DISSABTE DE CORRELLENGUA AMB SOBRETAULA (DE LUXE)

El Correllengua és una manifestació de la vitalitat de la cultura i la llengua catalana i una mostra de l’amor que   li professa la societat civil, que és qui organitza el moviment.

En aquest marc, una colla de gent de Figueres ha estat preparant durant mesos aquest esdeveniment que va tenir lloc dissabte dia 9 de novembre. S’han reunit tossudament cada setmana, han ideat novetats respecte a anys anteriors, han buscat complicitats amb artistes, organitzacions i personatges públics per donar al Correllengua el rang festiu que mereix i la qualitat que ha de tenir un acte de reivindicació de la llengua.
I arriba el dia. No plou: bé!, podrem treballar a l’aire lliure. Comença l’acte: benvinguda a càrrec de Lluís Casadellà, president d’Òmnium Alt Empordà. Conducció de Txe Arana, que coneguda com és ─tant per militància com per la seva activitat professional─ dóna a la trobada un toc més professional. Actuació del gran Marc Sala, amb una adaptació de les Aventures d’en Fulanitu especial per a l’ocasió. Pilar de la Colla Castellera de Figueres. Arribada espectacular dels Motards Independentistes i reivindicació de les obres de millora de la N-II. Lectura del manifest i lectura de poemes amb tres bons poetes de Figueres: Quim Martínez, Carme Pagès i Jordi Pla. Lliurament dels premis del concurs de dictat: s’atorguen a dues alumnes de les classes que fa el Consorci de Normalització Lingüística, que pugen a l’escenari a recollir els premis amb il·lusió i alegria. Parlament brevíssim del gran Joan-Daniel Bezsonoff i comiat. Ja està. La feina de quasi mig any (reunions, trucades, correus electrònics amunt i avall, propostes, contrapropostes, notes de premsa…) acaba de donar el seu fruit. Immediatament, mentre contemplem com “munta l’allioli” i es couen els fideus, ja busquem errors. La fideuada que l’organització ha previst per als visitants de fora que també volen anar a Perpinyà (on el Correllengua se celebra a la tarda) ja és a punt. Dinem a les taules que els nois i noies de Ksameu ja han disposat a l’altell. De seguida que acaben, els que volen anar a Perpinyà s’alcen de taula i marxen. Ens quedem uns quants repatanis fent el cafè, Bezsonoff dedica un llibre, mantenim una bonica conversa sobre Luis Mariano, la poesia, les aptituds per a la declamació. Dos accents damunt la taula, el rossellonès i l’empordanès, que demostren que les fronteres són sempre artificials, que el país és un. I el premi. Els amics Josep i Mariona ens conviden a continuar la tertúlia a casa seva, a només uns minuts, i un  petit grup (la Mariela i en Joan-Daniel, en Lluís i la Dolors de l’Òmnium i jo mateixa) ens hi apuntem amb gran il·lusió. Ens entaulem amb una copa de cava al davant i brindem pel país i pel català. La Mariona ens porta llibres de la seva mare; la Mariela Olive (la companya de Joan-Daniel Bezsonoff) tria poemes i els fa llegir a l’amfitriona: la veu clara i la dicció reposada ens fan els mots encara més dolços i saborosos. L’escriptor també llegeix i gaudeix un dels poemes. Les anècdotes se succeeixen, algunes les he llegides a Les meves universitats. Confesso l’enveja que sento en comparar el meu pobre batxillerat amb el riquíssim  (però també duríssim) de la Khâgne de Bezsonoff. Parlem de tot: de la vida, de la literatura, del que guanya un autor amb la publicació d’un llibre, d’escriure novel·les de 500 pàgines o de 150. I una revelació: escriure per servar el rossellonès. Escriure en català estàndard ho pot fer tothom (tot i que molts dels que publiquen amb regularitat ho foten força malament)*. Fins i tot una servidora.
Gràcies Josep i Mariona,  per una tarda extraordinària. 
*Aquesta apreciació entre parèntesi és meva i només meva.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.