NICIESES

De nicieses qualificava Antoni Puigverd, aquest matí, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, les estratègies de propaganda electoral que escometen els grans partits (grans per pressupostots i per quantitat de vots que maneguen, no pas per les qualitats de les seves propostes). Nicieses són també totes aquestes actuacions que emprenen els partits per donar-se a conèixer i que sovint, per no dir la majoria de les vegades, no serveixen per a res. No és de cap utilitat que els partits enviïn un fullet a cada votant  (passaríem amb una peça per família) amb unes quantes frases buides, ensobrat, plastificat i acompanyat amb la consegüent butlleta electoral. La butlleta ja la trobarem al col·legi el dia de les eleccions. Els fullets, prospectes i altres adminicles, convenientment il·lustrats, en color i a diverses tintes, passaran directament al contenidor del paper -si el votant està prou conscienciat de la necessitat del reciclatge. Cada ciutadà/ciutadana amb capacitat de vot rep, doncs, aquesta documentació, més o menys voluminosa segons el poder econòmic del partit que l’emet, multiplicada pel nombre de partits que concorren a les eleccions. No volem ni calcular el valor econòmic de la propaganda que cada votant llença a les escombraries, perquè és d’escàndol, i si ho multipliquem pel total del cens, constitueix una aberració.
Una altra niciesa és la guerra de banderoles i cartells que embruten les nostres ciutats, els nostres pobles. D’entrada, és visualment desagradable ensopegar a cada pas, obsessivament, amb la foto d’algú que vol fer veure que riu, amb somriure de hiena. Algú que no és amic, que no estimem, que no sap res de qui se’l mira i que durant els quatre anys vinents oblidarà miserablement aquells que diu que representa. I això, durant quinze dies, més els que romanen penjats als fanals o en els llocs públics per deixadesa de qui els col·loca. Cartells i banderoles són caríssims i tampoc no serveixen per a res. Els grans partits, amb tota la seva maquinària, paguen campanyes d’imatge amb tot el que això representa; editen material que després repartiran empreses especialitzades, amb un cost gens menyspreable. Les formacions amb menys poder econòmic i amb menys infraestructura tenen molta menys visibilitat: ni tenen capacitat de desprendre en material de campanya ni poden permetre’s el luxe de llogar empreses que els facin la feina bruta. Els partits poderosos -els seus factòtums, s’entén- encartellen infatigablement i no es cansen d’arrencar o tapar cartells de formacions menys afavorides, en una pugna que no acaba durant tota la campanya. Alguns partits que formen part de governs municipals fins i tot tenen personatges que, a càrrec de l’ajuntament, es dediquen a verificar si el bonic rostre del seu candidat és prou visible pel carrer. És clar, pagant el poble Sant Pere canta. Què els costaria a tots plegats de posar-se d’acord, encartellar en espais pactats un sol cop i respectar-se els uns als altres, amb l’estalvi de recursos que se’n deduïria i amb l’augment de valors i l’exemple que transmetrien. 
Més nicieses: les falques publicitàries que es poden veure a la televisió i escoltar a la ràdio. Frases mal construïdes, mal declamades i buides de contingut, de vegades fins i tot ridícules. Alguns partits ni tan sols parlen d’ells mateixos, sinó que desqualifiquen el contrincant, cosa que evidencia una manca d’arguments que hauria de fer reaccionar els seus votants i que les regles del joc haurien de vedar. Les aparicions televisives, polèmiques enguany com mai, ja que han deixat fora de combat qualsevol formació sense representació al Parlament (en una decisió salomònica, ben contrària al fonament de la democràcia), mostren guions patètics, grotescos. Guions que algú ha escrit, rodat, interpretat, i evidentment, pagat.
Per no parlar de les enquestes. Totes entusiàstiques, favorables sempre a qui les paga.  És que algú amb dos dits de front pot creure que una formació nova obtindrà sis diputats, per més que ho diguin les enquestes (les que paguen ells a consultories americanes de primer ordre)?
En un moment de crisi com l’actual, a les Boges -ens agrada creure que a més gent també- ens sap moltíssim de greu contemplar,  tot i no saber-ne les xifres, quants diners es llençaran, quants recursos es malmetran. Enguany més que mai, els polítics que aspiren a la responsabilitat més alta, la de representar-nos, haurien hagut de fer gala d’una de les qualitats catalanes per excel·lència, el seny, durant la present campanya. Ens hauria encantat veure que aquests diners, que si s’han gastat és perquè n’hi havia, s’invertien en tota aquesta gent que no podrà votar, perquè si no es té domicili, no es consta al cens. Que els partits renunciaven a les despeses de la campanya i usaven el pressupost en benefici de qui no els votarà perquè, si alguna cosa l’amoïna, és que no té res per a menjar. 
Les Boges, romàntiques i utòpiques que, com a bones autònomes, feines -i no pas poques- tenim per anar tirant, i que ens estem molt de fer despeses innecessàries, proposem que les campanyes es facin per Facebook, per correu electrònic, per boca-orella. Amb els llibres funciona. I és pla més barat.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.