DIUMENGE 10 DE NOVEMBRE: APRENENT AMB LLUÍS LLACH

Fa uns mesos, Lluís Llach va publicar una novel·laMemòria d’uns ulls pintats. No vaig comprar-la ni llegir-la perquè temia que Llach, fora de la cançó i de l’àmbit de la lluita, em decebés. Fa un mes, Lluís Llach va ser a Figueres perquè l’institut Ramon Muntaner va distingir aquesta novel·la amb el Premi Maria Àngels Anglada -cosa que el Muntaner fa un cop a l’any amb l’obra que el jurat considera la millor novel·la escrita en català-. Aquest cop, doncs, sí que em vaig comprar la novel·la. D’una banda, miraria d’aconseguir l’autògraf o la dedicatòria, i de l’altra, la novel·la pot ser que m’agradi o que no, però si el Muntaner la premia és perquè té mèrits, i ja m’està bé.
Vaig assistir a l’acte de concessió del premi com a fan, com quan anava als concerts: a amarar-me de les seves paraules, ara sense música. I sí, en vaig sortir satisfeta. Com jo, Llach es defineix aprenent. Va pronunciar el verb aprendre un munt de vegades i ell mateix ho va justificar: va dir que ara aprèn a escriure i a envellir. Al final de l’acte, li van fer el regal immaterial (i al públic també) de dues de les seves cançons emblemàtiques molt ben interpretades per la coral de l’institut. Ell, el Creador, es va asseure entre el públic per gaudir d’aquella emotiva interpretació. A mi se’m van humitejar els ulls.
Després vaig dubtar si li havia de demanar una dedicatòria. M’imaginava la biblioteca curulla de gent que li explicava anècdotes, com suposo que sol passar en aquests casos, al voltant de la seva carrera com a cantant, o al voltant de la lectura de la novel·la. Quan finalment em vaig armar de valor i em va tocar el torn, el discurs mínim que m’havia preparat es va desmuntar i, allargant-li el volum per a què me’l signés, li vaig dir bona nit (l’educació davant de tot) i que estava molt emocionada, amb la veu tremolosa. Per respecte vaig ser incapaç de demanar-li la foto i els dos petons que havia imaginat. Davant meu tenia aquell home que m’havia acompanyat amb la seva veu des de petita, quan havia après a cantar El bandoler, sempre fent les dues veus -botxí, greu, i víctima, més aguda-, com si fos una cançó més del repertori popular. Aquell home que és un ídol, una icona, del qual tinc tota la discografia en diferents formats. De qui em sé, si no totes, gairebé totes les cançons. Em vaig acontentar amb la senzilla dedicatòria estandartitzada i la firma, i amb aquell tresor a les mans, abans de desaparèixer discretament, li vaig donar les gràcies per tot, un tot que volia ser l’obra (la música i la novel·la, la coherència, la trajectòria i aquella senzillesa amb què m’havia dit –Ara no em fotis un drama, tu!
No crec que m’arribés a sentir.

Aprendre, Lluís Llach, Verges 2007
http://youtu.be/R50M0amJwY4



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.