ABEL

L’Abel té els ulls grisos i la cara rodanxona, bonhomiosa. Els cabells, ondulats i bruns, se’ls pentina enrenre. Somriu sovint -amb tantes calamitats com té per explicar- i, quan ho fa, deixa entreveure unes dents petites i gastades, d’un color malaltís.
L’Abel camina d’una manera peculiar; podeu pensar que li pesa la panxa, però ens inclinem a creure que és per mal de peus. Molts cops va mal calçat, amb sabates que vellegen massa o que no escauen als seus peus baldats.
L’Abel no s’atura mai. Se’l pot veure per Figueres, Girona, Cassà de la Selva, Castelló d’Empúries, Palafrugell, per molts més llocs. Quan el seu itinerari no dóna per a més, canvia de ruta i n’enfila una de nova, més prometedora.
L’Abel menja, però no pas prou. Va al súper cada dia, perquè, sense nevera ni rebost, no pot permetre que res se li faci malbé. Un sol cop al dia, quan vespreja, torna al seu redós (si té la sort de tenir-ne, que no sempre és així) i escalfa una llauna amb un fogonet que s’ha enginyat, o suca una llesca d’un pa petit amb l’únic tomàquet que ha pogut comprar i hi posa una mica de llangonissa. Després, potser prendrà un iogur rescatat del contenidor d’escombraries més proper al supermercat. Ell mai no cuina, no té estris ni foc ni plats ni prou aliments. Si sobra res, serà per a l’esmorzar i, si no, fins al vespre, companys.
L’Abel es dutxa i s’afaita. Potser no cada dia, tot i que procura anar sempre tan polit com pot. No té gaire roba; si dorm a cobert, en una habitació amb bany o amb dret a bany, la renta al vespre al lavabo per tornar a posar-se-la l’endemà.
Hi ha moltes coses que l’Abel no té. No l’empara una família que estigui per ell, que li doni un cop de mà. No disposa d’una feina com cal; ni tan sols d’un contracte brossa ni d’un subsidi per a anar tirant. No l’arrecera un sostre propi, només un de foraster i encara si se’l pot pagar. Del poc que té, tanmateix, no n’acaba de treure profit: unes mans diligents i hàbils que coneixen bé l’ofici de lampista; una intel·ligència que li permetria dedicar-se a altres afers, si en trobés; uns peus que no planyen quilòmetres, si cal caminar-los. Una caixa d’eines que és l’única possessió que li resta d’una vida més feliç, que no pot fer servir, incautada per un dispeser amb qui s’ha endeutat. Té un mòbil que no sona mai; ell prou que deixa targetes a les bústies, prou que s’afanya a demanar feina abans que caritat, i podem estar tots ben segurs que preferiria dues hores de feina abans que la nostra generositat , i tot i així, aquest mòbil amb cinc euros de saldo que tant de temps fa durar mai no li dóna cap alegria. També tragina quantitats immenses de desesperació, que calma amb trankimazins i que, alguns cops, l’han empès a prendre mesures insensates en què, per sort, no ha reeixit mai.
L’Abel té 45 anys. Aquest home prou jove per treballar i per dur una vida feliç, fa massa temps que arrossega tanta misèria, tanta soledat. I no deu ser l’únic; és fàcil de trobar gent que pidola , gent que dorm al ras o en qualsevol caixer automàtic. Per això saben tant de greu aquests gestos magnificents del nostre alcalde -més propis d’un sobirà absolutista que d’un representant elegit a les urnes- que vol comprar un edifici per a regalar-lo a la Guàrdia Civil. Si hem de comprar un edifici, el Sr. Vila i nosaltres i tot Figueres sap que caldria destinar-lo als joves, a les entitats, però especialment a millorar situacions com la de l’Abel, tan cruel i tan real. Mentre esperem el miracle, si teniu una feina per oferir a aquest lampista desubicat o una habitació per deixar-li, truqueu-lo al 651760678. Ell i la seva dignitat us ho agrairan.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.