DIUMENGE, 4 D’AGOST

Últim dia!

Ahir va venir en Ferran a mitja tarda. Va portar queviures, massa, però jo sé que vol fer la carn a la brasa a la llar de foc del supermenjador de la planta baixa. També va portar capricis diversos -galetes, embotits, refrescos…- que nosaltres volíem evitar. Quan es va avorrir de xerrar i estar per aquí, es va posar a jugar a fer funcionar la tele fins a aconseguir-ho.
Balanç de 4 dies:
-Silenci magnífic per a la feina creativa.
-Una hora diària d’exercici pels encontorns.
-Travessar la riera per les pederes i remullar-hi els peus, com quan érem nenes.
-Descans merescut de (males) notícies, crisi i lluita per la independència. Hem viscut al somni d’un país normal.
-Cap feina de casa, tret de cuinar (mínimament) i rentar plats (pocs). Avui sí que tocarà endreçar el poc que hem desendreçat i deixar-ho com ho vam trobar.
-Més de vuit hores diàries dedicades a pintar/dibuixar/escriure/llegir. La Roser 10 làmines, algunes de ben grosses i jo 15 pàgines de lletra ben petita i apinyada. 
Em queden sis dies de vacances. Sis dies de lectura, de passar aquest diari al blog i de conservar els hàbits adquirits en aquests dies de calma.
Amb en Ferran, pensava que aclariríem els dubtes sobre els arbres que ens envolten. Hauria volgut saber quins són els arbres que veig al costat de la riera, i m’havia fet el propòsit d’agafar mostres de fulles, però al final m’ha fet mandra. No n’he tret gaire l’aigua clara. L’arbrissó sota el qual vaig escriure divendres era un avellaner. N’hem trobat un de força més gros aquest matí, quan pujàvem camí de l’ermita. Hem debatut si hi pujàvem o no, però l’indicador estimava la pujada en 46 minuts, cosa que fa una hora i mitja, i nosaltres avui tenim poques hores per dedicar a la feina. Hem arribat a la casa de pagès que dissabte no vam voler vorejar. Ens han vingut a bordar tres gossos de diverses races i edats. El més bonic i simpàtic era una mena de border collie petit. Ens ha fet tantes festes, que si haguéssim volgut ens l’hauríem endut, però no es tractava d’això. 
La meva amiga Annette sosté que, durant un retir com el que hem fet aquests dies, una es fa preguntes existencials i pren decisions que poden afectar aspectes diversos de la vida, com ara mirar la tele o no, deixar de pertànyer a associacions i temes similars. Ella ho va fer, va plegar d’una associació on havia bolcat gran part de les seves energies durant uns quants anys. Jo no sé si en sóc capaç: milito en una força política i formo part de tres associacions, a més de mantenir contactes amb altres amb les quals col·laboro ocasionalment. La Roser em diu que el meu potencial d’escriptura queda molt rebaixat amb tanta militància. Segurament, té raó. I els anys passen i jo ja n’he fet 49. No sé si deixaré cap de les meves adscripcions. Ara bé, m’he fet alguns
Propòsits:
-Continuar aquest diari/blog. No he dut mai cap dietari, però és un fil que estiro i em permet ensinistrar-me en la pràctica diària de l’escriptura i fer-hi reflexions, si així em lleu. També hi puc registrar aquelles inquietuds que he abocat en altres blogs que al final abandono per avorriment i manca de temps.
-Com sigui, tirar endavant La reina faraó. Com sigui.
-Actualitzar la meva presència a les xarxes i explorar portals de blogs. Com la majoria de gent que escriu, escric per a mi però m’agradaria que algú (més) em llegís. I que faci comentaris.
-Perseverar en l’escriptura. Una mica cada dia.
-Deixar de veure tele. La programació no val ni el temps que et passes fent zàpping. Però, de tant en tant, necessites que t’expliquin històries i no pensar.
Últims moments al paradís.
També han vingut en Pere i en Pau, dos dels tres homes de la Roser. Han vingut a dinar. En Pau mort de son, perquè ahir va sortir i va anar a dormir tard. S’ha ajagut en un llit i s’ha llevat just quan anàvem a dinar i perquè hi he insistit. La carn era molt bona, a la brasa, i hem dinat tot explicant la història del ratpenat que se’ns va colar a la cuina divendres al vespre i no el podíem fer fora i les coses que hem fet i decidit durant aquests dies. Ens diuen que a la ciutat llunyana hi fa molta xafogor, però aquí es respira i l’aire és més fresc. I ara que hi penso, no sé quants cops he escrit “fresc” i “verd” en aquest diari, però és inevitable: no hi ha més paraules que expressin aquesta idea al diccionari de sinònims.
Després de dinar, els homes fan una mica de migdiada. La Roser i jo aprofitem aquesta hora calma: ella i jo enfeinades amb les últimes ratlles. D’aquí a una estona, emprendrem el camí de retorn. Però jo no vull marxar. Perquè aquesta casa s’assembla prodigiosament al meu somni d’una casa. Hi hauré de tornar, perquè ja no sabré viure sense aquest silenci guaridor, sense l’aigua de la riera, sense els insectes, els arbres, la calma. “Casa meva no és un lloc on viure, és un lloc on tornar”, segons Hemingway. Ara torno a casa meva, però aquí també hi vull tornar -si em deixen-.
La casa que vull, de Joan Salvat-Papasseit, dins La gesta dels estels
La casa que vull
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí 
lluent de rosada
no molt lluny dels pins 
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l’estiu
niui l’orenella
al blanc de calç ric 
del porxo amb abelles.
Oïnt la cançó 
del pagès que cava,
amb la salabror 
de la marinada.
Que es vegi ciutat
des de la finestra,
i es sentin els cants 
de guerra o de festa:
per ser-hi  tot prest
si arriba una gesta.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.