CARTA OBERTA AL CIUDADANO JOSÉ LUIS TORRES GONZÁLEZ

(En resposta a la Carta abierta a un independentista, de José Luis Torres González, publicada a www.ediari.cat)

Conegut, per bé que no tractat, ciudadano Sr. Torres González,

com que no ens coneixem personalment ni hem menjat mai macarrons del mateix plat, us tractarem de vós, que és com la gent del nostre país tracta els seus conciutadans per carta.

Vós sí que deveu estar content, atesos els resultats de la vostra formació a la nostra ciutat. Si us som sinceres, nosaltres no n’estem tant. Esperàvem que l’independentisme engreixaria altres files que no les que ha alimentat. Dit això, demostreu que ens coneixeu ben poc si penseu que sortirem al carrer amb les forquetes per un resultat per a nosaltres tan decebedor.

De la vostra carta ens sorprèn en gran manera la disquisició que feu sobre els sentiments; primer en parleu i després dieu que obvieu de parlar-ne: potser que us poseu d’acord amb vós mateix; aquest fet us pot conduir a l’esquizofrènia. Ara bé, si parlem de sentiments, analitzeu bé els vostres. Aquesta pretesa unitat d’España que defenseu tan aferrissadament, voleu dir que és res més que un sentiment? N’esteu segur que té alguna base real i tangible? Perquè nosaltres no li trobem cap justificació, a aquest orgull espanyol. És per la conquesta d’Amèrica, on es van sotmetre i aniquilar tants pobles, de la qual encara no s’han refet? És per la colonització d’Àfrica? Us n’adoneu que per allà on España ha clavat les grapes  no hi ha tornat a créixer l’herba? Només hi ha un lloc al món on aquest gloriós país no ha pogut acabar ni amb els sentiments ni amb el tarannà ni amb la cultura del seu poble: Catalunya. I no serà pas per manca de provar-ho, no, sinó per ineptitud.

Ens fa gràcia -per no dir ràbia- que ens vulgueu donar lliçons de democràcia, precisament vós. Hauríeu de saber que la democràcia respecta la voluntat de la majoria, però no per això deixa de protegir la minoria. Si les tornes canvien –que no ho dubteu, canviaran, i gràcies a persones com vós, que ens feu bullir la sang– no patiu: els catalans som pacífics i pactistes de mena. No es preveu la formació d’un Comitè de Salut Pública. I per si us preocupa aquest: i ara què?, fa molts anys que estem fent el rodatge. Tenim govern, tenim Parlament –el primer del món, no ho oblideu. Estem a punt. 

No ens compareu, si us plau, la relació España-Catalunya amb un matrimoni. Un matrimoni ha de ser consentit i desitjat per totes dues parts; en el cas que ens ocupa, Catalunya és una esposa sotmesa, violada i maltractada, a més de ser la part contractant que aporta més virolles. Gràcies per la vostra classe magistral sobre dret civil català. I quina sort que hem tingut de tenir els Borbons de sobirans, tan campechanos, ells, i també el seu avantpassat, que no ens va derogar el nostre dret civil (devia ser l’única cosa que va respectar-nos). I no ens parleu de Franco, el colpista, que  ens podríem emprenyar. No entenem pas on punyetes veieu el  paral·lelisme!

I és clar, com que tornem a la política, ens hauríeu d’aclarir qui són els fills, i si en tenim, segur que ja fa temps que els tenen a España en alguna masmorra. Disculpeu-nos la franquesa: els catalans no tenim per costum quedar a deure res. Si de cas, ja deu fer molt temps que ho hem pagat. O no heu sentit a parlar de l’espoli fiscal que pateix aquesta beneïda terra; si actualment es calcula en uns vint mil milions d’euros anuals (basant-nos en les balances fiscals del 2008), feu el còmput de les equivalències en les monedes dels 300 anys que fa que dura la broma (de mal gust). I si tant els agrada aquesta baluerna belle et inutile que és el castell, el Ministerio de torn que el faci desmuntar pedra per pedra  i se’l planti al bell mig de la Meseta, ja que no ens deixen fer-ne res. 

Ciudadano español, tots els pobles del món tenen dret a l’autodeterminació. No creiem que calguin més aclariments. Si amb això no en teniu prou, i tanta ràbia us fa ser català, no cal que espereu més, perquè la independència, fixeu-vos-hi, ja va arribant. Aneu, doncs, fent les maletes, que nosaltres, les Boges,  no som de plorar als comiats.

P.S. Us suggerim els tallers literaris de l’Ateneu Barcelonès. La vostra rància prosa fa 300 anys que ha passat de moda, i vós no sou ni Quevedo ni Lope de Vega. En especial, penseu a fer-vos mirar les subordinades i l’ús dels incisos. Ja ens direu com us va.



4 thoughts on “CARTA OBERTA AL CIUDADANO JOSÉ LUIS TORRES GONZÁLEZ”

  • Vasili, ets un geni. Tu has entès com ningú l'essència d'aquest personatge. Haurem d'obrir un facebook amb el nom de " Damnificats per l'estil de José Luis Torres Gonzàlez".

  • Dit de la manera a què ell ens té acostumats: el senyor Torres, fent un ús abusiu, és a dir, per fer-nos entendre, que no és senzill ni – de vegades – barat, posant la nostra paciència a prova, tot i que exercint un dret universal (malgrat que de vegades no tant com per poder-lo qualificar amb aquesta generositat) reconegut pràcticament arreu, com és el de llibertat d'expressió (ahí me las den todas), ha tornat a incòrrer (valgui el justificat – tot i que potser no prou argumentat – és d'aquest mot tal vegada excessiu) en un dels seus excessos literaris impossibles de llegir contenint la respiració fins que hom es troba un punt i pot dedicar-se a reconstruir la frase principal, perduda, nogensmenys, entre un cabdell de subordinades supèrflues (si quieres arroz, Catalina) que en poc – o en res – contribueixen a nodrir el significat del que aquest subjecte empeltat a l'Empordà pretén dir-nos.

  • I sort que escriu només en l'àmbit local perquè, si ho fes en l'estatal, la "Real Academia de la Lengua", en veure els seus escrits, o li donava la independència al territori que l'acollís, o ens enviava l'exèrcit i declarava l'estat d'alerta "agramatical"… Ja ja ja!

  • Mai podrem agrair-li a aquest home tot el que ha fet per la independència.

Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.