NADAL D’AMOR, NADAL DE GERMANOR

Encara que no hi hagués llums penjats als carrers, per molt que a les botigues no guarnissin els aparadors, per més que no s’hagués intitucionalitzat l’amic invisible, sabríem que el Nadal s’atansa. Els senyals que defineixen el temps d’Advent són ben clars: a finals d’octubre, els aparadoristes s’afanyen a penjar les primeres garlandes i tot és roig i blanc i plata i daurat. A la ràdio i a la televisió, els anuncis –clarament masclistes– de perfums, torrons, joguines, amb torsos masculins nus i noies en actitud provocadora, s’ensenyoreixen del prime time. De tant en tant, despistat i poruc, l’últim llibre del presumpte autor de referència treu el nas.
És Nadal: la Marató. Les sintonies enganxoses farcides de campanetes. Qué bello es vivir. Telefilms nord-americans benintencionats i ensucrats, amb moralina de pa sucat amb oli. Les paneres que veiem passar de llarg, quasi sempre adreçades a persones que ni les mereixen ni les necessiten, i que no destinaran a cap obra de caritat. Això no és el pitjor de les festes. De sobte, sembla obligatori comprar menges a les quals no estem acostumats i que atempten contra la nostra butxaca i també contra la nostra salut. I n’hi ha que passen gana. Se’ns fa imprescindible anar per carrers plens de gent, treient el fetge per la boca a la recerca de la joguina de moda o el regal inútil. Cal aprofitar el pont de la Puríssima i la setmana de vacances de Nadal per omplir aeroports col•lapsats per una o altra vaga. Tot plegat és estúpid, d’acord, però tampoc no és el pitjor. Ja ningú no es recorda de com va començar la broma. Jesús és un nom bonic i el naixement d’aquell nen un conte de la vora del foc, de quan s’explicaven contes a la vora del foc. Aquesta pèrdua del significat humà i cristià de les festes tampoc no ens sembla el pitjor. La part més execrable de les festes és aquella en què la veïna que no et pot veure i que et gira la cara pel carrer durant la resta de l’any, ara llueix un gran somriure quan et veu pel carrer i et desitja bon Nadal, sonorament, amb dos petons sovint humits (ecs). Veus aquell company de l’institut que no has vist de fa més de vint anys, amb el qual no vas compartir ni un moment d’amistat i ara et fa els grans escarafalls com si haguéssiu descobert, junts, el tresor del pirata. Aquells pares Noels enfilats pels balcons, en una mostra extrema de mal gust i xaroneria, que els estiraries i els penjaries pel coll, i els que et trobes a les portes de les botigues, pobres nois i noies prostituïts per quatre duros, que no saben ni què dir, amb aquelles barbes postisses tan falses que fins els més petits els veuen la trampa. Els arbres de plàstic, desmuntables (sí, nosaltres també n’hem tingut), comprats “als xinos” i engalanats amb garlandes lluminoses de colors ofensius. I què ens en dieu, de la famosa de torn anunciant bombons industrials o cava popular (i encara sort que enguany ens estalviem les bombolletes)? Pot ser que tots plegats ens mostrem tan hipòcrites, en defensa d’un esperit nadalenc que ens venen les pel•lícules americanes i on caiem de quatre grapes? Té cap sentit tant dispendi en àpats pantagruèlics, per, un cop acabades les festes, complicar-nos la vida amb règims i dietes que ens eliminin els bonys que hem adquirit? Tanta despesa en regals que sovint no encertem perquè tampoc ens calen? Tan poca personalitat tenim tots plegats, que no podem renunciar a les demostracions d’amor universal vàcues, a aquells dos petons forçats, imposats per costums que ens són forans? Tant hem de demostrar, que fem tió, papà Noel, Reis i amics invisibles, tot alhora, i després ens queixarem quan arribarà, al gener, escandalós, l’estracte de la visa?
Passat el dia de Reis, amb els contenidors i els seus encontorns plens de paperots, capses de cartró i arbres de Nadal secs, s’apagaran els llums, despenjarem els ornaments lluents i tornarem a la grisor, al fred de l’hivern. L’esperit del Nadal, sigui el que sigui, s’haurà mort fins a l’altre any. Ja no ens vagarà d’ajudar al proïsme, ni de donar roba, aliments, diners a qui no en té i en necessita. Als aparadors, ràpidament, arribaran els anuncis de rebaixes i grans descomptes. La vida continua. Els somriures hipòcrites se’ns hauran esborrat, però encara trobarem aquell –o aquella– torracollons que, quinze dies després, et felicita l’any. I tu, obligat a correspondre els bons desitjos, et sentiràs més imbècil que mai. Això és el pitjor del Nadal. I tot i així, cada any, mesells, hi tornem. Som humans. Nosaltres, també. Per això us desitgem, malgrat tot, un bon Nadal i un millor any nou.
P.D. Nosaltres tampoc no hem descobert en què consisteix exactament l’esperit nadalenc. Continuarem investigant.


3 thoughts on “NADAL D’AMOR, NADAL DE GERMANOR”

  • Bé, tu ja m'has entès encara que no sàpigues qui sóc. Malauradament, per culpa d'energúmens com aquest, el periodisme està en hores baixes.

  • Benvolgut Anònim, gràcies per deixar la teva opinió en aquest espai, però el bloc de les Boges no és un lloc per a la desqualificació de ningú. Ara bé, estarem encantades de registrar la teva opinió sempre que et vulguis referir al text de les entrades.

  • Montse, al Facebook hi he vist un tal Marc Estarriola que diu que no és amic teu. No et preocupis. Aquest l' Estarriola quan estava al diari de Girona va inventar el subgènere anomenat "involuntàriament còmic". Les seves cròniques de Figueres mai l'encertaven i feia bastant riure. Que ara parli amb tanta vehemència de tu, vol dir que ho esteu fent bé. A més a més, no sé de què es queixa aquest beneit si el seu diari-on-line permet els comentaris anònims. Paciència.

Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.