Coses que van impressionar llavors qui escriu aquestes línies:
1.- els inicis i els finals de les narracions. Si els plantejaments eren pràcticament casuals, com de conversa de cafè (“Te diré lo que llevó a mi padre a la tumba. Lo tercero fue Dummy,…”, “He visto ciertas cosas. Fui a casa de mi madre a quedarme unas cuantas noches. Pero en cuanto llegué a lo alto de las escaleras,…”, “Por la mañana me echa Teacher’s en la barriga…”), els finals deixaven la lectora
in albis; el final del conte no resolia la història, sinó que la deixava oberta, com si els personatges haguessin de fer la seva enllà de l’acabament. Per això els relats resulten llesques d’unes vides que continuen el seu curs.
2.- el llenguatge que empra Carver és molt senzill, proper, sens dubte condicionat pel punt 3
3.- els personatges semblen condemnats al fracàs: alcohòlics, gent de baixa condició social, amb mires estretes. Els que no ho són de bones a primeres, els atenyerà alguna desgràcia davant la qual no sabran reaccionar. A més, sovint manquen de passat, per la qual cosa apareixen ambigus, però també desenganyats i desmoralitzats. No hi ha esperança per a ells.
4.- els diàlegs són lacònics i alhora tallants, de vegades fins i tot dolorosos.
La Boja llegeix una ressenya sobre
Principiants en un diari i, de sobte, uns anys després de la primera lectura, les històries de Carver es converteixen en una obsessió. Resulta que l’editor de Carver, Gordon Lish, va llegir el mecanoscrit original i s’hi va entusiasmar. Abans de publicar el llibre, el va retocar i el va enviar al seu autor. Segons algunes versions, en rebre les correccions, Carver va confiar en l’editor i, pel motiu que sigui, no va llegir-les. El llibre es va publicar amb el títol
De qué hablamos cuando hablamos de amor. Lish havia canviat el títol a 10 dels 16 contes del llibre i va reduir l’extensió d’alguns dels contes a menys de la meitat, alhora que donava a llum el que durant molt de temps es va tenir per l’
estil Carver, algunes de les característiques del qual es resumeixen en els punts abans ressenyats. Sembla que Carver només va adonar-se dels canvis després de publicar-se el llibre. Alguns diuen que s’ho va prendre prou bé, i que fins i tot lloava la tasca que l’editor havia dut a terme amb el seu original; d’altres, afirmen que el disgust va ser memorable, fins al punt que a
Catedral, el següent llibre de relats publicat, ja no va permetre la intervenció de Lish i hi va fer incloure el relat
Principiants (inclòs dins
De qué hablamos…) en la seva versió original. Uns anys més tard de la mort de Carver (1988), la seva vídua, la poeta Tess Gallagher, es va ocupar de fer-nos arribar els relats tal i com van sortir de la màquina d’escriure de Carver, i amb els títols originals. Aquests darrers dies, la Boja lletrapresa s’ha dedicat a imitar Alessandro Baricco i -tot i sense anar a la font, és a dir, l’arxiu Lish que es conserva en una biblioteca universitària dels Estats Units- confrontar ambdues versions. Els cops de tisora i les reescriptures a què Lish va sotmetre els originals són, en la majoria dels casos, ferotges, despietades. Txèkhov -l’ídol literari de Carver- en va parlar en diverses ocasions, d’aquest tema (“La brevetat és germana del talent”, va dir, i també “Preparo el material per al meu tercer llibre i ratllo sense pietat.”)*. Lish va portar aquests consells a l’extrem. El debat se centra en la qüestió de si Carver era més Carver, és a dir, millor, en versió de Lish o en versió original. Aquesta Boja pel gènere del conte, i per Carver, prefereix -si això té cap importància-
Principiants. Els relats són igualment
tranches de vie, però unes
tranches menys sagnants, més humanitzades. Si algun/a lector/a d’aquest bloc vol deixar constància de la seva opinió, les Boges estarem encantades de compartir, o de discutir si s’escau, punts de vista.
* Extrets de Sin trama y sin final, 99 consejos para escritores, resum de correspondència d’Anton Txèkhov amb altres escriptors i aspirants a escriptors, editat per Alba Editorial.
