DIMECRES, 25 DE DESEMBRE: CARMETA (BON NADAL)

La Carmeta es prepara per anar a dormir. El dia de Nadal ha passat i ara, cansada, vol allitar-se per fer repàs del dia abans que la son no la venci. Al lavabo es desfà el monyet a poc a poc. Cada cop li costa més d’alçar els braços i extreure les agulles que li subjecten els cabells. Una trena prima, llarga i grisa, li cau per una espatlla, damunt de la camisa de dormir. Es mira al mirall i es recorda d’aquella seva trena, que ja fa molts anys havia estat gruixuda i rossa com un feix de fils d’or. El blau dels ulls encara és ben viu sota el pes de les parpelles que  els enxiqueixen, i li ve a la memòria com de grossos i rodons havien estat aquells ulls blaus. Havia tingut una cara fina, una pell blanca i tibant i unes mans fermes que cosien, que brodaven i no com ara, que només fan que tremolar. La Carmeta, però, ho accepta amb la saviesa que donen els anys i espera que, quan li arribi el moment, la Mort no la faci patir.
 La Carmeta es desfà la trena. Tots els moviments són pausats, lents. Com han de ser els moviments d’una persona que avui ha fet noranta-cinc anys. La Joana, la filla petita, amb qui viu, li diu que té molta sort, que la majoria de gent que hi arriba no té ni el cap tan clar ni la seva autonomia. I és veritat: ahir va passar-se la tarda a la cuina preparant una part del dinar. Aquest matí ha estat ella qui ha planxat les tovalles blanques, qui ha parat taula, qui ha fregat els coberts i les copes amb un drap fi, qui ha fet la picada per al rostit. A poc a poc, sí, però anar fent. L’esforç s’ho val: el dia de Nadal és l’únic dia que veu tota la família d’un sol cop. Hi ha les tres filles, l’Anna, la Mercè i la Joana, amb els seus homes; els deu néts entre nois i noies, però no tots amb les parelles. Els néts se separen i es tornen a ajuntar amb una facilitat que ja no li permet recordar ni tots els noms ni totes les cares dels qui conviuen amb ells. I els besnéts. Ara són els que li fan més il·lusió, sobretot la Nina, que només té dos mesos, i la Joana petita, que amb divuit anys vol ser dissenyadora de roba i aprèn de cosir i de fer ganxet a la vora de la besàvia. Potser perquè tenen por que es mori aviat, fa uns quants anys que han trobat la manera de reunir-se tots a la casa pairal, on viu la Carmeta amb la Joana i en Pere, i celebren el Nadal i l’aniversari de l’àvia, que tothora tracaneja per la casa gran.  

Quants regals!, pensa mentre es fica al llit. Ni tan sols els ha obert tots. No els necessita; ha tingut prou bona vida, si ho pensa bé, i no cal res més. Malgrat tot el que ha hagut de passar. Sent una escalfor entre costelles i dóna les gràcies no sap ben bé a qui per tot el que té, pel que la vida li ha donat encara que més tard li hagi pres. Per aquest dia i per la família, per la casa gran, pel que ha estimat i també pel que ha perdut. Pel que ha après i pel que potser ha oblidat. Feliç, acomoda el cap damunt del coixí i tanca els ulls. Eixampla els llavis en un somriure i pensa que estaria bé viure encara un altre Nadal.
Jessica Tandy com a Carmeta.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.