DIJOUS, 1 D’AGOST

Començo el “Tal dia…” amb unes minivacances en un indret paradisíac. No són les illes dels Mars del Sud, ni l’Índia. És un paratge de Mieres, a la comarca de la Garrotxa. A qui aprofita les vacances per fer un viatge a Egipte, posem per cas, aquesta meva estada a Mieres no li farà ni fred ni calor. Però puc assegurar que deseixir-se de la feina (o feines, tal com està el pati) i de la casa i no haver-se de preocupar per res, a banda de llegir i practicar l’escriptura, durant quatre dies, pot esdevenir un gran plaer i un premi dels bons.
Quatre dies no donen per a un diari. Amb tot, l’escenari és tan diferent del dels dies corrents, que em cal deixar-ne constància en algun lloc. No és per a la posteritat: és per als meus dies grisos, per als moments de desànim.
Som en una casa vella i nova alhora. És vella de generacions; una casa de pagès en un tossal al bell mig d’un prat tot florit. En aquesta casa hi han hagut de fer vida pagesos, pastors… Hi ha hagut de néixer i morir gent arrelada a la terra, gent d’aquella tan ferma de quan les hores les marcava la posició del sol. La casa, tanmateix, és nova; deshabitada de feia molt de temps, part dels teulats s’havien esfondrat i tota la casa era fosca, trista: un cau d’ombres. Els nous propietaris, hereus dels que ja van morir, van emprendre’n la recuperació. Avui, la casa serva un aire antic i rústic amb les comoditats i alguns dels luxes de la modernitat. Espaiosa, potser mancada d’una mica de llum malgrat l’abundor de finestres; les vistes són un espectacle que hom pot contemplar hores i més hores.
No estem del tot en silenci: de tant en tant, passa un cotxe a prop i des d’on escric aquestes línies el veig a passar lluny, al camí, entre el fullam i el brancatge. Alguna estona, la fressa d’un estri mecànic em recorda que, als voltants, hi ha pagesies, i també percebo alguna conversa llunyana que m’arriba com un xiuxiueig. Ens acompanyen la veu suau d’aquest vent entre milers de fulles de menes diferents que baten a l’uníson; la bonior d’abelles, abellots i mosques que feinegen entre les herbes, a tocar dels meus peus; el fregadís de les cigales i, punyeta, tots aquests sons es dilueixen en el timbre agut i hostil que algun mecanisme desconegut em produeix entre l’oïda i el cervell.
La Roser feineja a dalt. Ha triat com a estudi la cambra més espaiosa i la que té més llum i més bona vista.  Hi ha pujat cavallets i fustes i s’ha fet una taula de treball ampla. La sento que canta (sempre canta), que tragina, que arrossega. Li hauria agradat portar els olis, però quatre dies són pocs i transportar cavallets, teles i altres estris és poc funcional. Treballarà tècniques d’aigua: requereixen menys embalums. Ara embrut papers i més papers a l’estudi improvisat. Baixa l’escala i “em visita”, xerrem. Ella creu que la vista em distraurà de la feina, però jo li dic que em té enveja. Jo m’he instal·lat al garatge i n’he obert la porta, tota oberta fins a dalt. L’obertura emmarca molt més verd que el que mostren els seus finestrals. Perquè tot és verd, aquí: l’userda que tinc a tocar dels peus, el prat sota el tossal; els àlbers, els pollancres, les alzines, les moreres, les platanes; les herbes i les mates espinoses… Només trenquen l’imperi del verd aquest gris de formigó dels pals de la llum i el blanc de l’embolcall de les bales de palla, endreçades al marge del prat.
I llegeixo un poema d’Espriu: Tardor (del llibre Les hores).
El vent, els boscos
moren besant la lenta
llum de la tarda.
Exèrcits de nit vénen
pels camins solitaris.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.