L’ONZE DE SETEMBRE, BANDERA DE COMBAT

N’hi ha que diuen que els catalans som cagadubtes, derrotistes i que no ens mereixem el poc que tenim. I posen com a exemple que celebrem la nostra diada nacional l’Onze de Setembre, commemoració d’una gran derrota que no glossarem ara. Que en aquesta data de 1714 vam rebre un revés com a poble és innegable; que a partir de llavors se’ns ha anorreat, vilipendiat, menystingut… encara hi som pel tros. Per això l’Onze de Setembre ha de ser una data per al record, per a la commemoració, i no pas per a la celebració. Però per alguna estranya influència, tenim un hàbit recent que consisteix a celebrar-ho tot, aprofitar la mínima ocasió per muntar-nos caps de setmana llargs, megaponts i minivacances. Tot i la crisi. Segons apunten les cròniques de l’època, els barcelonins, l’endemà de la derrota, van tornar a la feina; els catalans actuals ens hem tornat una mica de sang de nap i necessitem l’espurna de sol cada dia festiu. O el viatge, no fos cas N’hi ha que no es recorden d’en quin país viuen i si se’n recorden, els és ben igual. N’hi ha que titllen els que pengem quadribarrades i estelades als balcons d’eixelebrats i de caps escalfats. N’hi ha que tenen por de tornar a l’any 36. Les Boges opinem que deuen ser els mateixos que no voten mai perquè no creuen en els polítics però després es queixen per l’atur i la inseguretat i tot això i tot allò, que deia l’Estellés.
Aquest Onze de Setembre, les Boges hem sortit al carrer a participar en tots els actes commemoratius/reivindicatius que s’han celebrat a la nostra vila. Vam començar el divendres 10 amb la participació a la primera marxa de torxes per la independència. Aproximadament un centenar de persones es van fer seu el simbolisme del foc i la torxa -el compromís i la voluntat de dur-lo endavant- per aconseguir ben aviat la llibertat del nostre poble. Abans d’iniciar-se la marxa, organitzada per l’incipient Assemblea Empordanesa per la Independència, es va llegir un manifest, i durant el recorregut, es va cremar l’infaust Decreto de Nueva Planta, l’Estatut de 2006 i la resolució del Tribunal Constitucional. El trajecte acabava a la Plaça Ramon Muntaner, amb encesa de pebeter durant un concert de música jove amb quatre grups d’arreu dels Països Catalans, organitzat per la CUP. Per la Diada, vam ser a l’ofrena floral a Francesc Macià a la plaça que aquest gran president té dedicada entre els carrers de Borrassà i Montserrat. Vejam si ben aviat, entre tanta eufòria escultòrica com té l’Ajuntament, es digna posar-hi mal sigui una placa que reti homenatge a l’il·lustre president. Mentre anàvem a l’acte que tenia lloc al monument als Drets dels Pobles (la placa quasi invisible al costat de la Cullera gegantina de Dalí, davant l’edifici nou de l’Ajuntament), miràvem enlaire a la recerca de banderes catalanes als balcons. Enguany, sense fer-ne un recompte exhaustiu, podem afirmar que n’hi ha hagut més que mai, i l’estelada -tant la d’estel roig com la d’estel blanc-, nascuda l’any 1918 com a bandera de combat, ha estat més present que mai als actes i als balcons. D’aquest acte ens vam perdre dues intervencions, la del president d’Òmnium i la del regidor Elelman. De la resta d’intervencions, ens vam quedar amb tres idees:
– el discurs del voler i no poder del regidor del PSOE Pere Casellas. O aquest home inicia una revolució al si del seu partit, o patirà problemes greus de salut, més veient la cara que hi feia mentre ho explicava.
– que l’alcalde se’ns ha tornat independentista, si hem de fer cas del seu parlament i del Visca Catalunya lliure! amb què el va acabar, tot i que en el perfil del seu bloc personal encara afirma sentir-se còmode amb Espanya. Ai, ai. Li recomanem una visita al metge, que això no pot ser bo.
– l’optimisme que va desprendre la intervenció de Mireia Mata, d’ERC, que afirmava “voler un país normal”. Hi estem completament d’acord.
Ens hauria agradat tastar el pica-pica amb què va acabar aquest acte, però l’hotel President, amb tots els rètols en castellà i la ideologia que sabem que professa qui el dirigeix, no ens va semblar el millor lloc. En comptes d’això, ens en vam anar a la plaça de l’Ajuntament, on actuava Pau Alabajos, un jove i compromès cantautor de Torrent, comarca de l’Horta, que diu les coses pel seu nom i que canta unes cançons que no deixen ningú indiferent. En acabat, manifest de la CUP i pica-pica per a tothom sota un sol magnífic.
Evidentment, vam cantar Els Segadors cada cop, un himne que també hauria de ser de combat. Vam trobar a faltar El Cant de la Senyera, que, al modest parer de les Boges, hauria de ser l’himne nacional un cop assolit l’objectiu de la independència.
Com que vam donar la nostra intervenció reivindicativa, al vespre ens en vam anar al cinema a veure una pel·li en català, cosa que ens semblava una bona manera d’acabar la Diada. Vàrem veure l’última pel·lícula de Woody Allen, Coneixeràs l’home dels teus somnis, una comèdia romàntica i intel·ligent. Ara bé, primer els senyors de Catcinemes (potser que canvïin el Cat per Esp) ens van fer empassar un anunci infame sobre la llei de cinema en català que ens va indignar profundament. D’això, també en parlarem ben aviat.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.