Deir-el-Bahary (Egipte)
Tardor del 1925
Quan el Fosc va alçar la vista del damunt dels papirs, el sol ja estenia els seus rajos per damunt de les muntanyes. Enervat com estava pel descobriment, ni havia pensat a allitar-se. A l’altre cantó de la taula, el seu company, retut per la fadiga, descansava amb el cap repenjat sobre els braços. Només els seus roncs sorollosos trencaven la placidesa d’aquella primera hora de llum. Ell ni se n’adonava, entotsolat en els estranys pensaments que li voltaven pel cap. Com si el vell Sen-en-Mut, durant les hores que de llei pertanyien al son, li hagués anat vessant els mots a cau d’orella, en un murmuri que el Fosc no podia entendre per estar fet del llenguatge dels malsons.
Els dos homes formaven una curiosa associació. Salacot, a la ratlla de la seixantena, no podia dissimular el seu origen, anglès fins al moll de l’os. No calia sinó fixar-se en els ulls blaus, aigualits però vivíssims, i en la pell lletosa, que el sol del desert, cruel, bigarrava amb munions de pigues ataronjades. La llegenda que l’acompanyava el feia fill d’una noblesa antiga i coronel retirat. El barret colonial que mai no deixava de cobrir-li la calba li donava el malnom. El Fosc, el més jove, ostentava el comandament de la petita expedició. Era alt i es vestia amb robes beduïnes. La seva pell morena denotava el seu origen berber, per bé que la finor dels seus trets facials indicava antecedents aràbics. Era un beduí, un fill del desert. De petit havia conegut la vida nòmada. Casa seva era una haima, una tenda feta de pèl de camell, on tot es compartia amb els germans i els parents. Quan va ser prou gran, s’ocupava, amb els altres nois, de les cabres i els camells. Recordava els espais immesurables, la sorra per camp de jocs, la festa d’arribar als oasis, les llargues rutes pel desert i el cel ple d’estels per sostre. Però els pares havien mort quan ell no era més que un infant. Els parents, en una època dura, no havien pogut afrontar la cura d’uns nens que no eren ben bé seus. El germà més gran es va quedar a la tribu; era un hàbil genet i tenia instint per al tracte amb els animals. Van casar una de les noies. Els petits els van anar deixant pels poblats on passaven, sense fer preguntes, sense voler saber què se’n faria. El Fosc va anar a parar amb un marxant d’antiguitats del Caire, Alí El-Saleem. Era així com s’autodenominava l’home, encara que el que realment feia era comprar objectes procedents de robatoris dels jaciments reials i vendre’ls a qui millor els pagués. Tenia un munt de criatures al seu servei. La por feia dels nens uns esclaus diligents, traçuts. Amb el temps va formar una colla d’exploradors i va endegar les seves pròpies expedicions als jaciments propers a la capital, clandestines o auspiciades per alguna coneixença ben pagada, que tants guanys li van reportar. Així, destinava els infants al seu càrrec a feines diverses segons les capacitats: alguns duien a terme les operacions prop de les tombes; d’altres, s’ocupaven de la botiga enclavada al gran mercat del Khan al-Khalili o feien de criadets. Al Fosc, el dolor per la pèrdua dels pares i la separació dels germans el feia aïllar-se de la resta de vailets. Ara, de gran, recordava vagament alguns noms, alguns ulls i cares, encara que mai no s’hi havia fet gaire. Amb algun s’havien tornat a trobar al cap del temps, però sobretot d’un, de nom Hassan, conservava el record dels ulls i el somriure, que molts jutjaven irresistible però que a ell se li apareixia burleta i cínic, gravats al cervell.
En Hassan ja era a cal marxant abans que ell hi arribés. Tenien la mateixa edat i una complexió semblant: alts i resistents, per bé que Hassan era més àgil i desimbolt, qualitat molt apreciada pel gras Alí pels avantatges a l’hora d’assaltar les velles tombes. Hassan era xerraire i simpàtic, a més, i sabia guanyar-se qualsevol amb la seva afabilitat. També era atrevit, agosarat: no tenia por de res ni de ningú. Mai no hi havia perill que no afrontés; s’enfilava als terrats de la ciutat i saltava de l’un a l’altre, sense pensar, només per demostrar la seva extrema valentia. L’havia vist caminar enmig dels escorpins amb els peus nus, i agafar serps verinoses i fer-les mostrar els ullals per fer gala de la seva sang freda. Era el més popular dels nois de l’Alí. Aviat havia esdevingut el cap de colla, aquell a qui sempre s’encomanaven els treballs de més lluïment, de més exposició al perill. En Hassan no li queia bé. Intuïa que, rere aquell mantell d’exhibicionisme, hi havia alguna cosa més: el menyspreu a la vida, la pròpia i l’aliena. S’adonava que la franquesa i la cordialitat que desplegava constantment al seu voltant eren una disfressa per a una gran crueltat i una extremada capacitat manipulatòria a la qual no escapava cap dels altres vailets ni tampoc l’Alí. Els suggeriments de Hassan sempre eren ben vistos per l’amo, fins al punt que, en poc temps, qui realment dirigia les expedicions era el mateix Hassan. El final de la infantesa va ser un temps tenebrós per al jove Fosc. L’instint d’home del desert el feia estar sempre a l’aguait, dormint amb un ull obert i amb una orella parada. No es resignava a ser un esclau per sempre i no podia imaginar-se la vida sempre al fons d’una barraca de lladres. No estava segur de com escapar d’aquell destí, d’aquella vida a què l’havien condemnat uns parents esporuguits per la fam. Però no podia fer-se a la idea d’una vida consagrada al delicte. Ho rumiava sense parar al fons del magatzem on l’Alí l’havia reclòs per les poques aptituds que demostrava en el “noble art de la desclosa de tombes” ─és a dir, la profanació─ i la poca disposició per al comerç i per al regateig.
Aquell espai va ser l’únic que va arribar a fer-se realment seu durant els anys de vida amb l’Alí. Al principi, el noi s’hi ofegava. Acostumat al vent del desert i a les nits estelades, es marfonia en el recambró de parets clafertes de nínxols i fornícules on s’hi amuntegaven tot d’objectes, amb el terra on els peus amb prou feines si trobaven un espai per trepitjar, sense finestres, sense ventilació. L’única obertura del magatzem era la porta que el comunicava amb la botiga, ocultada per una cortina d’arpillera. El xicot s’hi volia morir. Un cop demostrada la seva nuŀla disposició per al saqueig, l’obès Alí l’havia reclòs entre les quatre miserables parets amb l’encàrrec de posar ordre en aquell magatzem i de mantenir-lo net i presentable als ulls dels respectables clients que el visitaven. Els primers dies van ser penosíssims per a ell. Quan aconseguia estabilitzar una muntanya d’objectes, el simple fet de tocar-ne un accidentalment feia enderrocar tota la pila. De nou, el terra quedava inundat, impracticable, i havia de fer autèntics equilibris perquè cap peça de ceràmica, cap vidre, no quedés esmicolat. Ben aviat va entendre que calia classificar els objectes i, quan va haver-ho aconseguit, organitzar el magatzem va ser un joc de criatures. L’amo va descobrir l’ordre a la tornada d’una expedició. Perquè, a més de tenir tots els objectes ben endreçats, el magatzem resplendia de netedat, tot i la poca llum, i l’objecte més fútil semblava un tresor. Alí va mirar-se el noi amb l’orgull d’un pare, li va acariciar el cap cobert amb el turbant que no aconseguia fer-li treure, i li va dir, fins i tot amb un punt de tendresa:
─Fosc, estic orgullós de tu. Jo ja sabia que, de tu, algun dia en trauria profit. Aquest és el teu lloc i aquí et quedaràs.
L’Alí acabava de batejar-lo. Li havia imposat el malnom pel color de la seva pell, per les robes de petit home del desert i per la seva expressió, sempre concentrada i obscura. Tots els nois van aplaudir-lo; era la recompensa a una feina ben feta. Tots el van felicitar, excepte Hassan, el qual, des del primer moment, havia buscat la confrontació amb el beduí. Mai no sabem per què odiem o estimem a primer cop d’ull, però la intuïció no sol enganyar. Hassan i el Fosc s’havien copsat abans de conèixer-se. Quan se sostenien la mirada, es podia veure com saltaven les guspires. L’Alí se n’havia adonat, però ell mai no es ficava en les relacions entre els xicots. Sabia que, de la rivalitat, n’obtenia benefici, perquè la competència els feia augmentar el rendiment.
L’endemà de les lloances al Fosc per part de l’amo, en obrir la botiga al matí, van trobar-se amb la desagradable sorpresa que el magatzem havia estat saquejat. A la botiga no hi mancava ni un miserable pot d’alcofoll però, al magatzem, tot el vidre i tota la ceràmica restaven escampats pel terra i convertits en bocins; el metall, apilotat i abonyegat, la fusta desbotada, els papirs, mig esparracats. La indignació es va apoderar del pit del Fosc, que va sortir del magatzem com empès per una molla. Sense paraules, va recórrer els dos carrers que separaven la botiga de la gran casa d’Alí el-Saleem, va entrar als coberts del pati on dormia la quitxalla, i va anar directe a l’odiós Hassan. El va agafar per la camisa, li va clavar un cop de puny que li va trencar el nas i, abans que s’hagués refet de la sorpresa inicial, li va etzibar:
─Si tornes a entrar al magatzem, ets home mort. No ho oblidis.
El Fosc mai no havia parlat tant en tot el temps que va viure a ca l’Alí. El vell va saber a l’acte que Hassan era culpable. Ni les protestes del petit lladre, ni la sang que rajava abundantment del nas mutilat van canviar el parer de l’home. Va ordenar amb un to de veu que gairebé mai no li calia emprar:
─Porteu el fuet!
Tothom va saber què passaria a continuació. El càstig. Hassan i el Fosc s’haurien de treure les camises, els lligarien les mans i haurien de rebre cinc fuetades cadascun a l’esquena. El Fosc ja es treia la túnica, abans que l’home li ho hagués manat, però aquest el va aturar amb un gest.
─Hassan, ets un petit miserable. La teva supèrbia és la teva perdició. Ets el millor i el més valent dels nois, el que m’ha portat més beneficis. Però no pots suportar que et facin ombra. La gelosia t’ha empès a actuar contra el Fosc. Ell no és com tu. No té la teva capacitat ni el teu poder. Tanmateix, s’ha convertit en un intendent molt necessari, i per això no permetré que s’anorreï una feina tan útil. Així, espero que no calgui tornar a advertir-te. Perquè, si et tornes a ficar amb ell, si no et mata ell ho faré jo mateix, i a fe que preferiràs les seves mans.
Li va propinar les fuetades de rigor més les que haurien correspost al càstig del company. Amb elles, a la pell de Hassan es van gravar l’odi i el menyspreu, la ràbia i un dolor intens, més per la pèrdua del favor de l’amo que per l’efecte dels cops de tralla.
Gaudir del favor d’Alí el-Saleem no era un privilegi, però ajudava. Si el vell estava content, es menjava millor que mai i en abundor. El llit era més net i tou i, de tant en tant, es podia rebre algun regal: roba nova, alguna galindaina, unes monedes… O carbó i paper per dibuixar. Al vell li havia fet gràcia la petició del Fosc, perquè cap dels seus nois no anava a escola i, per tant, no sabien llegir ni escriure ni falta que els feia. Però, a base de netejar vasos antics i tornar-los la lluïssor, i de tant enrotllar i desenrotllar papirs, s’havia fixat en els dibuixos que mostraven. Alguns cops se sorprenia imitant aquells dibuixos, amb el dit sobre els vidres de les finestres quan, en les nits fredes, el baf dels interiors feia una superfície blanca com un full de paper. O sobre la sorra, quan els vailets tenien permís per escampar la boira i les seves escapades els portaven a barris ran de desert, fora ciutat, quallats de vestigis de temps reculats. A poc a poc, aquella dèria es va convertir en desfici. Va ser llavors, que va demanar a l’home grafit i paper. Per ser el xicot de bona pasta, i per servir-lo bé com el servia, li va aconseguir els materials. Així, quan no era al magatzem endreçant les noves adquisicions, enllustrant metalls o ajudant a la botiga, el noi copiava acuradament els jeroglífics. Els altres xicots reien de l’obsessió del Fosc, sempre dibuixant les figuretes de perfil. Havia adquirit una traça considerable i ho feia de manera ràpida i natural. Ben aviat va deixar d’acompanyar els nois en les seves sortides prop de les piràmides, on cadascú procurava captar l’atenció dels turistes per pidolar-los monedes. Anava tot sol, amb un sarró que amagava sota la geŀlaba i que contenia els seus rudimentaris estris de dibuix. Buscava una bona perspectiva des d’on dibuixar els monuments de l’antigor, es concentrava i deixava que l’oratge li omplís l’esperit amb l’art dels avantpassats.
La reina faraó. Capítol I.
Montserrat Segura