DIMECRES, 11 DE SETEMBRE – ONZES DE SETEMBRE

Com que sóc catalana, l’11 de setembre pràcticament sempre ha estat una data especial. El meu primer Onze rellevant va ser el del 1977. Aquell any hi va haver una gran manifestació de catalans catalanistes a Barcelona, amb una gran presència de la senyera, amb algun esquitx d’estelada de tant en tant. Jo, que tenia 13 anyets, el vaig viure amb la meva família a Figueres, on també hi va haver una manifestació a la Rambla, amb parlaments de polítics inclosos. Crec que va ser el primer cop que sentia a parlar de la famosa data del 1714, i a partir de llavors vam poder posar banderes a finestres i balcons quan s’esqueia la Diada. Franco havia mort feia dos anys i a la meva escola de Vilanant ja fèiem una hora de classe de català setmanalment. També devia ser a partir de llavors que vam entendre la diferència que els meus germans i jo intuíem entre nosaltres i els ciutadans d’altres llocs d’Espanya i vam començar a llegir i a entendre la història del nostre país.
Un altre Onze remarcable va ser el del 1987. Va ser el dia del meu casament. Tenia 23 anys i, amb el meu pare, vaig anar a la casa on m’instal·laria aquella mateixa nit a penjar la senyera del balcó de l’habitació. Llavors ja feia molt temps que era independentista, però encara no penjava l’estelada. Havent dinat, a la gent del restaurant no se’ls va acudir res més que posar el Que viva España  de Manolo Escobar. La xiulada i la cridòria va ser monumental. De seguida vam entonar Els Segadors.
Altres Onzes he anat a la platja, a Port Aventura amb els nens, he fet algun pont. Els dels darrers anys he assistit a actes d’homenatge i commemoració, cada cop més conscient que el moment de prendre les regnes s’acosta.
L’Onze de l’any passat va ser altre cop molt especial. Espero recordar sempre aquelles hores compartides amb els milers de persones que teníem al voltant, a Barcelona, amb l’emoció a flor de pell, amb un desig de llibertat que es llegia als ulls de tothom. Ara ja sí, les banderes de l’estel formaven un mar esquitxat de tant en tant per una quadribarrada. Amb els pares, més il·lusionats fins i tot que la Roser i jo. Vam cantar Els Segadors, El cant del poble, El cant de la Senyera… no sé pas quants cops.
L’Onze d’enguany ha estat, espero, l’últim que commemoraré com a ciutadana d’un país que no és el meu. S’ho ha valgut: la Via Catalana/cadena humana, com una sardana monumental. Amunt i avall del tram 669 mirant que no faltés ningú enlloc, cap forat, cap trau que pogués deshonorar aquell moment cabdal. I tot i que no vàrem poder retenir la gent fins a les 18.00, s’ho va valdre, ser-hi i veure-ho. Formar part de la història. I un altre moment del mateix dia digne de retenir a la memòria: les sardanes a la Rambla de Figueres, la Rambla atapeïda de gent ballant com no s’ha vist des de fa molt de temps. Aquella eufòria no ens podem permetre perdre-la. Ja gairebé hi som. Ja falta poc. 



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.