EL POLLASTRE DE RUBIK

El 1974, un professor d’arquitectura hongarès, Erno Rubik, va inventar un trencaclosques. La joguina era un cub amb una cara de cada color (blanc, blau, vermell, groc, verd i taronja). El cub, però, estava format per cubs més petits, els quals també tenien una cara de cadascun dels colors esmentats. Resoldre el trencaclosques volia dir que cada cara dels cubs petits havia de mostrar el mateix color, de manera que el cub gros mostrés un únic color per cara i no pas colors barrejats. Aquest cub, que finalment es va batejar amb el nom del seu inventor, és un dels jocs més venuts de la història, sinó el més venut. Les Boges, pobriques, mai no n’hem pogut resoldre cap -val a dir que, aquest tipus de jocs, ens provoquen taquicàrdies i pèrdues sobtades de paciència-, però admirem aquells que tenen l’habilitat de compondre el cub en un tres i no res, que no són la majoria de la Humanitat.
Tot això ve a tomb d’un anunci que hem vist no fa gaire per televisió. Un pollastre preciós s’enfila dalt d’un cub de Rubik i el completa abans de tenir temps de dir càrrec-de-confiança. En aquestes, un personatge humanoide disfressat de rei Pepet -emblema d’una coneguda cadena de menjar ràpid, de la qual no direm el nom- agafa el pollastre amb traïdoria i se l’enduu. La veu en off recita un eslògan com ara: elaborem els nostres entrepans només amb els millors pollastres. Se’ns posa la “gallina de pell” i ens jurem que mai dels mais no posarem els peus en un local on gosen convertir una meravella de la natura en un entrepà de m…
Pot semblar que l’entrada d’avui és frívola, tal com va el món darrerament i tal com funciona la política a la nostra ciutat i al nostre país. Potser ho és, però un concepte tan ampli com la cultura engloba qüestions com ara el pensament i el respecte envers els altres, encara que es tracti d’animals. Les Boges també mengem carn i, si entréssim en un escorxador, segurament ens tornaríem vegetarianes de cop. Ara bé, ens cau la cara de vergonya quan el nostre mateix gènere fa escarni de la bèstia que porta al degollador. No n’hi ha prou, de condemnar els animals a una vida curta, miserable i indigna? D’alimentar-los amb pinsos fabricats per a engreixar-los en el mínim temps possible, de farcir-los d’hormones de creixement per a vendre’ls ben aviat i de medicaments per tal que no emmalalteixin? De no deixar-los el mínim espai vital perquè puguin córrer o tan sols caminar?
Hi deu haver qui trobi l’anunci d’aquesta cadena simpàtic i ocurrent. Això és perquè no s’ha aturat a pensar que admetre la intel·ligència en un animal és apropar-lo a la condició humana. Penseu-ho mentre us mireu l’anunci. Veureu com fa mal.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.