VUIT DONES (COMPTANT-HI LA DIRECTORA) I LA CIUTAT DE LES MERAVELLES

Fa pocs dies, Diòptria programava el documental anomenat Set històries i una ciutat, de la directora Verònica Font. Les set històries, que si ens ho mirem bé, en realitat en són cinc, les expliquen set dones encantades de la vida a la ciutat de Figueres. Les Boges vam anar a veure aquesta producció el 15 d’octubre, quan es va estrenar al Teatre Jardí. Què en podem dir? Que la pel·li és com el cartell que l’anuncia: fons de color magenta i set figures que transmeten tope bon rotllo. Això, i la ciutat de Figueres, bellament retratada -gran treball de la direcció de fotografia!-, com a marc incomparable per a la quotidianitat de les protagonistes.
La presentació al Jardí va anar a càrrec de la companyia de teatre La Funcional. Els seus membres, amb to solemnial, ens van anunciar una producció que parlaria de les temàtiques que afecten les dones a la nostra ciutat. La violència de gènere rebria un tractament especial, ja que no s’havien volgut presentar testimonis directes.
Sota aquestes premisses, se’ns presentava la Maite, propietària d’una perruqueria a la Marca de l’Ham. El seu gran problema és la impossibilitat per tractar els cabells de les clientes d’origen forà amb els productes d’aquí. No pas el fet de ser autònoma i no poder-se posar malata, les dificultats per arribar a final de mes, el descens en la facturació per la crisi i altres factors que afecten les petites empresàries (i els petits empresaris també, no us penseu). Coneixíem també la Dolors, jubilada i àvia moderna; allò que la fa feliç és poder jugar al billar cada dia i entretenir-se amb l’ordinador quan la visiten les nétes. Activitats tan nobles i respectables com el punt de creu i el macramé. Cap problema: ni la pensió, ni la salut, ni tan sols l’aparcament. I nosaltres que ens n’alegrem. La Jana, nascuda a Gàmbia, ens parlaria de racisme -vam pensar les Boges-. Doncs no. Ella ha pogut estudiar i formar-se en el que ha cregut millor i no ha passat cap calvari abans de trobar feina. Pel que fa a la Doris, la jardinera feliç, treballa per a l’Associació Altem en el manteniment dels parcs i jardins -per cert, que durant els setanta-cinc minuts de projecció, vàrem veure-hi créixer l’herba- de la nostra vila. Viu en un pis tutelat amb el seu xicot i uns quants companys més i, per fi un desig no satisfet, la seva il·lusió es poder parar un pis amb el xicot per a ells sols. La Lurdes, la Gemma i la Mireia, les tres components de De Calaix, ens alliçonaven sobre el dolç estadi de la maternitat i de com elles havien adaptat sense cap entrebanc el seu ritme de treball a la nova situació. Felices elles; les Boges, en el nostre moment, vam haver de triar entre feina o maternitat i tantes altres dones han d’aturar temporalment la seva activitat professional o s’han de deixar el sou en sistemes alternatius de cura dels bebès. La violència de gènere, finalment, era tractada pel col·lectiu Brefig; figurava que l’Ajuntament els contractava per a fer un rap sobre aquest tema tan punyent. Desconeixem si aquest col·lectiu integra noies, però a les escenes d’aquest grup no n’apareix cap, de manera que aquí, la Verònica Font , narrativament, trenca l’esquema: ni presenta protagonista ni és dona . Posats a demanar, podien haver compost el rap en català -els joves són figuerencs i tota la cinta es desenvolupa en la nostra llengua- o, ja que el fons musical era en gran part protagonitzat per les De Calaix, elles mateixes podrien haver-se encarregat de fer unes corrandes sobre el tema.
Nosaltres tenim la percepció, potser errònia, que un documental té per objecte donar testimoni d’una situació. Generalment, es tendeix al realisme i es busquen persones que puguin fer aportacions interessants, enriquidores i creïbles. Sota aquesta perspectiva, Set històries i una ciutat és una pel·lícula de ciència-ficció. Ni les empresàries ni les jubilades ni les immigrants ni les jardineres ni les dones que es plantegen tenir fills tenen totes tanta sort com les que apareixen retratades al film.
Tanmateix, no ens ha d’estranyar el caire beatífic i optimista del documental. Al capdavall, a la web de Cultura s’hi expressa ben clarament que es tracta d’una producció municipal. Nosaltres diríem que, més concretament, de l’àrea de Promoció. Després de veure’l, se’ns acut que aquest bonic lema escampat per tota la ciutat, “Figueres, la ciutat dels detalls”, s’hauria de substituir per “Figueres, la ciutat de les meravelles”.


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.