DIMARTS 19 DE NOVEMBRE: MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS

Aquest dia parlava de la “trobada” cara a cara amb Lluís Llach (vegeu, si us lleu, l’entrada Aprenent amb Lluís Llach). Llach, meditant-hi una mica, és l’únic ídol de debò que he tingut mai. Sí, m’han agradat molts actors de Hollywood i algun de català, també. Encara ara. Però són ídols de pa sucat amb oli: no són reals, difícilment me’ls trobaré mai enlloc i segurament em decebrien. Llach és real, una persona de carn i os, algú amb qui em puc posar en contacte i en qui em puc emmirallar. Aquest home ara escriu (si és que fer lletres de cançons no és escriure) i diu que, de fet, aprèn a escriure novel·la.
Fa pocs dies vaig acabar de llegir Memòria d’uns ulls pintats. És un llibre d’unes tres-centes quaranta pàgines que explica una història d’amor homosexual entre dos nois en el marc dels anys anteriors i posteriors a la Guerra Civil. Per fer-ho, Llach s’empesca una sèrie d’enregistraments en què un home, Germinal, relata la seva vida a un realitzador de cinema que té l’esperança d’utilitzar el material que proporciona Germinal com a base per a un guió. El realitzador l’entreveiem com a un tipus prepotent, que escoltarà mut la història tràgica de Germinal. Aquest anirà desgranant els esdeveniments sessió a sessió fins a acabar amb el cop d’efecte final.
Em feia por llegir aquesta novel·la per allò que la literatura de Llach no estés a l’altura de la seva música. Bé. No m’ha decebut. La novel·la és llegidora, entretinguda, amb capítols d’una gran tendresa. Molt ben contextualitzada físicament i històricament (crec). Amb alguns personatges secundaris que decoren molt bé l’ambient i l’escenari en què es desenvolupa l’acció. No m’acabo de creure, però, els personatges femenins: gairebé totes les dones -nenes incloses- tenen un tremp extraordinari en uns temps en què les dones tenien ben poc a dir. Tampoc no m’acabo de creure que “la colla dels quatre” s’iniciessin en el sexe tan aviat. En els diàlegs -potser perquè n’hi ha pocs-, no trobo que els personatges estiguin caracteritzats i no els acabo de distingir, i se li esmunyen expressions (alguna) que no em semblen gaire pròpies de fa setanta anys. Definitivament, tot i aquests defectes que li trobo, la novel·la, sense encantar-me, m’ha agradat. Al cap i a la fi, ell mateix diu que n’està aprenent. Déu nos en guard, del dia que de debò en sàpiga.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.