SANT JORDI, SÍ, PERÒ…

La diada de Sant Jordi m’encanta. És una festa dins d’un dia feiner i potser per això tenim al cap, tot el dia, el xip de sortir a la Rambla i buscar i trobar aquell llibre concret o la rosa més bonica. Com a llibretera, vaig viure sis sant jordis engrescadors i un de descoratjador. Després, vaig buscar la implicació amb entitats per poder viure l’ambient i poder continuar sent part de la festa. De dos anys ençà, però, els meus sant jordis s’han capgirat. Demano el dia lliure a la feina, signo llibres  i em sento força dins d’un núvol. Com si, en part, la festa fos jo.
Signant faraones a la parada del Museu Egipci a Barcelona
Però això em dóna peu per a unes quantes reflexions. 
Primera. No és gens fàcil entrar dins del món del comerç de la literatura (entrar a formar part de la literatura és, en realitat, formar part del comerç) sense ajut. Accedir a una editorial o a un representant costa molt i a l’aspirant no sempre el tracten amb el respecte que caldria.
Segona. Els criteris de les editorials grans són sempre comercials. Només cal veure alguns autors i títols molt venuts per adonar-se que literatura i negoci editorial no només no són sinònims, sinó que de vegades constitueixen conceptes totalment oposats.
Tercera. Precisament per la consideració anterior, les grans editorials aboquen molts recursos en la promoció dels seus llibres, i les llistes de més venuts es decideixen molt abans de la festa del llibre.
Quarta. Els mitjans de comunicació fan el joc als reis del negoci: durant uns dies, els autors que es preveu que seran els més venuts es passegen per totes les ràdios, teles i mitjans escrits com pel menjador de casa seva. Al públic lector amb criteri, totes aquestes desfilades li fan una fred o una calor relativa. Però les xifres de vendes de Sant Jordi no es fan amb aquest públic, que és el que manté la indústria durant els altres 364 dies de l’any, sinó amb la massa que només compra llibres aquest dia. 
Cinquena. Em sembla simptomàtic que es dediquin vint minuts de cada telenotícies a l’esport (vaja, pràcticament al futbol) i la part de cultura duri cinc minuts escassos a repartir entre el teatre, la música, l’art, la dansa i amb sort la literatura. La setmana de Sant Jordi es parla de llibres cada dia, però només dels de moda (els que paguen per ser-hi?). I apa, fins a Nadal, que és l’altra gran ocasió de vendre llibres. Els programes de llibres són setmanals, els passen en hores i canals poc accessibles i són, en general, avorridots. I només es parla d’aquells a qui tothom pot tenir accés perquè són els que es publiciten.
Sisena. Si la literatura, en general, té poc accés als mitjans de comunicació multitudinaris, el cas dels llibres infantils i juvenils ja és de jutjat de guàrdia. En alguns mitjans no hi surten. En d’altres, quinzenalment o mensualment. Tot i que se’n publiquen molts i molts. I que cal que els infants llegeixin perquè arribin a ser adults amb criteri i amb eines per afrontar la vida. I la literatura.
Ho deixo aquí. Podria treure més conclusions, però per avui n’hi ha prou. Que tothom compri i llegeixi, no només per Sant Jordi, sinó durant tot l’any i, si no és demanar massa, que no sempre siguin llibres d’aquells que surten a la tele.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.