VILANANT: DE LES “ESCUELAS NACIONALES” A L’ESCOLA TRAMUNTANA

El discurs de Maria Malé, mestra de Vilanant als anys 70 i 80
No fa gaires dies, consignava en aquest mateix blog un record en forma de conte lligat a la meva època escolar (si us ve de gust, el trobareu aquí). Doncs diumenge passat, 25 d’octubre, l’alcaldessa de Vilanant i tot d’autoritats inauguraven una nova etapa per a l’escola de què parlo al conte. M’hi van convidar i em va fer gràcia d’anar-hi: a tafanejar què dimonis devien haver pogut fer amb aquelles aules (la dels petits i la dels grans) de la planta baixa i els dos antics i deixats pisos que en temps eren l’habitatge per als mestres. De feina, n’hi deuen haver tingut. De la façana que dóna al pati, només n’han canviat les portes i finestres, però això amb prou feines és perceptible. L’entrada principal a l’escola, tanmateix, ara només és una i s’entra per el que jo consideraré sempre la part del darrere. I aquesta transformació sí que és del tot evident. Hi ha una escala que no només és practicable, sinó que se n’han revestit els graons amb fusta, i les parets s’han decorat amb un friso molt alegre i casolà on hi ha les mans de tots els alumnes en colors, i les seves carones rialleres coronant el friso. Hi ha un ascensor molt ben dissimulat. Miro l’aula que havia estat dels grans i aquell espai que jo tinc per fosc i rònec és ara lluminós i alegre, amb parets blanques i portes de color verd poma. No ho sé dir del cert, però em sembla que és l’aula dels més petits, amb un lavabo com cal i no pas la comuna pudent i més aviat brutolla amb una bombeta trista per tota il·luminació. No sé si vaig poder guipar l’aula que abans era dels petits. Era ple de gent pertot, i a cada moment trobava condeixebles o gent que fa molts anys m’havia estat veïna. A dalt, les aules també són d’aquest tarannà, i són més un espai per compartir que una successió de pupitres incòmodes on els nens es van disposant. Em sorprèn (i m’entusiasma) que hi hagi una aula d’informàtica, amb una pìla d’ordinadors. Veig dibuixos dels nens i nenes penjats per totes les parets. Veig llibres, finestrals oberts, claror desbordant arreu. Tot plegat em fa pensar que els alumnes d’aquesta escola hi són molt feliços i que de segur que hi vénen contents.

I trobo la Mari, en Miquel, la Montse Colomer, en Jordi Casellas, l’Ester, la Teresa, en Carlitos, els germans Rocas, en Pepico, l’Imma, l’Anna i l’Àngels, en Josep Sagué i la seva german(et)a Isabel, la mestra Maria Malé, l’Artur i la Roser (que per aquelles coses resulta que són també els meus germans). Canviem petons, xerrem si podem, recordem algunes gestes d’infantesa… i tots coincidim a ressaltar l’encert de condicionar la vella escola, no com a nou Ajuntament, sinó com a nou centre educatiu. La mainada és el futur i tots els esforços i recursos que es destinin a l’etapa escolar són pocs. A veure si a Figueres sabrem aprofitar aquesta lliçó per a l’escola Carme Guasch.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.