Anna Teixidor, periodista d’investigació

Anna Teixidor, periodista d’investigació
Foto Anna Teixidor
Anna Teixidor al lliurament de la Fulla de Figuera de plata

En els dies en què redacto aquesta entrevista, a Anna Teixidor i Colomer (Figueres, 1978) ─juntament amb Marc Faro i Costa─ li ha estat atorgat el premi Carles Rahola al millor projecte de comunicació periodística pel treball Josep Costa Serra (1898-1976), la mirada d’una nissaga de majordoms al castell de Peralada. També en aquests dies, s’ha anunciat que el 25 de març s’estrenarà a la plataforma Netflix una sèrie documental que es diu 800 metros. Aquesta sèrie parteix del treball d’investigació dut a terme per la periodista i que va cristal·litzar, en primer lloc, en diversos reportatges documentals per al programa 30 minuts de TV3 (vegeu la ressenya més avall) i en els llibres Combatents en nom d’Al·là (Ara llibres, 2016) ─en castellà, En nombre de Alá (Plataforma Editorial, 2017)─  i Sense por de morir. Els silencis del 17-A (Editorial Pòrtic, 2020) ─en castellà, Los silencios del 17-A (Editorial Diëresis, 2020).

Les aparicions a la televisió i els seus llibres són la part més notòria en la carrera d’Anna Teixidor, o si més no, la que fa que la reconeguem de seguida; però no és l’única. Teixidor ha fet una important feina en el relat de la història del periodisme (figuerenc sobretot, però també de l’Empordà) i en l’àmbit de la història del republicanisme empordanès, especialment amb la monografia dedicada a Josep Puig Pujades, que ha posat en valor una figura molt oblidada de la nostra història recent. Aquesta dedicació a la ciutat, però també el fet d’estendre una mirada fresca i crítica a les realitats menys agradables de la societat actual, li va valdre el passat octubre la Fulla de Figuera de Plata, un dels majors reconeixements que l’Ajuntament de Figueres concedeix a persones significades de la ciutat pels seus mèrits i la seva trajectòria professional i vital.

  • Què va suposar per a tu haver rebut la Fulla de Figuera de plata?

D’entrada, una sorpresa, perquè recordo que vaig estar mirant qui més havia estat guardonat en anys anteriors i vaig veure que en alguns casos era ja a títol pòstum o bé eren persones ja grans, amb una llarga i dilatada trajectòria i que, per tant, a una persona jove al punt mig de la seva vida professional, doncs sembla que encara és aviat per valorar què has fet i què has deixat de fer. Però m’ha sorprès molt, també, perquè vaig veure que tenia molta més transcendència que un premi local; que tenia un cert prestigi, fins i tot. Per les felicitacions que he rebut, algunes fins i tot d’institucionals, d’institucions que m’han enviat cartes a casa. Llavors, llarga vida a la Fulla de Figuera de Plata! També suposa el que va dir Jaume Guillamet [guardonat també el 2021 amb el títol de Fill Predilecte de la ciutat] durant l’acte de concessió: el seu pare ─que també havia estat reconegut amb el mateix títol─ li havia inculcat que Figueres era com la ‘pàtria petita’, i que aquest reconeixement era una dignitat però també una responsabilitat per explicar Figueres al món.

Amb el professor i amic Jaume Guillamet
Amb el professor i amic Jaume Guillamet

Foto Premis Dia de CiutatFoto de família dels guardonats als Premis Dia de Ciutat

  • Ara et sents amb aquesta responsabilitat, d’explicar Figueres al món?

Potser més que explicar-la, es tracta de ser mereixedor i deutor de la distinció, i sobretot d’actuar amb un codi deontològic curós amb la feina que fem i que mai et puguin qüestionar com treballes i quina metodologia has utilitzat, en el cas del periodisme, per exemple.

  • El teu currículum és molt extens: doctora en Comunicació Social i llicenciada en Humanitats i Periodisme per la UPF, i professora del Màster en Prevenció de la Radicalització a la UB. Però també periodista a TV3 i professora de Secundària.

En un moment donat, vaig agafar l’excedència com a professora de Secundària de Geografia i Història. Llavors, el que faig és anar compaginant la feina a TV3, les classes a la universitat del Màster de Radicalització, vaig fent xerrades sobre coses concretes… Arran del llibre, han sortit diverses propostes per fer sèries de ficció o documentals. Al final m’he decantat per una productora (Bambú, que treballa amb Netflix) que em va comprar els drets del llibre sobre els atemptats, i m’he incorporat a un equip de periodistes, amb Nacho Carretero, i amb Jesús García Bueno, que hem format un equip d’investigació per treballar el tema dels atemptats a partir del que jo ja havia treballat. Això sortirà en una sèrie de Netflix que es diu 800 metros, ara, al primer trimestre del 22.

Portada del seu llibre
Portada del llibre ‘Sense por de morir’
  • És ficció o és documental?

És documental. Ja he rebut algunes trucades per fer ficció, el que passa és que fins que una productora no ho ven a una plataforma… tant pot ser que es desenvolupi com que quedi només en proposta. Durant el 2021 he estat compaginant la feina de TV3 amb això.

  • I com es compaginen, aquests dos tipus de feina?

Però això és una feina puntual! Durant uns mesos, quan vaig tenir la meva filla (que té quatre anys), vaig agafar torns de cap de setmana a la televisió, i tenia llibertat de dilluns a dijous. I així podia compaginar-ho. És una sortida professional, per als periodistes free-lance sobretot, perquè t’impliques molt en una història i hi dediques un, dos o tres anys; i si publiques la informació en format de llibre o de premsa escrita, ara hi ha molt d’interès per part de les plataformes per trobar històries investigades des de la base per comprar-les i portar-les a la ficció o al documental. Per tant, ara és un bon moment per al periodista que té històries per explicar. És un ventall molt nou i, a nivell europeu, és un moment de gran expansió. Primer, a nivell mundial: totes les plataformes que hi ha i que cada vegada estan pujant més de subscriptors, però també per les ajudes europees al cinema i a l’audiovisual en general. És un gran moment.

  • Tens més projectes d’aquesta mena, en cartera?

Ara estic en un tema que vaig haver d’aturar per l’embaràs [l’Anna acaba de ser mare per segon cop], però té prou interès perquè d’un tema ultra local, de la comarca, pugui esdevenir un tema d’interès general, universal. Perquè pugui ser en una plataforma mundial. I aquesta pot ser una línia de treball interessant.

  • Però que ara per ara no pots explicar…

Saps què passa? Sempre s’ha de treballar discretament. Fins i tot, els de Netflix no expliquen res fins que no ho tenen tot a punt d’emetre.

  • Hi ha dos camins força diferenciats en la teva trajectòria. Per una banda, tens aquesta part centrada en la història local i, per l’altra, aquesta expertesa en el terrorisme islàmic. Com es pot tenir la ment dividida en dos mons tan diferents?

Però això és una feina feta per trams! Una cosa és quan estàs estudiant el doctorat i fent una activitat acadèmica que et permet estudiar Puig Pujades i el republicanisme federal de l’Empordà. Un cop acabada aquesta etapa i aquesta línia de treball més intel·lectual i més acadèmica, veig la possibilitat de treballar un periodisme més actiu. Més compromès, més de carrer. En aquest sentit, mira, una vegada vaig quedar amb un policia de l’àrea metropolitana de Barcelona, com fem moltes vegades els periodistes que quedem amb fonts, i em va explicar que s’estaven produint homenatges a màrtirs: gent que se n’anava de Barcelona cap a Síria a lluitar, i això era el 2014! Això em va cridar l’atenció. En aquell moment, podies estirar el fil perquè no hi havia hagut detencions; més tard, hauria estat molt difícil. I és un tema que ha anat evolucionant fins als atemptats del 2017… I ja veurem què passa, perquè el tema no ha acabat!

Portada llibre Puig Pujades
Portada del llibre ‘Josep Puig Pujades, líder del republicanisme empordanès’
  • Deus necessitar fer una aturada de tant en tant…

Després de cinc anys de dedicar-te a un tema, l’has de deixar en stand by, allunyar-te’n per veure altres matisos i començar una altra línia de treball.

  • … I pensar que la vida no és tan terrible sempre…

No, ni tan complicada! Però, de fet, la meva feina principal no és aquesta! La meva feina principal a la tele és de redactora ENG de societat.

  • Què és una redactora ENG?

ENG és una figura anglosaxona que va incorporar TV3 fa uns quants anys per a la qual ets redactora però també saps gravar, saps editar i saps locutar, i vas en parelles a cobrir informació diària. I jo faig això. Però, puntualment, tens la possibilitat d’anar al 30 minuts i durant tres mesos t’alliberen per fer un tema concret, o al Sense ficció, que hi tens més temps, i vas compaginant el dia a dia amb projectes més llargs, que et permeten aprofundir més, perquè la informació diària és tan immediata que et quedes molt en la superficialitat. A mi m’empipa molt ─però haig de fer-ho i tots ho hem de fer─, per exemple, anar a una roda de premsa a les 10 del matí i a les dues emetre-ho sense contrastar-ho. I s’ha d’explicar! Al final, és vendre fum, perquè moltes vegades són anuncis que encara no s’han materialitzat.

  • Tornem al tema. Com vas viure els atemptats de l’agost del 2017?

Quan va passar això, jo estava als Estats Units. M’havien convidat a una estada de tres setmanes per conèixer quatre estats diferents i veure com tractaven els temes de terrorisme allà. Vaig haver d’avançar tres dies la tornada. Una font policial d’Intel·ligència, sempre em deia: avui queda un dia menys. Impacta, perquè és impactant, però no per això és menys esperat, perquè sabíem que un moment o altre n’hi hauria, d’atemptats. Potser el que va sorprendre més a posteriori va ser la improvisació, la gestació d’un grup que aparentment ─i només aparentment─ va passar desapercebut, tot i que sabem que no tan desapercebut; ja es veu que hi va haver errors de seguretat al sistema. Llavors, em vaig posar a treballar amb un equip per fer un reportatge per al 30 minuts, però amb molt poca informació i, sobretot, les ferides molt obertes. Durant quatre anys, he estat anant cada setmana a Ripoll, i és molt fort, però hi ha gent que encara està molt tocada. Gent que coneixia els autors materials i encara no en poden parlar. I menys públicament, i menys al davant d’una càmera.

  • Hi ha un moment al principi del teu llibre en què parles de la germana d’un dels nois, que continua vivint a Ripoll, que fa posar pell de gallina

És complex, el paper dels familiars, perquè els processos de radicalització no són tan invisibles. Aquests nois, a casa seva, es van expressar sobre la guerra de Síria: «com els infidels ens estan atacant, com us podeu quedar de braços plegats…». En el paper de les mares prefereixo no entrar-hi, perquè per molt dolent que sigui el teu fill, és el teu fill! Llavors, els sentiments que et desperta el que hagi fet o com sigui…

  • No m’imagino ser a la seva pell, que els meus fills fessin una cosa així

I si ho fessin, ho justificaries d’alguna manera: que els van enredar, que ho van fer perquè tots entréssim al Paradís, etc., no?

  • Si has anat a Ripoll tants cops per aquesta qüestió, deus haver tingut contacte amb molta gent molt relacionada amb els fets

El més difícil ha estat parlar amb alguns familiars i amb alguns amics molt íntims que, fins a l´últim dia, van estar al costat d’aquests nois. Llavors, veus que hi ha alguns amics molt propers que desapareixen de Ripoll els dies previs i fins i tot el mateix dia, i que no han tornat mai més a Ripoll, i això et desperta certes suspicàcies, perquè hi ha hagut més d’una desena de persones investigades o detingudes a Ripoll, amb intervencions telefòniques, amb seguiments, i llavors, el silenci, ningú no vol parlar. Aquí ho vam haver de treballar molt lentament, perquè, si aquests nois van fer això, és perquè se sentien legitimats per certs entorns. Com el nazisme: si va pujar, és perquè estava legitimat per l’entorn! No dic que l’entorn et decanti per unes idees, però hi havia una certa empatia amb el que podien dir, amb el que podien pensar dels altres.

  • Vas viatjar al Marroc, també, per entrevistar persones relacionades amb els executors dels atemptats

He estat al Marroc algunes vegades per diversos temes; pels atemptats, només una. Al Marroc, la feina del periodista és complicada. Hi has d’entrar de manera molt discreta, i quan vam anar a veure la família d’Es-Sati vam tenir seguiment de la policia: ens van seguir des del moment que ens vam entrevistar amb ells en una cafeteria, tota la nit i fins l’endemà que vam agafar l’avió per tornar.

  • Vas tenir dificultats allà pel fet de ser dona?

El fet de ser dona, per acostar-se a les germanes i a les mares, és condició sine qua non. Perquè si no, no t’hi acostaries. Fins i tot amb la gent que es mobilitzava a Síria, també era millor ser dona que no pas home, crec. És clar, has de parlar amb dones i amb homes, però si ets home i has de parlar amb dones musulmanes, difícilment hi agafaràs confiança. Però, per exemple, amb la germana dels dos nois que van morir a Cambrils, i que també és cosina de dos més, i per tant és allà al mig; amb aquesta noia vaig tardar almenys dos anys a poder-hi parlar. Amb el temps, tenim una certa relació molt respectuosa, necessària per establir confiança i parlar d’aquells fets. Cal més distància, però, encara per parlar-ne amb més lucidesa per part dels familiars.

  • Perquè has de deixar clara la teva condició de periodista

Això no es pot amagar mai a una persona que accepta parlar amb tu, però també perquè pot ser que estiguis monitoritzada: grups de whatsapp, xarxes socials, que estiguis monitoritzada per un cos policial. Si no dius que ets periodista, poden pensar que empatitzes amb la causa, que tens a veure amb la mobilització cap a Síria, que estàs captant gent, que estàs adoctrinant… Al principi tampoc no hi vaig pensar gaire, però era vital dir que ets periodista en cada moment. Tant per uns com pels altres. Els cossos policials, en aquests anys, han anat molt a sac amb les detencions. Fins i tot podia ser que t’entressin a casa, perquè tu anaves parlant amb gent que, passats uns mesos, els acabaven detenint, i llavors ens hem trobat que, en diligències de la Guardia Civil, basen els seus casos en el nostre reportatge!

  • Com és la relació amb els cossos policials?

En aquests temes, amb els cossos policials s’ha de treballar amb una certa distància. Pots tenir-hi més bona o més mala relació però sempre amb un respecte i una distància, que ningú pugui pensar que estàs fent un doble joc o que estàs passant informació a la policia, i perquè les unitats que es dediquen al terrorisme són d’Intel·ligència, i aquests sobretot subministren informació, no fan tantes detencions. Pots tenir fonts amb les quals fer intercanvi d’impressions o quedar-hi i fer un cafè, però amb distància.

  • Vaja, que no és gens fàcil, fer periodisme d’investigació…

Depèn, perquè hi ha gent que mor fent-ne. I també depèn del tema que toquis; amb aquest tema que estic treballant i que et deia abans, veig que hi ha gent que està molt ben disposada per parlar, donar-te informes, els testimonis parlen obertament, de vegades et demanen diners ─que evidentment no els dones─, però és un altre món. El gihadisme, en canvi, és un món molt tancat. Has de trobar persones que saps que s’han expressat per les xarxes socials i a partir d’allà vas veient que el procés de radicalització és molt subtil. En altres temes (crim organitzat, homicidis) és molt més fàcil parlar amb els investigadors, estan molt més oberts a explicar els detalls.

  • Quan fas periodisme històric local estàs molt més tranquil·la…

Home, amb l’activitat acadèmica has de pensar i buscar molt, no pots preguntar…

  • Com vas entrar en la història del període republicà figuerenc?

Això va ser com una proposta… A la universitat tenia una assignatura sobre història del periodisme català que impartia Jaume Guillamet i que em va agradar molt. Jo no el coneixia abans, en Jaume Guillamet, i vaig fer un treball de final de crèdit sobre la revista Sol Ixent de Cadaqués. Arran d’això, vaig començar a parlar amb en Jaume, li vaig dir que m’agradaria fer el doctorat i em va dir: «i per què no fas els republicans a l’Empordà Federal, que és una monografia que no està feta?» Això va ser la tesina, i per continuar la línia temàtica, el pas següent era Puig Pujades. Era un referent del qual se’n sabien coses, però que no s’havia estudiat a fons. I va ser a proposta de Jaume Guillamet, un professor que es converteix gairebé en un mentor i un referent. Fins al punt que quan tinc un dubte deontològic o amb l’activitat diària del periodisme, el pots trucar i dir-li: davant d’això, què faig?

Abans, havíem fet la Història de la premsa de Figueres amb un grup de gent, i un recull d’articles d’en Fages, i recordo haver-me passat un i dos anys a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona mirant premsa, i això em va agradar molt. I a partir d’aquí va venir això de l’Empordà Federal.

  • I vas fer el doctorat en Comunicació Social

El doctorat em va donar molt de mètode per aplicar-lo després al periodisme d’investigació. El doctorat, mentre el feia, ja vaig veure que mai no em donaria diners; però fer-lo em va donar mètode, estructura mental. Però no sé si recomanaria a ningú fer doctorats, perquè acabes molt tancat. Recordo amb la meva parella que tots dos fèiem el doctorat; estàvem tot el dia tancats, i sortíem a dinar o a sopar i només parlàvem d’això! És molt absorbent, molt d’esforç i molt de sacrifici per optar a unes places universitàries comptadíssimes!

 

Portada Història de la premsa de Figueres
Portada ‘Història de la premsa de Figueres’

 

 



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *