DIMECRES 21 – UNA CAMBRA AMB VISTES

Avui és dia de retrobaments. Després de la feina, em retrobo amb els cosins de Badalona (ahir ja vam sopar junts, però s’han quedat a dormir i també dinem junts. Quedem per a una Feliuada (retrobament familiar de la banda de la meva mare) a primers de setembre, i si tot va bé, la farem a Badalona, així veurem les catifes que fan els Amela Feliu i canviarem de paisatge.

Al matí, de camí cap a la feina, he vist l’Eva, amb la qual feia gairebé mig any que no ens vèiem. Amb l’Eva ens avenim molt. Compartim aquest sentiment de pàtria nova i, de vegades, col·laborem amb iniciatives que segurament contribueixen a què ben aviat aquesta pàtria pugui ser tangible, real. M’agrada aquesta dona perquè és expeditiva, pràctica, ràpida en la presa de decisions. A més de simpatiquíssima i molt maca. En algun moment delicat m’ha donat suport, i això és una cosa que agraeixo, i molt. Hem parlat de política, de la Via Catalana i de les vacances (és el que toca ara!). Ben aviat tornarem a unir esforços per tirar projectes endavant.

Una altra dona que he trobat és la Loli. Amb ella havíem quedat prèviament. També hi havia la Mila, i hem parlat d’engegar un projecte en favor d’una entitat de caire social. Hem parlat i hem rigut mentre preníem la fresca, avui que ha fet una mica d’aire, a la plaça de l’Ajuntament. La Loli ha dit que havia estat una estona mirant com passava la gent ─cosa que l’esbargeix─ i la Mila ha recordat el pintor Evarist Vallès, que es veu que deia que no necessitava tenir un jardí, perquè la Rambla de Figueres era el seu jardí. Nosaltres hem convertit la plaça de l’Ajuntament en el nostre jardí per una estona.

Després de passar una estona amb elles, vaig al pis d’una altra gran dona, que m’ha demanat que li regui les plantes. Hi vaig amb la temença de trobar-les seques i grogues, però no, han resistit bé aquesta setmana de sequera a què les he sotmeses, potser perquè ha plogut una mica fa un parell o tres de dies. Quan arribo, aixeco la persiana del “meu” despatx, la cambra pròpia que reclamava Virgínia Woolf (en escriure aquest nom, giro els ulls instintivament a la meva esquerra, a la lleixa on ja fa anys tenia dos volums d’aquesta autora que havia començat a llegir i no vaig acabar, potser perquè no era el moment. Deu fer dos anys que els vaig col·locar a la “biblioteca dels llibres empolsegats” i encara hi romanen. Potser és el moment de desempolsegar-los). Una cambra que la meva amiga em cedeix perquè hi vagi a treballar quan vulgui, i que encara no he estrenat. Però aixeco aquesta persiana i em faig meva la llum que entra i la vista, encara que només sigui el temps de regar les plantes del balcó.
Aquest pis m’encanta, segurament perquè, encara que l’amiga no hi és, hi ha tota la seva essència, tot el seu jo. Hi ha una altra cosa que el fa especial: les peces artístiques. Hi ha moltes petites escultures del seu company, que no hi viu. I aquestes escultures fan tanta part d’aquest pis com les portes i finestres. M’agrada molt el brau.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.