Amb feina de dia

Amb feina de dia
Al meu estudi (ai, mare, quin caos!), escrivint

 

Amb feina de dia“, expressió corrent per a escriptors anglosaxons, és com he decidit anomenar aquest apartat del blog perquè així és com defineixo la meva condició d’escriptora. M’explico. He volgut ser escriptora des de sempre però, per diferents motius i raons, no he m’he decidit a perseguir  aquesta realitat (no somni) fins a tenir ja una edat. En el meu cas, la supervivència depengué de feines de vuit hores diàries cinc dies a la setmana, no acadèmiques i gens relacionades amb el món de la literatura.

Com he arribat a ser escriptora amb feina de dia

De ben jove, potser pel fet que a casa sempre hem estat obrers, mai no vaig creure que aquesta pulsió, que em va fer escriure versos entre els deu i els tretze anys i petits contes més tard, fos una possibilitat de futur seriosa. De les que t’hi pots guanyar la vida. Per això vaig fer una formació professional administrativa amb el francès com a llengua estrangera i una mica de català com a llengua d’estar per casa (tal com s’impartia l’ensenyament del català en aquell moment). No en vaig tenir prou i, en acabar la FP, em vaig inscriure a BUP nocturn, mentre ja compaginava aquests nous estudis amb “feines de dia”.

Un mal professor de llatí em va decantar a canviar la meva tendència natural envers les lletres per les ciències, quan va caldre triar itinerari. No havent aprovat la selectivitat, trobar feina fixa i aprendre alemany per millorar en la nova feina, no em va permetre continuar amb la meva formació acadèmica i l’endarreriment de la posada en marxa vocacional. Escrivia, sí, però poc i no gaire sovint. Tot i així, alguna cosa vaig anar fent. L’estiu del 2002 vaig començar dos relats; crec que van ser els culpables de prendre’m la vocació d’una manera ja força seriosa. Un dels relats s’acabaria convertint en el premiat El contracte Wong; l’altre, en La meva vida d’aigua (publicat a la revista Freakcions n. 4). En decidir-me el 2004 a obrir la llibreria Antaviana (ja amb 40 anys), algun ressort es va activar i vaig començar la novel·la que el 2014 es publicaria amb el nom de La reina faraó. Un cop passada l’etapa de la llibreria, he continuat fent d’administrativa però ja compaginant aquesta amb altres feines, com ara correctora o redactora de continguts  per a alguns mitjans de comunicació, que m’han acostat una mica al fet de viure de la paraula escrita.

Es pot deixar, la doble condició?

Fa un temps, va sortir un article al diari Ara on es deia que només un deu per cent dels escriptors en llengua catalana exercia únicament aquest ofici. Si deixem al marge articulistes, traductors, crítics literaris, tertulians i acadèmics de diversos tipus, segurament comptaríem aquestes figures amb els dits d’una mà i ens en sobrarien. El problema de tenir una feina de dia no vinculada directament amb la literatura és que ningú no et pren seriosament. Si tens sort i aconsegueixes publicar un llibre, difícilment trascendiràs l’àmbit local. Per Sant Jordi, encara que les teves vendes siguin bones, quan a la tele parlen dels llibres venuts, diuen que «a comarques arrasen els autors locals», cosa que fa molta ràbia perquè, si la teva editorial pogués invertir tant en publicitat com les grans, probablement vendries milers d’exemplars i ja no et considerarien “autor local”. O és que és millor, per a l’obra escrita, que l’escriguis a Barcelona que no pas a Figueres? O a Pelacalç?

Pots conformar-t’hi i ser feliç així, i tant! Amb la teva mica d’ego satisfeta perquè has fet una entrevista o dues; t’has fet filmar obrint la capsa arribada de la impremta / editorial i n’has fet una story a Instagram i t’han fet 40 o 50 “m’agrada”. I ja en tens prou. O això, o tires pel dret i et converteixes en escriptor emprenedor i ja pots plegar de tot, perquè ser autor i al mateix temps cap de màrqueting, editor, distribuïdor, community manager, etc. és una feina de força més de 40 hores setmanals.  I potser seràs l’autor més venut a Amazon en la teva llengua (en català no seria gens difícil perquè gairebé no n’hi ha, d’autoeditats), però la crítica i els mitjans, a no ser que la xifra de vendes hagi esdevingut escandalosa, continuaran sense fer-te ni cas.

I mentrestant, prossegueixes amb feina de dia, amb la teva feina de dia, que potser et motiva prou i te l’estimes i la fas tan bé com saps i pots. Però ets escriptor/escriptora, i dins teu (i del teu ordinador), tu ho saps.

 



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.