per bé o per mal), però no fa tant de temps que eren plenament vigents.
Mahfuz va morir el 2006. El 1996 havia sobreviscut a l’atemptat d’un grup radical islàmic que l’havia proclamat heretge per la seva orientació al diàleg entre les diferents cultures. A conseqüència d’aquell atac, va perdre la vista, l’oïda i part de la seva mobilitat, tot i que això no li va impedir de dur una vida relativament activa. Va continuar publicant articles i escrivint relats molt breus fins al final.
Cal descobrir i redescobrir Mahfuz. La seva literatura, a voltes tendríssima, a voltes cruelment descarnada, ens proporciona un indescriptible plaer estètic, però també lliçons que no hauríem d’oblidar mai. Llegir Mahfuz és llegir la vida.
Montserrat Segura